arxiprestat de Saint-Arey, format pel decanat de Buëch-Dévoluy;
arxiprestat de Saint-Marcellin, format pels decanats de l'Embrunais-Savinois, del Guillestrois-Queyras i del Briançonnais.
Història
La diòcesi va ser erigida probablement al segle v. Abans del bisbe Constantí, que va morir el 456, els noms dels bisbes no tenen suficients proves documentals. Originalment, la diòcesi sembla sufragània de l'arxidiòcesi d'Ais de Provença.
En els primers segles la figura de sant Aredio, que va organitzar les parròquies de la diòcesi, va establir una residència episcopal i va donar la benvinguda als missioners aue Gregori el Gran va enviar a Britànnia per evangelitzar els angles i els saxons. En el segle xi va ser important l'episcopat de sant Arnoux, que va erradicar la simonia i la corrupció que va caracteritzar el seu predecessor; és venerat com a patró de la diòcesi.
Al segle xvi, la Reforma protestant va provocar disturbis i violència a la diocèsi, tant que en 1562 la ciutat es va incendiar. Després els predicadors hugonots i els seus seguidors, trobaren refugi a Ginebra. El bisbe Gabriel de Clermont es va adherir al calvinisme i, per tant, va ser destituït.
Al segle xviii, el bisbe François de Malissoles es va distingir, i va poder contrastar amb eficàcia el jansenisme. L'últim bisbe abans de l'abolició, François de Vareille, va morir a l'exili sense acceptar sotmetre a la Santa Seu la renúncia del govern de la diòcesi.
Al juny de 1817 es va signar un nou concordat entre la Santa Seu i el govern francès, seguit el 27 de juliol de la butlla Commissa divinitus, amb el qual el Papa va restaurar la seu de Gap. No obstant això, ja que el concordat no va entrar en vigor perquè no va ser ratificat pel Parlament de París, aquest erecció hi va haver cap efecte.
El 6 d'octubre de 1822 en virtut de la butlla Paternae charitatis del mateix Papa Pius VII la diòcesi va ser finalment restaurada com sufragània d'Ais en el territori de l'antiga diòcesi, a la qual es va afegir la major part de l'arxidiòcesi d'Embrun, que havia estat suprimit el 1801.
Entre 1866 i 1904 es va construir la nova catedral de la diòcesi, que va substituir la medieval caiguda de les ruïnes, que va ser consagrada el 1895, abans del final de les obres.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització de les circumscripcions diocesanes franceses, va passar a formar part de la província eclesiàstica de Marsella.
El 31 de desembre de 2007, el títol d'Embrun es va unir als bisbes de Gap: aquest esdeveniment va ser solemnement proclamat durant la Missa Crismal el 18 d'abril de 2008, celebrada extraordinàriament a la catedral d'Embrun.[2]
El 4 de maig de 2008, el bisbe Jean-Michel de Falco va emetre un decret que reconeixia el caràcter sobrenatural dels esdeveniments de la nostra Senyora de Laus.
↑Citat el Vetus Martyrologium Romanum alla data del 12 d'abril de.
↑Secondo Duchesne, Costanzo è il primo vescovo certo di Gap, menzionato al concilio di Epaon del 517; il san Costantino del V secolo è stato confuso con l'omonimo vescovo di Carpentras; sui tre santi precedenti, esistono solo documenti agiografici e il martirologio geronimiano.
↑Questo vescovo è menzionato in un atto notarile del 739, dove appare che all'epoca era già morto da tempo e che quand'era in vita de ipso episcopato a malis hominibus ejectus fuit, ossia che fu deposat.
↑La France Pontificale, seguita da Gams, inserisce un Astorgio I (960-980) e un Astorgio II (1027-1035) prima e després Feraud, costringendo gli autori a sdoppiare il medesimo Feraud; i due Astorgio sono esclusi sia da Gallia christiana che da Albanès e anche da autori più recenti (Denyse Riche, L'ordre de Cluny à la fin du Moyen Âge : le vieux pays clunisien, XIIe-XVe siècles, Université de Saint-Étienne, 2000, p.113).
↑Fu deposat per simonia da papa Alessandro II, che iniziò il suo pontificato a fine de setembre de 1061.
↑Incerta è la data di morte di questo santo vescovo; le fonti variano tra il 1070 e il 1079.
↑Gams e La France pontificale data la seva mort el 3 d'agost de 1084.
↑Albanès dimostra come la bolla che menziona il vescovo Isoard è del 1105; questo perciò porta ad escludere il vescovo Armand, riportato da tutte le cronotassi tradizionali, ma di cui non esisterebbe alcun documento storico che lo menzioni (Albanès, coll. 474-475).
↑Contravenint les disposicions del papa Pius VII contingudes a la butlla Qui Christi Domini, monsenyor de Vareille no presentà immediatament la dimissió, sinó que s'esperà fins al 1815.
Bibliografia
Joseph Hyacinthe Albanès, Ulysse Chevalier (completat, anotat i publicat per), Gallia christiana novissima. Histoire des archevêchés, évêques et abbayes de France d'après les documents authentiques recueillis dans les registres du Vatican et les archives locales,