La cocatedral de Sant Joan Baptista a Aire-sur-l'Adour.L'Hôtel de la ville d'Aire-sur-l'Adour; fins al 1927 era el palau episcopal de la diòcesi.L'església de l'abadia de Saint-Sever.L'antiga abadia Saint-Jean-de-la-Castelle, avui situada al municipi de Duhort-Bachen.
El territori s'estén 9.364 km² sobre i està dividit en 35 parròquies.
Història
La civitates Aturensium et Aquensium van ser dues de les ciutats que formaven la província romana de Novempopulania, com ho demostra la Notitia Gàlies datada a inicis del segle v.[1]
Incerts són els orígens de les dues diòcesis. Segons la tradició, la diòcesi de Dax, es remunta al martiri de Sant Vicent, el primer bisbe; però la seva vida, llegendària i tardana, no permet especificar millor la cronologia de la fundació (potser segle iv).[2] El mateix pot dir-se d'Aire, els orígens estan lligats a les llegendes del martiri de la santa Quitèria (Quitterie) i els sants Girone (Girons) i Severo. Les dues diòcesis van estar representats al Concili d'Agde del 506 dels bisbes de Graziano de Dax i Marcello d'Aire; aquesta és la primera menció històrica de les dues diòcesis, que eren sufragànies de l'arquebisbat d'Eusa, metropolitana civil i religiosa de Novempopulània.
Com que no hi ha catàlegs episcopals antigues derivats de díptics, hi ha pocs bisbes coneguts del primer mil·lenni, en part a causa de les invasions i destruccions realitzades anteriorment pels sarraïns (segle viii) i després pels normands (segle ix).
Precisament a causa d'aquestes invasions, alguns erudits al segle xix han suggerit que entre els segles X i xi, coincidint amb el naixement del ducat de Gascunya, la part occidental de la diòcesi de Novempopulània (Lescar, Baiona, Oloron, Aire i Dax) havien constituït una única diòcesi més gran, amb el nom de la diòcesi de Gasconya, amb la seu probablement situades a Bazas.[3] Hi ha tres bisbes coneguts que les fonts diuen episcopi Vasconiae seu Vasconensis: Gombaldo, Arsio Raca i Raimondo el Vell. El Concili de Tolosa de 1058 va posar fi a aquesta situació il·legal, restaurant-se de totes les antigues seus episcopals, sovint vacants durant molt de temps, igual que les d'Aire i Dax. A partir d'ara es convertiren en diòcesis sufragànies de l'arxidiòcesi d'Aush, que des del segle ix havia pres el lloc de la destruïda Eauze.
Al principi del segle xi la diòcesi de Dax va perdre tota la part sud del seu territori per a la creació de la diòcesi de Lapurdi (que més tard va prendre el nom de diòcesi de Baiona). De duració no especificat, els límits territorials de la diòcesi de Dax, no es van fixar fins al final del segle xi, sota l'episcopat de Raymond de Sentes, que dividí la diòcesi en quatre arcedianats, que des del segle xiv, amb el bisbe Arnaud de Ville, seran reemplaçats per arxiprestats (es compten 19 al final del segle xviii).[4] La diòcesi d'Aire vegada es va organitzar al segle xii en dos arcedianats i al segle següent en sis arxiprestats.[5] Aquesta organització territorial es va mantenir sense canvis fins a la dissolució de les dues diòcesis durant la Revolució francesa.
En el segle xvi les dues diòcesis van participar en les guerres de religió que van sacsejar el conjunt sud-oest de França, i que va causar la mort, massacres i desolació en tot Landes. Va patir especialment la diòcesi de Dax, el territori sud penetrat com un tascó, al País Basc (fins Larceveau), on va haver una gran influència dels protestants gràcies a la reina Joana d'Albret.
Les constitucions sinodals de l'antiga diòcesi de Dax, publicades per l'Abbé Degert, són de gran interès històric en l'estudi de les antigues constitucions i costums dels segles xiii i xiv. Degert durant aquestes publicacions va aconseguir corregir alguns errors en les llistes episcopals de Gallia Christiana.
Cap a 1588 San Vincent de Paül va fer els seus primers estudis amb els franciscans a Dax, però una bona educació secundària a Dax es remunta només a la introducció dels Barnabites el 1640.
Al juny de 1817 entre la Santa Seu i el Govern francès va estipular-se un nou concordat, que va ser seguit el 27 de juliol per la butlla Commissa divinitus, amb la qual el Papa estava restaurant la seu d'Aire. No obstant això, atès que el concordat no va entrar en vigor perquè no ratificat pel Parlament de París, aquesta erecció no va tenir cap efecte.
El 6 d'octubre de 1822 finalment es va restablir la diòcesi d'Aire amb la butlla Paternae charitatis del mateix Papa Pius VII com sufragània de l'arxidiòcesi de Auch. El seu territori abastava fins i tot més antiga diòcesi de Dax; per això el 9 de desembre de 1856 als bisbes d'Aire se'ls va permetre afegir al seu títol el de Dax.
El 31 de març de 1933, com a resultat de la butlla Ad rectum et utile del Papa Pius XI la residència del bisbe va ser transferit d'Aire a Dax, i la diòcesi va assumir el seu nom actual. Alhora, la Catedral de Sant Joan Baptista Aire convertir-se en co-catedral, mentre que l'església de Santa Maria de Dax va ser elevada a catedral.
↑A. Degert, L'Evêché de Gascogne, in Revue de Gascogne, tomo 41 (1900), pp. 5-23, 125-140 e 277-301. La tesi, sostenuta da Degert e da J.-R. Biron (cfr. bibliografia in bisbat de Bazas), è esclusa da J.-F. Bladé e da Duchesne (op. cit., p. 91). Higounet (op. cit., col. 134), che scrive nel 1960, ammette che, al suo tempo, l'esistenza della diocesi di Guascogna è un fatto acquisito ed ammesso dagli storici.
↑Els bisbes Illidio e Rivelato són mencionats a la "Vita di san Vincenzo" i els seus noms són transmesos a breviaris més antics del segle xiii; Duchesne e Dufourcet el posa després de Graziano, mentre que Degert després de Nicezio.
↑Renuncià a la seu de Dax, per mantenir la de Baiona i de Bazas.
↑Segons Degert, Guillaume-Arnaud de la Borde i Bertrand, distints a Eubel, són en realitat el mateix.
↑Al concili d'Orleans del 533 no s'indica la seu on pertany el bisbe Marcellus.
↑També anomenat Arnaud per algunes fonts. Degert, a l'obra, Liste critique distingeix els dos bisbes, mentre que a la 'Histoire des évèques d'Aire modifica la seva posició considerant els dos personatges com um mateix bisbe.
↑Contravenint a les disposicions del papa Pius VII contingudes a la Qui Christi Domini, monsenyor de Roger de Cahuzac no presentà la dimissió el 1801, sinó que esperà el 1816.
