|
Wachet! betet! betet! wachet!, BWV 70
Wachet! betet! betet! wachet!, BWV 70 (Vetlleu! Pregueu! Pregueu! Vetlleu!),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-sisè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig, el 21 de novembre de 1723. Origen i contextEl text és de Salomo Franck, que fou Secretari Major i poeta oficial de la ciutat de Weimar i possiblement el llibretista de més talent i més original amb qui Bach col·laborà. Forma part d’Oficis evangèlics per als diumenges i dies de guardar, publicat l'any 1717; per al coral del darrer número, empra l'última estrofa de l'himne Meinen Jesum lass ich micht de Christian Keymann (1658). Hi ha una altra versió d’aquesta cantata, la BWV 70a, perduda i composta a Weimar per al segon diumenge d'Advent, estrenada el 6 de desembre de 1716. Aquesta segona versió conté tot el material de la primera amb l'addició del coral intermedi, número 7, i dels quatre recitatius, que han estat atribuïts al mateix Bach. Aquesta canvis tan profunds són deguts al fet que a Leipzig no es podia interpretar música polifònico-instrumental el temps d'Advent. El tema fa referència a l'evangeli del dia (Mateu 25, 31-46), que s'ocupa del Judici final. És l'única cantata per a aquest vint-i-sisè diumenge de Trinitat i penúltim de l'any litúrgic, que només es dona de tant en tant, ja que la mobilitat de la Pasqua permet un màxim de vint-i-set diumenges. AnàlisiObra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; trompeta, oboè, corda i baix continu. Consta d'onze números dividits en dues parts, que s'interpretaven abans i després del sermó. Primera part
Segona part
El cor inicial és esplèndid i monumental amb una frescor i maduresa alhora impressionant. Elaborat sobre l'oposició del dos termes clau, watchet (vetlleu) és tractat d'una manera enèrgica, mentre que betet (pregueu) reposa sobre unes notes que evoquen el recolliment imprescindible per a la pregària; en el teixit orquestral hi ressona la trompeta del judici final. La trompeta sona, també, en els recitatius de baix, números 2 i 9, amenaçant un dia terrible. A l'ària número 3 el contralt canta els sentiments i els afectes de l'ànima del creient, mentre que en la número 5, el tenor ratifica l'adhesió a les paraules de Crist. El coral, número 7, que tanca la primera part, és l'estrofa final de l'himne Freu dich sehr, o meine Seele (1620) amb una melodia que també surt al Salms francesos (BWV 30). La segona part comença amb l'ària de tenor acompanyat del primer violí i l'oboè. Segueix un recitatiu de baix, número 9, que presenta una situació dramàtica, d'entrada s'expressa una escena apocalíptica del judici final, en la que sobresurt la trompeta, després el clima s'asserena, i acaba en un cant ple de goig sobre ende ich mit freude meinen Lauf (Confiat i ple d'alegria, fins a la fi). L'ària següent de baix, és també molt rica en elements descriptius, dividida en tres seccions, tranquil·les les extremes i molt agitada la central. Amb el triomf de la pau aconseguit després d'una lluita dura i violenta, es canta el coral final amb el text indicat i una melodia reforçada per la trompeta i l'oboè en la que els violins i violes toquen un trio contrapuntístic en una tessitura celestialment aguda. Té una durada aproximada d'uns vint-i-cinc minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
