Al segle xiv es va erigir la diòcesi de Cariati. El primer bisbe conegut que ostentà el títol de Cariati va ser Nicola el 1342, que va ser bisbe de Cerenzia. Posteriorment la diòcesi va decaure i va ser de nou erigida al voltant d'un segle més tard pel PapaEugeni IV (1431-1447), unida aeque principaliter amb la diòcesi de Ceredigion. Va ser sufragània de l'arxidiòcesi de Santa Severina.
El 27 de juny de 1818 amb la butllaDe utiliori del Papa Pius VII es van abolir les diòcesis de Cerenzia, de Strongoli i d'Umbriatico; i el seu territori va ser incorporat a la diòcesi de Cariati, que seguia sent l'única sufragània de Santa Severina.
El 4 d'abril de 1979 amb la butlla Quo aptius del Papa Joan Pau II, la diòcesi de Cariati va ser unida aeque principaliter a l'arxidiòcesi de Rossano. Amb la mateixa butlla Cariati va donar el territori de setze municipis a l'arxidiòcesi de Crotone.
Rossano
La diòcesi de Rossano va ser erigida en els temps antics. El primer bisbe conegut, Saturnino (nom d'origen llatí), que data de l'última part del segle vii. El proper bisbe és d'origen grec: Cosma, esmentat al 820. En l'època romana d'Orient, Rossano era sufragània de l'arxidiòcesi de Reggio, tal com apareix al Notitia Episcopatuum elaborat per l'emperador romà d'OrientLleó VI (886-912), que data de principis del segle x (vers 901-902).
En 1460 la diòcesi de Rossano va ser elevada al rang d'arxidiòcesi immediatament subjecta a la Santa Seu. Segons alguns estudiosos va ser seu metropolitana, però no tenia seus sufragànies, si bé Cariati heretà de Cerenzia la supressió de l'arxidiòcesi de Santa Severina. En qualsevol cas, els arquebisbes de Rossano reclamaren al segle XV els drets metropolitans de la diòcesi de Cariati.[2][3][4]
Al voltant de 1481 l'arxidiòcesi de Rossano va ser una de les últimes diòcesis calabreses a abandonar el ritu bizantí, que havia adoptat des del segle ix.[5]
El 20 d'octubre 1860 l'arquebisbe de Rossano Pietro Cilento va ser empresonat per haver convidat a votar a través d'un telegrama, el clergat i el poble de l'arxidiòcesi, no al plebiscit d'annexió al Regne de Sardenya. Va ser excarcerat el 16 de desembre de 1860, però no va tornar a Rossano fins al 1867.[7]
Rossano-Cariati
El 30 de setembre de 1986 amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus de Rossano i Cariati, ja unida aeque principaliter des de 1979 es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica va assumir el seu nom actual, convertint-se en sufragània de l'arxidiòcesi de Reggio Calàbria-Bova.
A finals del 2010, la diòcesi tenia 135.000 batejats sobre una població de 137.500 persones, equivalent al 98,2% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parroquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
arquebisbat de Rossano
1950
80.000
80.000
100,0
53
49
4
1.509
6
60
34
1969
120.600
120.800
99,8
70
51
19
1.722
21
92
42
bisbat de Cariati
1950
60.000
60.000
100,0
33
33
-
1.818
-
39
30
1959
63.164
63.344
99,7
37
28
9
1.707
-
44
30
1970
72.000
72.230
99,7
37
30
7
1.945
7
33
31
arquebisbat de Rossano-Cariati
1980
126.079
127.979
98,5
78
54
24
1.616
27
113
57
1990
134.900
135.706
99,4
75
56
19
1.798
22
117
50
1999
?
133.500
?
76
57
19
?
21
105
?
2000
133.000
133.398
99,7
80
60
20
1.662
21
107
50
2001
133.000
133.500
99,6
81
60
21
1.641
22
107
51
2002
133.000
133.500
99,6
85
63
22
1.564
23
105
52
2003
133.000
133.500
99,6
88
66
22
1.511
25
91
52
2004
133.500
134.000
99,6
89
67
22
1.500
3
24
91
52
2010
135.000
137.500
98,2
84
70
14
1.607
3
15
88
53
Notes
↑Segons Duchesne, Thurio va ser devastada per la invasió longobarda del nord de Calàbria, i els seus bisbes es refugiaren a Rossano, on se senyalà la diòcesi durant l'època romana d'Orient. Sobre el territori que havia estat de Thurio, a la mateixa època romana d'Orient sorgí la diòcesi de Bisignano (op. cit., pp. 10-11).
Louis Duchesne, Les évêchés de Calabre, a Scripta Minora. Études de topographie romaine et de géographie ecclésiastique, Roma 1973, pp. 439–454(francès)