El territori s'estén sobre 8.743 km², i està dividit en 36 parròquies, agrupades en 10 regions pastorals.
Història
Segodunum, l'actual Rodés, era l'antiga capital dels Ruthens, un poble de la Gàl·lia celta que habitaven a la regió de Rouergue. Segons la tradició, l'evangelització d'aquesta regió va ser deguda a sant Amanzio, reconegut com a protobisbe dels rutenos. El primer bisbe històricament documentat és sant Quinzià, que va participar en el concili d'Agde el 506. No obstant això, la presència d'una diòcesi ja està testificada al voltant de 475 per Sidonio Apollinare, bisbe de Clermont.
Al segle xi es van construir nombroses abadies cistercienses a la diòcesi, incloses les de Silbanès, Beaulieu, Loc-Dieu, Bonneval i Bonnecombe.
Durant l'edat mitjana, els bisbes de Rodés tenien el poder temporal sobre el centre de la ciutat. El 25 de maig de 1277, el bisbe Raimond de Calmont d'Olt va establir la primera pedra per a la reconstrucció de la catedral, d'estil gòtic, que es va completar al segle xvi.
El 1534, la ciutat de Milhau (avui Millau) va adoptar el calvinisme i més tard es va convertir en una de les fortaleses protestants. Només seran conquistats pels catòlics en 1629.
Durant la revolució, la catedral es va tancar al culte i es va dedicar a Marat. D'aquesta manera, l'edifici es va poder salvar i posteriorment recuperar-se pel culte.
El concordat de 1817 preveia el restabliment de la diòcesi; per aquest motiu va ser nomenat bisbe Charles-André-Toussaint-Bruno de Ramond-Lalande, que no obstant això mai no va entrar al seu càrrec perquè el Parlament de París no va aprovar el concordat amb la Santa Seu.
Només el 6 d'octubre de 1822 es va restablir la diòcesi amb la butlla Paternae charitatis del mateix Papa Pius VII, obtenint el seu territori des de la diòcesi de Cahors. Una part del seu antic territori va ser cedida a la diòcesi de Montauban.
Un grup de sacerdots i fidels, amb el suport del bisbe a l'exili Charles Colbert de Seigneley, es va oposar al règim de concordat i es negà a sotmetre's al nou bisbe Charles de Ramond-Lalande, donant lloc a un cisma, i a una Església anomenada Petite Eglise. El cisma s'estengué fins a mitjans del segle xix; alguns sacerdots, però, es van resistir i l'últim va morir impenitent el 1896. El cisma va continuar fins al 1911 a la veïna diòcesi de Saint-Flour.[1]
El 27 de maig de 1875 els bisbes de Rodés van obtenir afegir al seu títol el de bisbes Vabres, seu suprimida que estava dins del territori diocesà.
↑Segons quanto racconta Sidonio Apollinare, bisbe di Clermont, nel 475 aproximadament la diocesi di Rodez era vacante a causa dell'invasione dei Goti.
↑Segons Duchesne, in base alle indicazione della biografia di Dalmazio, la sua nomina all'episcopato risalirebbe al 524; la prima menzione storica di questo bisbe è del 535, quando prese parte al concilio di Orleans.
↑Successore di Teodosio, segons la Historia Francorum di Gregorio di Tours.
↑Bisbe riportato nella cronotassi di Gallia christiana e da Gams, ma completamente ignorato da Duchesne.
↑Sono state conservate due lettere del bisbe Vero, una anteriore alla promozione di Desiderio di Cahors (630), l'altra in cui ebbe una risposta da san Sulpizio di Bourges († 647).
↑Al concilio di Roma del 769 partecipò un Gaugenus bisbe civitate Toronensis; segons Duchesne, o è identificabile con Eusebio di Tours, oppure potrebbe essere bisbe di Rodez, e allora bisognerebbe leggere Rotonensis invece di Toronensis.
↑Bisbe citat da Gams, ma ignorat a Gallia christiana e a Duchesne.
↑Segons Duchesne, il documento che menziona il bisbe Frotardo è senza valore.
↑Bisbe citat da Gams (con un punto interrogativo), ma ignorat a Gallia christiana e a Duchesne.
↑Citat nella vita di san Geraldo d'Aurillac, ma senza indicazione della sede di appartenenza; potrebbe essere bisbe di Rodez, segons Duchesne, posteriore al 900.
↑Nominat pel rei de França el 31 de maig de 1684, i confirmat per la Santa Seu gairebé 16 anys després.
↑Nomenat arquebisbe de Vienne el 19 de desembre de 1746.
↑Nomenat arquebisbe de Bordeus il 2 d'abril de 1781.
↑Contravenint les disposicions donades per Pius VII a la butlla Qui Christi Domini, el bisbe Colbert de Seigneley no presentà la dimissió i morí a l'exili a Londres el 1813.
↑Data della nomina; tuttavia poté prendere possesso della diocesi e di tutte le sue funzioni episcopali solo després del 6 d'octubre de 1822, quando la diocesi fu effettivamente ristabilita.
.svg){kind=small}
