El territori s'estén sobre 5.896 km², i està dividit en 296 parròquies, agrupades en 4 vicariats.
Història
Els orígens de l'abadiabenedictina de Tula són incerts. La tradició diu que va ser fundada per sant Calmin a petició de sant Martí de Tours (a finals del segle iv). Destruïda pels normands al voltant del 846, va ser reconstruïda per Adémar-des-Échelles al segle x. A partir de l'any 1103, el conjunt de l'abadia i la seva església van experimentar una reconstrucció important a mans de Guillaume de Carbonnières ajudat per les poderoses famílies del baix Limousin i pel papa Urbà II, que passà per Tulle l'any 1095.[1]
La diòcesi va ser erigida el 13 d'agost de 1317 amb la butllaSalvator noster del Papa Joan XXII, amb territori desmembrat de la diòcesi de Llemotges. Es va convertir en catedral de la nova diòcesi l'església abacial i el primer bisbe que va ser nomenat Arnaud de Sant-Astier, l'últim abat. Originàriament, la seu va ser sufragània de l'arxidiòcesi de Bourges.
Es remunta a 1346 o al 1348, durant el període de la Pesta negra, la institució de la festa popular coneguda com "le tour de la lunade" ("el canvi de la lluna"), que se celebra cada any a la vigília de la festa de Sant Joan Baptista (24 de juny). Aquest festival inclou molts elements de festivals existents pagana, vinculada al solstici d'estiu.
En 1514 el capítol de la catedral, que fins llavors havia estat subjecte a la regla monàstica, va ser secularitzat pel Papa Lleó X.
El 7 de febrer de 1681, gràcies al llegat del magistrat François de la Garde, es va establir el seminari diocesà.
Després del concordat amb la butlla Qui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 la diòcesi va ser suprimida i el seu territori va ser incorporat a la diòcesi de Llemotges.
Un nou concordat, estipulat el juny de 1817, preveia el restabliment de la diòcesi. Però aquest concordat mai no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París ; de manera que l'erecció de la diòcesi no va tenir efecte.
Va ser restablerta definitivament el 6 d'octubre de 1822 amb la butlla Paternae charitatis del papa Pius VII, obtenint el seu territori des de la diòcesi de Llemotges.
J.-Y. Gobert, Histoire du Grand Séminaire de Tulle (1681-1974), in Bulletin de la Société des Lettres, Sciences et Arts de la Corrèze Tulle, vol. 83, 1980, pp. 75–101 (francès)
Butlla Salvator noster, a Bullarum diplomatum et privilegiorum sanctorum Romanorum pontificum Taurinensis editio, Vol. IV, p. 277(llatí)
