|
Herr, deine Augen sehen nach dem Glauben, BWV 102
 Herr, deine Augen sehen nach dem Glauben, BWV 102 (Senyor, tu mires de trobar Fe),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al desè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig el 25 d'agost de 1726. Origen i contextL'autor, desconegut, fa ús d'alguns versicles del Llibre de Jeremies (5,3) en el primer número, d'un text de la Carta als Romans (2,4) en el número 4, i de la sisena i setena estrofes de So whar ich lebe, spricht dein Gott de Johann Heermann (1630) en el coral final. El text té una lleugera relació amb les lectures del dia, i exposa la bondat de fer penitència i la necessitat de convertir-se a temps, davant de les desgràcies que vindran. És part del grup de cantates de l'any 1726 escrites sota la influència de les compostes pel seu cosí Johann Ludwig Bach (vegeu BWV 17), amb una mateixa estructura, generalment amb set números, que comença amb una citació de l'Antic Testament i una altra del Nou Testament al mig, seguides cadascuna d'ària i recitatiu; s'acaba com és habitual amb el coral final. Per a aquest diumenge es conserven, a més, la BWV 46 i la BWV 101. AnàlisiObra escrita per a contralt, tenor, baix i cor; flauta travessera, dos oboès, corda i baix continu. Consta de set números, dividits en dues parts. Primera part
Segona part
El cor inicial és una altra gran obra de Bach, presenta una estructura musical ternària en estil motet i amb dues fugues, una part serà reutilitzat me endavant en el Kyrie de la Missa en Sol menor (BWV 235). El recitatiu de baix, número 2, no té res especial a destacar, dona pas a l'ària on el contralt en un diàleg amb l'oboè, accentuen el caràcter dolorós de la cantata, aquesta música també fou reutilitzada en el Qui tollis de la Missa en Fa major (BWV 233). A l'ària del número 4, el baix, fent un cop més de Vox Christi, dona la paraula a Jesús i canta el fragment de la Carta de Pau als romans, en un to entre el de l'"arioso" i el d'ària. La segona part comença amb una ària de tenor amb un solo virtuós de la flauta, que en interpretacions posteriors fou substituïda pel violí piccolo, amb una música perfectament adaptada al text, música que serà també utilitzada de nou en el Sanctus de la Missa en Fa major. El recitatiu de contralt acompanyat del dos oboès, número 6, descriu la urgència i necessitat de la conversió. El cor final canta el text indicat amb la melodia del “Pare Nostre” luterà, i clou, com és habitual, la cantata, que té una durada aproximada d'uns vint-i-cinc minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
