|
Preise dein Glücke, gesegnetes Sachsen, BWV 215
Preise dein Glücke, gesegnetes Sachsen, BWV 215 (Dóneu gràcies per la teva sort, Saxònia benaurada),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach, en honor del príncep elector de Saxònia, Frederic August II, estrenada a Leipzig el 5 d'octubre de 1734. Origen i contextEl llibret és de Johann Christoph Clauder, professor de la Universitat, i fou escrit específicament per a l'ocasió. L'octubre de 1734, amb motiu de la Fira de Sant Miquel, el Príncep elector de Saxònia i Rei de Polònia, Frederic August II visità Leipzig, i la Universitat li oferí una recepció solemne per celebrar l'ascensió al tron polonès i el seu aniversari, que era el 7 d'octubre. Fou interpretada com a serenata a l'aire lliure, davant del palau on s'hostatjava. El text s'aparta de les representacions al·legòriques i dels personatges mitològics, típics d'aquestes circumstàncies; se centra en l'exaltació i glorificació del rei, ple d'al·lusions als fets ocorreguts, i escrit en un estil adulador i confús. L'obra, designada com Drama per musica overo Cantata gratulatoria en la partitura original, fou composta amb molta pressa i Bach emprà material de composicions anteriors; el cor inicial prové d'una cantata, del mateix estil, de l'any 1732 que no s'ha conservat. Les àries dels números 3 i 5 ho fan d'una altra cantata no identificada; en canvi l'ària de soprano del número 7 és original i, posteriorment, fou aprofitada en la cinquena part de l'Oratori de Nadal, BWV 248, confiada ara al baix. AnàlisiObra escrita per a soprano, tenor, baixi doble cor; tres trompetes, timbals, dues flautes travesseres, dos oboès, dos oboè d'amor, corda i baix continu. Consta de nou números
El poderós cor inicial prové d'una cantata perduda Anh. I, 11, amb text de Picander – que s'havia interpretat el 3 d'agost de 1732, per a l'onomàstica del Príncep elector – i que posteriorment Bach aprofitarà en l'hosanna de la Missa en si menor, BWV 232. Hi ha una participació rellevant dels instruments de vent, molt adequats a una interpretació a l'aire lliure, la part vocal consta de dos cors a quatre veus cadascun. El recitatiu de tenor del segon número va acompanyat pels dos oboès i el continu i, segueix, el mateix tenor en una ària festiva, on la corda i els oboès doblen els violins. A continuació intervé el baix, primer en un recitatiu sense res a destacar i, després, una ària amb una música que reflecteix el caràcter imprecatori, gairebé violent del text, dirigit als enemics del rei. El soprano participa en el recitatiu del número 6 acompanyat de les dues flautes, en un passatge que sembla expressar l'assistència divina al·ludida en el text, i en l'ària següent, la més original de tota l'obra, acompanyat per tres línies instrumentals: la parella de flautes, l'oboè d'amor i violins a l'uníson sense baix continu. L'últim recitatiu aplega les tres veus solistes, entren primer el tenor i el baix, després l'orquestra, quan es parla de la guerra, i, finalment, el soprano abans que tots tres cantin un concertant sobre el continu. Un cor a quatre veus, articulat en períodes de quatre compassos tanca l'obra que té una durada aproximada d'uns trenta-cinc minuts. Discografia seleccionada
ReferènciesBibliografia
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
