Mapa de la diòcesi d'Auxerre.L'antic palau episcopal d'Auxerre, fet construir pel bisbe François de Dinteville el segle xvi, i avui seu de la prefectura de l'Yonne.L'església abacial de Sant Germà, avui seu del Musée Abbaye Saint Germain, erigida per sant Germà d'Auxerre al segle v.La capella del seminari d'Auxerre, edificada entre el 1706 i el 1709.L'església de l'antiga abadia de Pontigny, erigida el segle xii.
La diòcesi d'Auxerre va ser erigida devers la fi del segle iii. Segons una antiga llegenda, el primer bisbe hauria sigut Sant Pelegrí, que va patir martiri a l'època de l'emperador Dioclecià (a inicis del segle iv).
Autessiodurum era una civitas de la Gàl·lia Lugdunense quarta (o Senonia), com ho demostra la Notitia Galliarum a principi del segle v.[1] Des del punt de vista tant religiós com civil Auxerre depenia de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Sens, la seu metropolitana provincial.
El 875 els canonges Rainogala i Agaldo van compilar el primer catàleg dels bisbes d'Auxerre, que es considerava com a substancialment cert pels historiadors posteriors, que van plantejar alguns dubtes sobre l'exactitud de la cronologia pel període anterior al segle vii i va prendre nota del gran nombre de sants entre els bisbes d'Auxerre. Entre ells cal esmentar Sant Germà, a la primera meitat del segle v, va tenir un paper important no només en la història de l'Església de Gàl·lia, sinó també en la de Britànnia.
El segle xii es caracteritzà per la lluita per mantenir l'ortodòxia catòlica de l'heretgia: Hugues de Noyers, bisbe d'Auxerre, va ser anomenat Malleus haereticorum per a la lluita contra els càtars, que també va participar el seu successor Guillaume de Seignelay. Aquest últim bisbe va fer construir la catedral el 1215, al lloc d'una església anterior construïda l'any 1030.
A partir del segle xvii, la diòcesi d'Auxerre va ser un dels centres de difusió del jansenisme i s'hi van acollir refugiats d'altres diòcesis. L'època jansenista de la diòcesi s'acabarà només amb la mort del bisbe Charles de Caylus el 1754.
La diòcesi va ser abolida després del Concordat amb la butllaQui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 i el seu territori va ser incorporat en la diòcesi de Troyes. Els bisbes de Troyes també van rebre el títol de bisbes d'Auxerre. L'últim bisbe d'Auxerre, Jean-Baptiste-Casa Campió de Cicé, es va oposar a la renúncia, com ho requeria la butlla papal, i va morir a l'exili a Alemanya el 16 d'agost de 1805.
El concordat de juny de 1817 i la posterior butlla Commissa divinitus, preveia el restabliment de la diòcesi d'Auxerre, que havia d'incloure els districtes d'Auxerre, d'Avallon i Tonnerre; però el nou acord mai no va entrar en vigor, perquè no va ser ratificat pel parlament de París. Amb el breuNostris sub plumbo del 4 de setembre de 1821 es va confirmar la supressió de la diòcesi d'Auxerre i el seu antic territori va passar a formar part de l'arquebisbat de Sens.
El 6 de juny de 1823, amb el breu Antissioderensi ecclesiae, el Papa Pius VII va concedir a l'arquebisbe de Sens el títol d'Auxerre.
Des de 1973, la ciutat d'Auxerre s'ha convertit en la seu de l'arquebisbe de Sens.
Cronologia episcopal
Auxerre té un Liber episcopalis, elaborat a l'estil del Liber pontificalis, amb notes biogràfiques i dades històriques a través dels anys, mesos i dies com a bisbe per a cada bisbe i el període de vacants entre un bisbe i l'altre. A l'edició més antiga, el catàleg es remunta al bisbe Cristià, a la segona meitat del segle ix. D'acord amb Louis Duchesne, el catàleg episcopal és autèntic i segur, a excepció de la duplicació del nom de Valerià al segle iv, mentre que les dades històriques són certes i verificables amb certesa només des del començament del segle vii.[2]
↑Per la cronologia di Aunacario, cfr. Duchesne, op. cit., pp. 440-441.
↑D'aquest es diu que va ser vocatus episcopus, que sembla indicar un bisbe laic, o sigui, que mai no rebé la consagració episcopal.
↑L'ordine tra Savarico e Maurino è, da alcuni autori (per es. Gams e Chartraire), completamente stravolto con l'omissione di alcuni nomi.
↑Contravenint les disposicions del Papa Pius VII contingudes a la butlla Qui Christi Domini, monsenyor de Cicé no presentà la dimissió, fugint a Alemanya, on morí el 1805.
Butlla Commissa divinitus, in Sanctissimi Domini Nostri Pii divina providentia papae septimi allocutio habita in consistorio secreto die XXVIII julii MDCCCXVII, Romae 1817, pp. 30–59 (llatí)(francès)
