|
Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140
Wachet auf, ruft uns Stimme, BWV 140 (Desperteu-vos, ens crida la veu), [1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-setè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig, el 25 de novembre de 1731. Origen i contextL'autor, anònim –sense descartar que sigui de Picander–, empra les tres estrofes de l'himne homònim de Philipp Nicolai (1599) per als números 1, 4 i 7 de la cantata, i passatges del Càntic dels Càntics en els recitatius i les àries. El text fa referència a l'evangeli del dia Mateu (25, 1-13) que narra la Paràbola de les deu verges. La llargada de les tres estrofes, l'amplada de l'alè melòdic i l'amor de Jesús, presentat com un amor cortès –l'ànima del creient és la núvia de Jesús– donen a l'obra una envergadura poc habitual, amb tres números del cor –inicial, central i final– que corresponen a cadascuna de les tres estrofes de l'himne; entre aquests números s'intercalen dues parelles de recitatiu i ària. Per a aquest diumenge no es conserva cap altra cantata, ja que un vint-i-setè diumenge de la Trinitat només és possible si la Pasqua cau entre el 22 i 26 de març; fou reposada l'any 1742. No es conserva la partitura original ni cap còpia feta en vida de Bach, la més antiga coneguda, que pertanyé a Mendelssohn, és de l'any 1755; és una de les cantates més populars de Bach i de les que es disposa d'un major nombre de gravacions. AnàlisiObra escrita per a soprano, tenor, baix i cor; trompa, dos oboès, oboe da caccia, violí picolo, corda i baix continu. Consta de set números.
En el cor inicial, amb l'oboè i les cordes, el text i els interludis s'estructuren vers a vers, com en un preludi coral formant un conjunt de set parts, tantes com la mateixa cantata. Els dotze cops, amb un ritme puntejat, que se senten en els quatre primers compassos, semblen simbolitzar la mitjanit, anunciant l'arribada inesperada del nuvi; les altres veus del cor i el tema instrumental s'inspiren en la melodia del càntic. El recitatiu de tenor, número 2, no té res a destacar i dona pas a l'ària següent, un duet de soprano, que personifica l'ànima, i el baix, que com és habitual, representa Jesús. Les dues veus, amb un solo del violí picolo, desenvolupen un diàleg de gran lirisme, amb text del Càntic dels càntics. El número 4, és una de les peces més famoses de Bach, de la que s'han fet una gran nombre de versions, la primera del mateix compositor, com un dels sis números dels Corals Schübler (BWV 645). Consta de tres parts, i en la central –entre la melodia tocada per la corda i el baix a l'uníson– el tenor canta, de manera exuberant, la segona estrofa de l'himne. En el recitatiu que segueix, el baix, amb tota la corda, fent de nuvi reclama la presència de la núvia (soprano) i plegats canten l'ària del número 6, un duet ple d'expressions d'amor –que recorden una escena d'òpera– i proclamen la voluntat de romandre junts; hi destaca una vocalització sobre weiden (gaudiràs), en referència a les roses celestials. El coral final entona tot apassionat, el text Gloria sei dir gesungen (Que la teva Glòria sigui cantada), entre crits de joia i alegria (Io, io), amb la melodia de Nicolai reforçada per tot el conjunt instrumental. Té una durada de quasi mitja hora. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140
|
||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
