L'antic palau episcopal de Llemotges, que des de 1912 és seu del museu de la ciutat En segon pla apareix la catedral de Sant Esteve.La cripta, redescoperta el 1960 sota la place de la République a Llemotges, és tot el que resta de l'abadia de Sant Marçal, erigida al segle ix i desmantellada el 1794. A l'interior de la cripta es descobrí la tomba de sant Marçal, el relicari de santa Valèria i el sarcòfag dels companys de Marçal, Alpinià i AustricliniàGaetano Lapis, Aparició del Nen Jesús a sant Antoni de Pàdua. Aquest miracle hauria tingut lloc a Llemotges el 1226 o el 1227.L'església de l'abadia de Saint-Pierre de Solignac, fundada per sant Eloi el 631 o 632.
A principis del segle viRurici I va construir el monestir i l'església de Sant Agustí a Llemotges. A meitat del mateix segle, sant Rurici II va erigir l'església de Sant Pere du Queyroix i la basílica de Sant Junià a Llemotges.
En els primers segles de la vida, la diòcesi va veure l'expansió de la vida eremítica. A partir del segle v es recorden els noms dels sants ermitans Amand, Junien, Léonard, Sylvain, Léobon, Goussaud, Vaulry i Pardoux. Al pas del segle v al Plantilla:Segle VI van aparèixer els primers monestirs. Entre els més coneguts es troben els fundats per Aredius (sant'Yrieix), de Sant Eloi a Solignac i el de Sant Marçal a Llemotges.
L'any 848 es va construir una església dedicada al Santíssim Salvador sobre la cripta de Sant Marçal. L'edifici va ser enderrocat el 1021, per ser reemplaçat el 1028 per una construcció més gran, que va ser consagrada el 1095 pel papa Urbà II, amb motiu del seu viatge a França per organitzar la Primera Croada.
En 1031 Llemotges va organitzar un important concili provincial, sota la direcció del bisbe Jourdain de Laront i l'abat de Sant Marçal Odolric, que va imposar la Pax Dei als senyors feudals de la regió i preveient l'excomunió als que posessin en perill els béns de l'Església. Després d'això, els bisbes de Llemotges adquiriren un paper predominant a Llemotges i el seu territori, exercint tant el poder espiritual com el temporal.
El 13 d'agost de 1318 el territori diocesà es va reduir a la meitat per la cessió d'una part del seu territori a benefici de l'erecció de la diòcesi de Tulle.
Durant les guerres de religió del segle xvi, el Limousin va experimentar un període fosc, fet de devastació i mort. La reconstrucció catòlica va ser principalment obra dels bisbes Henri i Raymond de la Martonie i especialment François de Lafayette i Louis d'Urfé.
El 5 de gener de 1657 el rei Lluís XIV amb Carta patent autoritzà a petició del bisbe François de Lafayette l'establiment del seminari de la diòcesi. Gairebé un segle després del final del Concili de Trento va ser el quart o cinquè seminari que es va obrir a França, on els decrets del Consell havien quedat sense implementació.
Seguint el concordat amb la butllaQui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801, la diòcesi de Llemotges va adquirir una nova fisonomia territorial, coincidint amb els tres departaments de Limousin, a Corrèze, Alta Viena i Creuse; va incorporar les parròquies de la diòcesi suprimida de Tulle, però al mateix temps va cedir parròquies a les diòcesis veïnes, en particular les d'Angulema i Périgueux.
El 6 d'octubre de 1822, es va restablir la diòcesi de Tulle, obtenint de nou el seu territori a partir de la diòcesi de Llemotges.
El catàleg episcopal de Llemotges més antic és conservat en un manuscrit d'Adémar de Chabannes, monjo de l'abadia de sant Marçal, redactat entre el 1021 i el 1034; aquest manuscrit va ser integrat i ampliat durant el segle xiii per Bernard Itier, un altre monjo de Sant Marçal, i posteriorment per Bernat Gui (vers 1320), autor de la Gesta Lemovicensium episcoporum. Aquests autors mantenen que sant Marçal hauria viscut durant el segle i i tot i multiplicar els noms de bisbes amb l'objectiu d'omplir el buit del segle i, data de la presumpta mort de sant Marçal, al segle v, quan els primers bisbes limosins són documentats.[1]
El 2013, la diòcesi tenia 414.000 batejats sobre una població de 504.200 persones, equivalent al 82,1% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parròquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
1950
475.000
522.442
90,9
372
355
17
1.276
17
610
480
1970
?
500.438
?
289
264
25
?
25
524
481
1978
424.000
505.000
84,0
282
208
74
1.503
1
94
614
481
1990
432.000
506.000
85,4
217
174
43
1.990
2
58
405
117
1999
434.000
512.000
84,8
156
123
33
2.782
8
41
292
106
2000
437.000
516.000
84,7
152
119
33
2.875
7
43
257
106
2001
405.000
478.400
84,7
138
110
28
2.934
7
36
243
106
2002
404.800
478.100
84,7
135
107
28
2.998
7
36
226
97
2003
465.650
475.350
98,0
113
91
22
4.120
6
23
212
97
2004
382.690
478.363
80,0
126
104
22
3.037
6
23
214
97
2013
414.000
504.200
82,1
90
74
16
4.600
15
27
127
30
Notes
↑R. Limouzin-Lamothe, Le Diocèse de Limoges des origines à la fin du Moyen Âge, Paris, Leroux, 1951. Cfr. Duchesne, pp. 47-50, riporta per intero i cataloghi de Adémar de Chabannes e Bernard Itier.
↑Després san Marziale, Gallia christiana inserisce otto vescovi della lista de Bernard Itier: sant'Aureliano, Ebolo, Attico, Ermogeniano, Adelfio, Dativo, Esuperio e Astidio. A questi aggiunge un Petrus nel 506, ma storicamente è falso perché in quell'anno è vescovo certo de Limoges Ruricio I.
↑Després de Ferriol, Gallia christiana insereix un dels dos Asclepio, mencionats al catàleg, però sense cap documentació històrica. Asclepio és admès per Aubrun (op. cit., p. 99).
↑Prima e després Rustico, Gallia christiana inserisce tre vescovi dei cataloghi, Adelfio II, Ertgenoberto e Cesario, de cui tuttavia nihil scimus praeter nomina.
↑Agerico I Sacerdote són admesos per Duchesne «à tout hasard». Abans d'Agerico, Gallia christiana insereix Salutare, bisbe que apareix al catàleg, però que és ignorat per la història. Algunes hagiografies parles d'un tal San Cessatore, bisbe de Llemotges, recordat el 15 de novembre.
↑Segons Adémar de Chabannes morí el 10 de juny de, per Gams el 12 de juliol. Probablement l'any del decés és el 869 o el 870.
↑Contravenint les disposicions del Papa Pius VII contingudes a la butlla Qui Christi Domini, monsenyor du Plessis d'Argentré no presentà la dimissió el 1801, es refugià a l'exterior i morí a Alemanya.
