La diòcesi de Tours va ser erigida al segle iii. El primer bisbe, documentat per sant Gregori, va ser sant Gracià, que va viure a la segona meitat del segle. El testimoniatge de sant Gregori ens permet reconstruir una sèrie episcopal ininterrompuda des del principi de la fundació de la diòcesi; entre els bisbes recordem alguns sants que van entrar en la tradició universal del catolicisme, com ara sant Martí o el propi Sant Gregori, coneguts en particular per la seva fonamental Historia Francorum.
Segons Louis Duchesne,[2] la província eclesiàstica de Tours ja està testificada amb certesa i funcionament des de mitjans del segle v; en particular, els vuit bisbes de la província es trobaren als concilis d'Angers de 453 i de Vannes del 465. Després de la conquesta bretona de Bretanya i la fundació de Nominoë (segle ix), la província eclesiàstica de turonense es va expandir amb les diòcesis de Dol, de Saint-Brieuc, de Tréguier i d'Aleth (posteriorment Saint-Malo).
Des del segle ix l'autoritat de l'arquebisbe de Tours va entrar en crisi pels intents dels reis bretons per a crear una província eclesiàstica independent de Bretanya amb la promoció de Dol com a arxidiòcesi. El conflicte jurisdiccional va durar fins al final del segle xii, quan, amb la butllaLicet primum de l'1 de juny de 1199, el Papa Innocenci III finalment va establir que només Tours era seu metropolitana i que totes les diòcesis bretones n'eren dependents.
El capítol de Tours és el capítol més antic de França i es remunta a l'episcopat de sant Baudí, a mitjans del segle vi.
Durant l'edat mitjana, la seu de Tours va tenir un gran prestigi i, en una carta dirigida a Carles el Calb, el papa Adrià II la considerà la segona diòcesi francesa més important. Aquest prestigi es va deure sobretot a la presència de la basílica de sant Martí, un centre religiós d'importància primordial, al voltant del qual s'havia construït un monestir benedictí abans de mitjans del segle vi. Alcuí, que va viure entre els segles viii i ix, va establir una escola que va copiar i lliurar antics manuscrits sagrats i profans.
A l'edat mitjana, es van celebrar importants concilis regionals a Tours. El primer dels quals del que es té memòria és el celebrat al novembre de 461, en el qual no només van participar alguns bisbes de la Lugdunensa tercera, sinó també altres bisbes que havien anat a Tours per a la festa de Sant Martí, incloent Lleó de Bourges i Germà de Rouen.[3] Es van celebrar altres 567, el 755 (on es va recomanar fixar l'inici de l'any segons el calendari a Pasqua), el el 813, el 1055 i el 1163. Aviat, les decisions dels concilis de Tours es van fer conegudes a tota França i es van convertir en part dels libri canonum, que eren la base del dret canònic de l'Església.[4]
A mitjans del segle ix, la invasió normanda va marcar una crisi en la vida de l'arxidiòcesi. El cos de Sant Martín va ser traslladat a Auxerre el 853 i es va enviar un exèrcit de 6.000 homes per recuperar-lo el 884. L'abadia de San Martí tenia a partir del 845 abats laics, ja que el títol abacial va ser heretat pels ducs de França, que amb Hug Capet el 987 es van convertir en rei.
A partir de l'any 1170, amb l'arquebisbe Joscion, es va iniciar la construcció de la catedralgòtica, dedicada a San Gacià el 1356, que es va completar el 1547.
Una altra abadia important de Tours va ser la de Marmoutier, construïda per Sant Martín als afores de la ciutat, a prop de les coves on Sant Gacià ja havia celebrat la missa. L'abadia va ser devastada pels normands, que van matar 120 dels 140 monjos. Posteriorment, l'abadia va resorgir, fins al punt que en el segle xi tenia 101 sucursals, de les quals 10 es trobaven a Anglaterra.
En 1562 l'abadia de Marmoutier va ser saquejada pels hugonots, que en el mateix any també van cremar les relíquies de Sant Martí conservades a la basílica del mateix nom. Es conserven només una part del crani i un braç.
Durant la revolució l'abadia de Sant Martí va ser gairebé totalment destruïda, però va ser reconstruïda en el segle xix, impulsada per l'arquebisbe cardenal Guillaume-René Meignan.
Seguint el concordat amb el butlla Qui Christi Domini del papa Pius VII del 29 de novembre de 1801, la metròpoli de Tours es va reduir a causa de la supressió de les diòcesis de Dol, Saint-Pol-de-Leon, Saint-Malo i Tréguier. El 1855, la nova diòcesi de Laval es va convertir en sufragània de Tours. Una altra disminució de la província eclesiàstica de Tours es va produir el 1859, quan Rennes es va erigir com a seu metropolità, restant a Tours les diòcesis bretones de Vannes, Quimper i Saint-Brieuc.
Després de la reorganització de les circumscripcions eclesiàstiques franceses feta el 8 de desembre de 2002, la metropolia turonese va ser canviada per complet, assignant-se a la província eclesiàstica seus diocesanes que mai, en la història de Tours, havien estat el seus sufragànies.
Cronologia episcopal
L'arxidiòcesi de Tours conserva el catàleg episcopal més antic del cristianisme després del Liber pontificalis de l'església de Roma,[5] i és el compilat per sant Gregori en l'últim capítol de la seva Historia Francorum (escrita l'any 594). Hi ha diversos catàlegs episcopals que segueixen el de Gregori i que solen distingir-se en dues sèries: aquelles que mostren els anys (i de vegades els mesos i dies) de l'episcopat (i de vegades els anys i / o mesos de seu vacant); i els que informen la llista episcopal simple sense dades cronològiques. En alguns casos, els catàlegs amb xifres mostren anacronismes evidents, a causa d'errors en la còpia d'alguns amanuenses medievals.
A finals del 2014, la diòcesi tenia 501.600 batejats sobre una població de 607.000 persones, equivalent al 82,6% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parròquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
1950
274.620
350.000
78,5
341
321
20
805
40
1.004
295
1970
?
436.124
?
321
273
48
?
71
1.054
296
1980
423.030
486.884
86,9
264
218
46
1.602
1
67
805
300
1990
453.000
520.000
87,1
217
171
46
2.087
9
62
720
300
1999
436.400
545.500
80,0
181
144
37
2.411
15
45
523
82
2000
426.023
568.031
75,0
180
144
36
2.366
15
43
501
81
2001
414.662
568.031
73,0
171
141
30
2.424
15
38
485
77
2002
420.042
554.345
75,8
165
133
32
2.545
14
41
489
77
2003
385.030
554.003
69,5
152
126
26
2.533
16
35
449
77
2004
347.456
560.413
62,0
143
122
21
2.429
16
29
429
76
2010
503.000
597.724
84,2
117
102
15
4.299
21
20
387
44
2014
501.600
607.000
82,6
118
88
30
4.250
27
33
331
41
Notes
↑Monumenta Germaniae Historica, Chronica minoraArxivat 2015-09-24 a Wayback Machine., I, p. 555. Nel periodo tardo-imperiale le civitates venivano abitualmente identificate e nominate con il nome del popolo de appartenenza: così Caesarodunum divenne la civitas Turonorum, da cui trae origine l'odierno toponimo.
↑Duchesne ammette come data de consacrazione il 4 de juliol de 372 e come data de decesso l'8 de novembre de 397.
↑Després 33 anni de episcopato Brizio fu accusato da alcuni dei suoi molti nemici de aver resa incinta una religiosa addetta al suo servizio e fu costretto a lasciare non solo la cattedra ma anche la città. Fu sostituito da Giustiniano. Rifugiatosi a Roma, riuscì a dimostrare la sua innocenza e rientrò a Tours ove, alla morte del suo ultimo successore Armenzio, fu reinsediato nella cattedra episcopale. Cfr: Santi, beati e testimoni - San Brizio de Tours; Gregory of Tours, History of the Franks, Book II Chap.1Arxivat 2014-08-14 a Wayback Machine.
↑Si fece rappresentare al concilio de Agde del 506. Licinio era certamente bisbe nel 508 quando Clodoveo I passò da Tours de ritorno dall'Aquitania; ciò implica che in questo punto la cronologia de Gregorio (che assegna a Vero 11 anni e 2 mesi de governo) deve essere ridotta de almeno due anni.
↑Occupò la sede de Tours per dodici anni e due mesi; deve essere morto tra il 519 e il 520.
↑Nel catalogo finale, Gregorio assegna loro due anni de episcopato, mentre nella Historia gli anni sono 3.
↑Secondo quando racconta nella Historia, Difinius succedette direttamente a Licinio, mentre nel catalogo finale è preceduto dal governo congiunto de Teodoro e Procolo. Pontificò per dieci mesi.
↑Divenne bisbe all'epoca del re Clodomiro (511-524); secondo la Historia de Gregorio governò per 3 anni, mentre nel catalogo finale della medesima Historia gli sono assegnati 4 anni e 5 mesi de episcopato.
↑Le cronologie da Leopacario e Giuseppe I († 815) sono quelle tradizionali, calcolate in base agli anni de episcopato attribuiti a ciascun bisbe dagli antichi cataloghi. Pochi sono i documenti storici per questo periodo (VII-VIII secolo) e molti vescovi sono noti solo per la loro presenza nei cataloghi episcopali; per cui le date qui indicate sono per lo più ipotetiche e hanno un valore puramente indicativo.
↑A partire da Landranno I, i numerosi documenti storici aiutano a confermare e, nel caso, a correggere le cronologie riportate dai cataloghi.
↑Un diploma de Carlo il Calvo menziona l'arquebisbe Amalrico a de juny de 849; ma questa data deve essere errata (Duchesne, Les anciens catalogues, p. 30), perché Landranno II è ancora sulla sede de Tours nel mese de novembre de dello stesso anno.
↑Secondo Duchesne (Les anciens catalogues, p. 33), il bisbe Barthelemy de Faye si incontra già in un documento del 15 d'agost de 1052, cosa che creerebbe problemi de cronologia nel catalogo.
↑Il 3 d'abril de 1775 venne nomenat arquebisbe de Cambrai.