|
Es ist das Heil uns kommen her, BWV 9
Es ist das Heil uns kommen her, BWV 9 (La salvació ens ha arribat),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach, escrita per al sisè diumenge després de la Trinitat. Origen i contextLa seva datació és conflictiva, per un costat el text i l'estructura són típiques del segon cicle de les cantates corals dels anys 1724 i 1725, però la major part d'especialistes la situen entre 1732 i 1735, ja que els manuscrits trobats pertanyen a aquest període més modern i, per altra banda, el sisè diumenge després de la Trinitat de l'any 1724, Bach, acompanyat d'Anna Magdalena, es trobava a Köthen dirigint un concert. El text és d'autor anònim, que s'ha inspirat en l'himne del mateix títol de Paul Speratus de l'any 1523 i que, de fet, era un Pare Nostre en catorze estrofes, de les que el llibretista n'elimina les dues últimes i transforma les altres en els set números de la cantata, conservant literalment les estrofes primera i dotzena com les parts inicial i final, i de les estrofes intermèdies en fa les àries i els recitatius de la cantata. Tracta un dels problemes cabdals de la Reforma protestant, la justificació i la salvació només per la fe, independentment de qualsevol formalitat; la idea està relaciona amb la de l'evangeli del dia (Mateu 5, 20-26), en què es condemna la hipocresia farisaica. AnàlisiEscrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; flauta travessera, oboè d'amor, corda i baix continu. Consta de set moviments:
En el cor inicial la melodia la porten les veus de soprano, subratllades pel moviment imitatiu de les veus més baixes; la part instrumental hi contribueix amb un dibuix temàtic diferent, on la flauta i l'oboè tenen funcions concertants. Cal destacar que els tres recitatius són per a baix, fet no gaire habitual; atès el caràcter doctrinal i catequètic del text, Bach ho presenta com un sermó resumit, els punts principals del qual són comentats a les àries, destacant-ne així, la seva unitat argumental. L'ària per a tenor, el número 3, és un bon exemple d'una representació quasi pictòrica del text, un conjunt de girs descendents del violí i un seguit de ritmes sincopats simbolitzen el missatge: vam caure prou baix, com a metàfora de l'abisme que representa el pecat. El número 5, un duet per a soprano i contralt amb la flauta, l'oboè i el continu, és d'una complexitat notable, ja que es desenvolupa en un doble cànon. Un coral, més aviat lleuger, clou la cantata. Té una durada aproximada d'uns vint minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
