Els principals llocs de pelegrinatge de la diòcesi són: Nostra senyora de Parmènia, re-fundada al segle XVII a través de l'obra d'una pastora; Notre-Dame-de-l'Osier, a Vinay, que data del 1649 i sobretot el famós santuari de la Mare de Déu de la Saleta, que deu el seu origen a l'aparició de la Verge el 19 de setembre de 1846 a Maximin Giraud i Mélanie Calvat .
El territori s'estén sobre 7.431 km², i està dividit en 46 parròquies.
Història
La diòcesi de Grenoble va ser erigida al segle iv. El 450, per decisió de Lleó el Gran, es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi de Viena del Delfinat. El primer bisbe conegut de Grenoble és sant Donnino, que va participar en el concili d'Aquileia el 381. A mitjans del segle v, el bisbe Cerato és recordat per la llegenda com a oponent de l'arrianisme.
Els benedictins i els agustinians fundaren aviat molts monestirs de la diòcesi, com el de Vizille, que es remunta al 994, però el ple desenvolupament de la vida monàstica es van dur a terme durant l'episcopat de sant Hugo. L'abadia de Saint-Martin de Miséré, que inicialment va atreure a molts monestirs agustins i l'escola del priorat de Villard Benoît a Pontcharra van ser importants durant els segles XII i xiii. No obstant això, la forma peculiar de la vida monàstica al Delfinat, des del temps de sant Hugo, era la dels monjos cartoixans, fundats per sant Bru el 1084 amb l'erecció a la diòcesi de la Gran Cartoixa, la casa mare de l'ordre.
Des de la primera meitat del segle xiii, la branca francesa dels valdesos va fer del Delfinat el seu centre principal. D'aquí provenia Guillaume Farel, el predicador francès més hàbil de la reforma. Pierre de Sébiville, un apostata franciscà, va introduir el protestantisme a Grenoble el 1522, que va tenir un gran seguiment al llarg de la diòcesi. Posteriorment seria durament marcada per les guerres de religió, especialment en 1562, quan el cruel baró des Andrets va actuar com a tinent general al Delfinat del Príncep de Condé.
Les dues estades a Grenoble l'any 1598 i l'any 1600 del jesuïta Pierre Cotton, més tard confessor d'Enric IV de França, van aconseguir despertar conversions considerables del protestantisme; en la memòria del que el condestable de França, de Lesdiguières, que va ser al seu torn convertit en 1622, va encoratjar la fundació a Grenoble d'una casa dels jesuïtes, amb qui, en 1651, els jesuïtes van establir un col·legi. No obstant això, no va ser fins al'episcopat de Pierre Scarron (1620-1667) que es va poder considerat que s'havia restablert el catolicisme al Delfinat.
A la segona meitat del segle XVII va emergir la figura d'Étienne Le Camus, l'únic bisbe de Grenoble que s'ha convertit en cardenal, qui es va comprometre a aplicar les decisions del Concili de Trento, a través de nombroses visites pastorals i la fundació del seminari.
El 18 d'agost de 1779 va cedir una part del seu territori per a establir la diòcesi de Chambéry.
El papa Pius VI, fet presoner a França, va passar dos dies a Grenoble el 1799. Fins i tot Pius VII es va mantenir en confinament a la prefectura de Grenoble de 2 a de juliol de 21 d'agost de 1808. El bisbe Simon no va poder visitar-lo.
En 1815, a la capella del seminari, va ser ordenatsacerdotJoan Maria Vianney, capellà de la diòcesi, més conegut com el Rector d'Ars, que va ser canonitzat el 1925 i proclamat patró de tots els rectors en 1929. També originari de la diòcesi és Henri Grouès, conegut com l'abbé Pierre, fundador de la comunitat d'Emaús.
El 15 de desembre de 2006 es va fer càrrec del nom actual de la diòcesi de Grenoble-Viena.
Cronologia episcopal
El catàleg dels bisbes de Grenoble més antic es troba al primer dels cartularis atribuït a sant Hug, entre els segles xi i xii.
Alexandre Caillot † (22 de març de 1917 - 5 de gener de 1957 mort)
André-Jacques Fougerat † (5 de gener de 1957 - 19 de setembre de 1969 renuncià)
Gabriel-Marie-Joseph Matagrin † (19 de setembre de 1969 - 26 de setembre de 1989 renuncià)
Louis Jean Dufaux † (26 de setembre de 1989 - 10 de juny de 2006 jubilat)
Guy André Marie de Kérimel, Comm. l'Emm., succeduto il 10 de juny de 2006
Estadístiques
A finals del 2013, la diòcesi tenia 787.000 batejats sobre una població de 1.197.000 persones, equivalent al 65,7% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parròquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
1949
400.000
700.000
57,1
655
575
80
610
100
400
599
1970
780.000
849.683
91,8
695
538
157
1.122
214
1.408
600
1980
706.000
876.000
80,6
489
405
84
1.443
5
100
800
575
1990
760.000
963.000
78,9
402
322
80
1.890
8
92
887
588
1999
804.000
1.020.000
78,8
350
267
83
2.297
26
121
832
588
2000
800.000
1.015.753
78,8
358
271
87
2.234
25
119
820
189
2001
800.000
1.015.753
78,8
302
225
77
2.649
24
109
820
189
2002
700.000
1.080.700
64,8
289
210
79
2.422
24
109
220
189
2003
800.000
1.145.598
69,8
295
218
77
2.711
24
93
800
189
2004
700.000
1.145.598
61,1
284
207
77
2.464
29
108
220
146
2006
707.000
1.156.000
61,2
254
202
52
2.783
33
83
220
48
2013
787.000
1.197.000
65,7
241
151
90
3.265
43
116
400
46
Notes
↑Participà al concili de París i es va fer representar al de Lió; segons Duchesne aquests dos concilis van tenir lloc el 552 i el 570; per Gallia christiana els data al 555 i 567.
↑Siagrio II és l'únic entre els bisbes històricament documentats absents a l'antic catàleg episcopal de Sant Hug.
↑D'aquest sant existeix un record litúrgic, que testimonia la seva festa el 12 de gener.
↑Segons Gallia christiana està documentat el 732. Segons Duchesne, els bisbes successius fins a Ebroaldo són coneguts només per la seva presència al catàleg de sant Hug.
↑Renuncià a la seu d'Orange, i el 1484 retornà a la seu de Grenoble.
