El territori està dividit en 168 parròquies, agrupades en 1 arxiprestat urbà i 6 rurals: Santa Famiglia di Nazareth, San Carlo, San Luigi, San Pio X, Sant'Anselmo i Madonna della Comuna. Tots els arxiprestats estan organitzats en unitat pastoral, constituïts per un mínim de 2 i un màxim de 10 parròquies.
La tradició estableix el naixement de la diòcesi de Màntua al 804, després d'una visita del PapaLleó III a la ciutat, erigint la diòcesi a partir del territori de la diòcesi de Verona. Tot i que la primera prova documental de la presència de la diòcesi és del segle ix, s'han presentat hipòtesis segons les quals la fundació podria haver tingut lloc vers el 760 o fins i tot el segle vii.[1] Altres hipòtesis sostenen que la diòcesi hauria existit abans de l'arribada dels llombards, i la destrucció de la ciutat hauria comportat la supressió de la diòcesi, que hauria estat de nou erigida a inicis del segle ix. Una confirmació parcial d'aquesta hipòtesi és que al 827 va tenir lloc a Màntua un important concili amb la finalitat de posar fi al conflicte entre els patriarcats d'Aquileia i de Grado: aquest concili no s'hauria celebrat allà si Màntua no hagués gaudit d'un antic prestigi i tradició a l'Església.[2]
Un nomenament de l'emperador Conrad II del 1037 conté la llista més antiga de les esglésies que pertanyien al bisbe de Màntua, un total de 35.
Tot i que el bisbe de Màntua mai no va tenir un senyoriu real, exercí alguns drets temporals (poders purs i mixts), especialment sobre alguns castells de l'Oltrepò. A partir del segle XIV els bisbes van ser honorats amb el títol de Príncep del Sacre Imperi Romanogermànic; i tot i l'oposició dels emperadors, van mantenir aquest títol fins a finals del segle xviii.
Entre 1466 i 1566, durant un segle, la seu episcopal va ser prerrogativa de la família Gonzaga, duc de Màntua. Durant aquest període, sis membres de la família ocuparien la seu.
A inicis del segle xvii l'episcopat de Francesco Gonzaga va ser notable, fundant el seminari diocesà i consagrant la catedral. En diverses ocasions s'ha iniciat el seu procés de beatificació, donada la seva gran caritat.
El 12 de setembre de 1818 el PapaPius VII decretà la supressió de l'abadia nullius d'Asola; de les seves tretze parròquies, onze van ser incorporades a la diòcesi de Màntua i dues a la de Brèscia.[3]
Durant el difícil període del Risorgimento, el bisbe Pietro Rota no va obtenir l'exequatur i no va poder prendre possessió de la diòcesi ni residir al palau episcopal. Durant un període també va ser empresonat i el seminari passà a l'autoritat civil. Va fundar el diari periodico "Il Vessillo Cattolico", publicat entre 1872 i 1876.
A finals del 2004, l'arxidiòcesi tenia 345.280 batejats sobre una població de 363.414 persones, equivalent al 95,0% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parroquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
1950
374.586
375.000
99,9
328
312
16
1.142
23
690
153
1969
339.288
340.434
99,7
336
305
31
1.009
42
723
168
1980
345.000
346.988
99,4
342
314
28
1.008
31
428
170
1990
336.000
338.403
99,3
309
284
25
1.087
31
415
169
1999
334.234
340.519
98,2
277
243
34
1.206
40
438
168
2000
332.106
344.888
96,3
266
234
32
1.248
36
411
168
2001
336.828
349.676
96,3
256
229
27
1.315
31
375
168
2002
333.216
347.014
96,0
253
227
26
1.317
30
368
168
2003
328.016
341.944
95,9
250
222
28
1.312
31
379
168
2004
345.280
363.414
95,0
246
212
34
1.403
36
349
168
Notes
↑Così Paolo Fridolino Kehr nella sua Italia Pontificia. Lanzoni non esclude una fondazione della diocesi di molto anteriore al primo vescovo noto di Mantova.
