El territori s'estén sobre 6.211 km², i està dividit en 515 parròquies, agrupades en 5 vicariats.
Història
La diòcesi es va erigir al segle iv. El primer bisbe històricament documentat és Santino, la signatura del qual apareix en el document elaborat el 346 amb el qual, en el pseudo-concili de Colònia, a un grup de bisbes va prendre la decisió del Concili de Sardica a favor d'Atanasi. Després d'ell, els antics catàlegs episcopals informen una sèrie de bisbes coneguts només per la Gesta episcoporum Virdunensium (a principis del segle ix); després d'ells destaca el bisbe sant Desiderat, que va participar en els concilis d'Auvernia, el 535 i d'Orléans en 549.
Des de principis del segle x, Verdun i la seva diòcesi van passar a formar part del Sacre Imperi Romanogermànic. El 997 l'emperador Otó III va concedir als bisbes de Verdun el títol de prínceps-bisbes de l'Imperi; no obstant això, els bisbes van cedir l'administració temporal del principat eclesiàstic als comtes de Verdun, una funció que amb el temps es va convertir en hereditària. El principat va sobreviure fins a l'any 1552, quan va ser ocupat per tropes franceses, i més tard es va annexionar al regne francès amb la pau de Westfàlia en 1648.
El 990 el bisbe Heimon va construir una nova catedral, que va ser ampliada al segle xii i consagrada pel papa Eugeni III en 1147.
La fundació del seminari diocesà es deu al bisbe Armand de Monchy d'Hocquincourt; els cursos de teologia van començar al Palau Episcopal el desembre de 1678.
Al juny de 1817 es va signar un nou concordat entre la Santa Seu i el govern francès, seguit de la butlla Commissa divinitus del 27 de juliol, amb la qual el papa va restaurar la seu de Verdun. No obstant això, atès que l'acord no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París, aquesta erecció no va tenir efecte; com a conseqüència, el ja nomenat bisbe, Guillaume-Aubin de Villèle, mai no va poder prendre possessió de la seva seu.
La diòcesi es va restablir de forma permanent, com a sufragània de l'arxidiòcesi de Besançon del 6 d'octubre de 1822 amb la butlla Paternae charitatis del Papa Pius VII. El territori diocesà antic es fa coincidir amb el territori del departament de Mosa; per a això es van transferir 15 parròquies a la diòcesi de Metz, però contextualment van ser adquirides un alt nombre de parròquies de la diòcesi de Toul (199 parròquies), Metz (12 parròquies), Trèveris (45 parròquies), Reims (40 parròquies) i Châlons (17 parròquies). Per tant, la nova diòcesi es trobà sent considerablement més gran que el de l'Antic Règim, arribant a la xifra de gairebé 500 parròquies.[3]
El Papa Pius X amb el breu de 19 de desembre de 1906 va concedir al bisbe de Verdun i els seus successors el privilegi de portar el pal·li.
↑Una llegenda relativa a Dionís de París, identifica aquest bisbe amb l'homònim bisbe di Meaux.
↑Il canonico Bertario, autore delle Gesta episcoporum Virdunensium all'inizio del IX segle, racconta che el bisbe Agerico nel VI segle scoprì le tombe dei vescovi Mauro, Salvino e Aratore.
↑Le tombe dei vescovi Policronio, Possessore e Firmino, vissuti nella seconda metà del V segle e all'inizio del VI, furono scoperte all'epoca del bisbe Attone (IX segle). Alcuni testi agiografici, identificano Firmino dei cataloghi episcopali con l'anonimo bisbe di Verdun che la vita di San Mesmino di Micy fa morire all'epoca di Clodoveo I (vers 502).
↑Segons Gallia christiana (coll. 1168-1169) sarebbe morto nel 621, benché nessun documento coevo confermi questa datazione; segons Duchesne (p. 71) Ermenfredo e el successivo Godone potrebbero essere la stessa persona (dionimia). Sant’Ermenfredo sul portale colombaniano Saintcolumban.eu.
↑L'historiador Bertario, nel IX segle, conosce solo Ermenfredo, diretto successore di Carimiro, ma non Godone. Tuttavia nei concili del 627 e del 637/638 è citat el bisbe Godo. Duchesne ipotizza che si tratti dello stesso bisbe con un doppio nome; le altre fonti bibliografiche distinguono due vescovi diversi. Segons Robinet (op. cit., p. 8) invece, titolare della sede sarebbe Ermenfredo, mentre Godone era un corebisbe.
↑Segons l'historiador Bertario, rebé de Carles Martel dues cartes avui perdudes; per com en parla Bertario, hauria de ser posterior al 719.
↑Bertario li assigna 24 anys d'episcopat, mentre que Ugo di Flavigny només 7.
↑Segons Gallia christiana, Berengario morí el 22 de juliol de 959; Gams situa la data de la sua mort nel 960; segons Robinet en canvi, després de la seva renuncia a la seu de Verdun, morí el 967.
↑No va ser ordenat bisbe fins al 1096; durant set anys romangué com a simple electus per haver-se adherit al partit de l'emperador contra el papat; per això també va ser excomunicat.