La diòcesi de Montepeloso va ser erigida pels romans d'Orient, entre la fi del segle x i principis de l'xi; no es coneix cap bisbe d'aquest període. Va desaparèixer amb la conquesta normanda de la ciutat en 1042, la seu, «antigament adornada amb la dignitat episcopal», va ser restablerta pel Papa Calixt III, com ho demostra la seva butlla de 1123 al bisbe Leone. En la mateixa butlla el Papa cancel·la la unió de Montepeloso amb Tricarico, establerta per l'arquebisbe d'Acerenza. A l'abat del monestir de Santa Maria Calixt III li va concedir el doble títol d'abat-bisbe. No obstant això, la diòcesi va desaparèixer una altra vegada una dotzena d'anys més tard, quan el 1133 la ciutat va ser novament destruïda pels normands.
Al segle següent els habitants van demanar en diverses ocasions als papes la reconstitució de l'antiga seu, però primer Celestí III,i després Innocenci III i finalment Gregori IX van rebutjar les seves demandes; Fins i tot Innocenci III va haver d'anul·lar l'elecció d'un bisbe (1240).
La diòcesi va ser finalment restaurada el 1460 amb territori desmembrat de la diòcesi d'Andria. Els tres primers bisbes, però, semblen els mateixos bisbes fins i tot d'Andria; potser fins al 1479 es van fusionar les dues seus. Martino Sotomayor, mort en 1477, va ser enterrat a la catedral d'Andria, com va recordar l'epitafi dedicat a ell a la catedral. La diòcesi estava immediatament subjecta a la Santa Seu.
L'11 d'octubre de 1976 després de la butlla Apostolicis litteris del Papa Pau VI les dues seus es van separar, i la diòcesi de Montepeloso (anomenada Irsina des del 1898) va quedar unida aeque principaliter a la diòcesi de Matera.
Seu de Matera
Segons el cronista Lupo Protospata i alguns escriptors dels Concilis hi hauria la presència d'un bisbe de Matera al sínode romà del 482 i la conferència de Cartago de 484, però aquesta hipòtesi no es considera molt fiable. Els historiador Giuseppe Gattini,[1] en canvi, dona una llista de 38 bisbes de Matera de 600 al 1200.[2]
Un altre document que mostra l'existència d'un bisbat Matera és un pergamí de data 16 de maig de 1082 en la qual l'arquebisbe d'Acerenza Arnaldo va donar «al fill estimat en Crist Dom. Stefano, Venerable Abad, per consagrar la nova església, reconstruïda i ampliada, en honor del sant màrtir de Crist Eustachio, amb el consentiment i la voluntat explícita de l'estimat germà en Crist bisbe Benet, pastor de l'Església de Matera i el seu clergat». En aquest mateix any, després de la mort del bisbe de Matera Benet, la diòcesi de Matera va ser annexada ad tempus a l'acheruntina i Arnaldo va esdevenir bisbe tant d'Acerenza i com de Matera.
Segons algunes teories Matera va ser en aquesta ocasió elevat al rang d'arxidiòcesis; en realitat el document oficial que garanteixi la promoció a arquebisbat és la butlla del papa Innocenci III de data 7 de maig de 1203, establint la unió aeque principaliter de l'església de Matera amb la d'Acerenza.
Aquesta unió va durar més de set segles, i no van ser sense conflicte; en 1440, de fet, el Papa Eugeni IV dividí les dues diòcesis, fent administrar Matera primer pel bisbe de Mottola i després per un frare franciscà, Maio (o Marsio) d'Otranto. En 1444, però, va ser restaurada la unió i en 1471 el Papa Sixt IV va decretar que l'arquebisbe assumís el títol d'Acerenza i Matera quan va residir a Acerenza, i viceversa el títol de Matera i Acerenza quan estigués a Matera. El conflicte va continuar tant que el Papa Climent VIII († 1605) va establir que el títol anterior pertanyia a Acerenza, la diòcesi més antiga, i l'arquebisbe vivia a Matera, per la seva conveniència.
En 1818, amb la butlla De utiliori, la seu de Matera va ser suprimida i el seu territori va ser unit al d'Acerenza; l'error va ser reparat amb dues butlles de 18 de març de 1819 i del 9 de novembre de 1822.
El 5 d'agost de 1910 als arquebisbes d'Acerenza i Matera se'ls va permetre afegir el títol d'abats de Sant Angelo di Montescaglioso.[3] Des de 1954 aquest títol seria la prerrogativa només dels arquebisbes de Matera.
El 2 de juliol de 1954 les esglésies de Matera i Acerenza finalment van ser separadas amb la butllaAcherontia de Pius XII i es van constituir dues províncies eclesiàstiques: l'església metropolitana de Matera i l'església metropolitana d'Acerenza. Matera va rebre com a diòcesis sufragànies de les d'Anglona-Tursi i de Tricarico.
El 21 d'agost de 1976 amb la butlla Quo aptius' del Papa Pau VI es van ser suprimir les dues províncies eclesiàstiques, i Matera, juntament amb Acerenza, va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi de Potenza Marsico Nuovo i, alhora elevada al rang de seu metropolitana.
L'11 d'octubre de 1976 la diòcesi de Matera es va unir aeque principaliter amb la diòcesi de Montepeloso (Irsina).
El 28 de novembre de 1977 va ser retornat a la diòcesi de Matera el títol d'arxidiòcesi. Els territoris de Ginosa i Laterza van passar de l'arxidiòcesi de Matera a la diòcesi de Castellaneta.
El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, la unió entre Matera i Montepeloso es va fer completa i la diòcesi resultant va assumir el seu actual nom.
Louis Duchesne, L'évêché de Montepeloso, in Scripta Minora. Études de topographie romaine et de géographie ecclésiastique, Rome, 1973, pp. 455–465(francès)
