L'antic palau episcopal de Pàmies, vist des del campanar de la catedral, i avui seu de l'ajuntament.L'abadia di Cailloup, edificada a la primera meitat del segle xii.
La seu episcopal és la ciutat de Pàmies, on es troba la catedral de Sant Antoní. A Mirapeis i a Sent Líser es troben les cocatedrals dedicades a Sant Maurici i a Sant Liceri, respectivament.
El territori s'estén sobre 4.903 km², i està dividit en 304 parròquies, agrupades en 5 deganats: Foix, Pàmies, Alto Ariège, Pays d'Olmes-Mirepoix i Couserans.
La primitiva seu episcopal era l'abadia de Sant Anton, a Pàmies, els orígens de la qual són ignots, però que hi ha testimonis ja al segle x. Allà es conservaven les relíquies de sant Antoní. El primer bisbe de la diòcesi va ser Bernard Saisset, el darrer abat de Sant Antonino, que no va poder prendre possessió de la seu fins al 1297.
En un origen la diòcesi era molt vasta i això suscità les queixes de l'arquebisbe de Tolosa. El Papa Climent V, mitjançant la butllaIustitia et pax del 3 d'agost de 1308, reduí en dos terços el territori diocesà primitiu.[1]
Cap a finals del segle XV la catedral diocesana va ser traslladada de l'abadia de Sant Antón a l'església de Santa Maria del Mercadal, a l'interior de la ciutat, que va ser dedicada a sant Antoní.
Al 1557 el bisbe Jean de Barbançon dimití i es convertí al calvinisme, que el seu successor, Robert de Pellevé, intentà combatre amb l'auxili dels jesuïtes. Encara la ciutat va romandre en mans dels calvinistes fins al 1628, quan va ser conquerida per la força de les tropes reials.[3]
L'obra de reconstrucció moral, espiritual i material de la ciutat, després de la destrucció protestant, es degué sobretot al bisbe François-Etienne de Caulet, qui emprengué una sèrie de visites pastorals i de sínodes diocesans, i instituí les conférences per a la instrucció del clergat i dels fidels. En aquest període, a més, Pàmies esdevingué un centre de sosteniment de les idees jansenistes i gal·licanes, gràcies sobretot als seus bisbes, entre els quals està el mateix Caulet i el seu successor Jean-Baptiste de Verthamon. És en aquest context que dos bisbes, François d'Anglure de Bourlemont i François de Camps, nomenats pel rei, no van obtenir la butlla de nomenament per part del Papa.
Al 1789 el bisbe Charles-César-Louis d'Agoult de Bonneval hagué de fugir a Suïssa a causa de la Revolució. Posteriorment recalà a Anglaterra.
Després del concordat amb la butllaQui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 la diòcesi va ser suprimida, i el seu territori va ser incorporat al de l'arxidiòcesi de Tolosa. Al 1817 va tenir lloc un primer intent de restaurar la diòcesi, tot i que no va arribar a bon port. El 6 d'octubre de 1822 la diòcesi va quedar definitivament restablerta amb la butlla Paternae charitatis del mateix Pius VII, prenent el territori de l'arxidiòcesi de Tolosa.
Des de l'11 de març de 1910 es concedí als bisbes de Pàmies portar els títols de les diòcesis suprimides de Mirapeis i de Cosserans.
El 16 d'octubre de 2016, en el context de l'any de la Misericòrdia promogut pel Papa Francesc, el bisbe Jean-Marc Eychenne demanà perdó pels crims comesos contra els càtars al segle xiii, més específicament per les matances que van tenir lloc a la seva diòcesi i, sobretot, per les execucions del 1244 a Montsegur, últim reducte de resistència contra els francesos i el papa.[4][5]
Cronologia episcopal
Bernard Saisset, O.S.B. † (23 de juliol de 1295 - 1312 mort)
↑Així a l'Eubel. Segons el Gams, després de la mort de Pierre de Castelbajac el succeïren: Gérard Jean, confirmat el 13 d'agost de 1498 i mort al mes de febrer de 1502; Amanieu d'Albret, administrador apostòlic, del 31 de març de 1502 fins a la dimissió el 1506. Mathieu d'Artiguelouve inicià el seu mandat el 1506.
Histoire générale de Languedoc, di Claude Devic e Joseph Vaissète, Tomo IV, Ed. Privat, Toulouse, 1872, prima parte, pp. 428–432; seconda parte, p. 433 (francès)
.JPG)
