|
Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd, BWV 208
Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd!, BWV 208 (El que més m’agrada, és la plasent cacera),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach d'homenatge al duc Christian de Saxònia- Weißenfels, estrenada a Weißenfels el 23 de febrer de 1713. Origen i contextEl llibret d'aquesta cantata, més coneguda com la “Cantata de la caça”, és de Salomo Franck – secretari major i poeta oficial de Weimar, la seva ciutat natal – forma part de Geist-und Weltlicher Poesin, zweyter Theil, publicat a Jena l'any 1716. La cantata s'estrenà a Weißenfels, una petita ciutat a la vora de Leipzig, a la que Bach s'hi desplaçà des de Weimar; l'homenatjat, el duc Christian, era un gran afeccionat a la cacera. Cada any se celebrava amb molta esplendor i solemnitat el seu aniversari en unes festes que duraven diversos dies – a imatge de la Cort de Versalles –, i en què la cacera tenia un paper destacat; un dia es tocà aquesta cantata, a l'estil de Musique de table, en acabar la jornada cinegètica. L'argument és un recull de lloances submises al poder, típiques de l'època, amb la participació de quatre déus: Diana (soprano I) déu de la cacera, el seu enamorat, Endimió (tenor), i Pan (baix) i Pales (soprano II), déus dels pastors i ramats. És la cantata profana conservada més antiga de les compostes per Bach; s'interpretà una altra vegada el 19 d'abril de 1716 en l'aniversari d'Ernst August de Saxònia-Weimar, i posteriorment, el 1740 o el 1742, en l'onomàstica de Frederic August de Saxònia i rei de Polònia, amb lleugeres modificacions BWV 208a. La música d'aquesta obra Bach l'aprofità posteriorment en els números 7 i 13 de la BWV 68 de 1725; en el cor final de la BWV 149 de 1728 o 1729 i, també, en els números 13 i 15 de la cantata perduda, BWV Anh. I, 193, destinada a la presa de possessió del Consell municipal l'any 1740. AnàlisiObra escrita per a dos sopranos, tenor, baix i cor; dues trompes, dues flautes de bec, dos oboès, oboè de cacera, fagot, corda i baix continu. Consta de quinze números,
L'obra no comença amb un cor, com és habitual, sinó en un recitatiu introductori del soprano I (Diana), que expressa la seva passió per la cacera, amb unes escales ascendents i descendents que descriuen el moviment de la fletxa. A l'ària del segon número el soprano I, acompanyat de les trompes, canta uns passatges de molta exigència vocal amb vocalitzacions sobre Jagen (cacera). A continuació, números 3 i 4, intervé el tenor, Endimió, l'enamorat de Diana, que es queixa que l'abandoni per anar-se a caçar i es pregunta si encara l'estima. En el cinquè número Diana explica a Endimió la gran festa que s'està preparant en honor d'August, ambdós entonen un duo en arioso i se sumen a la celebració. En els números següents, en dues parelles de recitatiu i ària, intervenen el baix (Pan), moviments 6 i 7, i el soprano II (Pales), moviments 8 i 9, que s'afegeixen contents a la glorificació d'August. Amb tots els personatges en acció, Diana els convida en un breu recitatiu a cantar les lloances al duc, cosa que fan en el cor a quatre veus del número 11, acompanyats per les trompes i els oboès, Lebe, Sonne dieser Erden (Visca, el sol d'aquesta terra). La cantata ja no conté cap altre recitatiu, i en les tres àries següents cada personatge van fent el seu homenatge particular al duc; primer un duo de Diana i Endimió amb el violí solista, número 12, després el soprano II i el baix amb el continuo que canta amb aire pastorívol de siciliana. La cantata acaba en el cor final i la participació de, pràcticament, tot el conjunt instrumental. Té una durada aproximada de gairebé quaranta minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
