La temporada 1872-1873 es presenta un altre tenor famós, Antonio Aramburo, que és un dels cantants més antics que arribaren a l'època fonogràfica. També va comptar amb la presència de la jove soprano Elvira Brambilla, que va tenir grans èxits al Liceu.[1]
També s'estrenava La forza del destino, tot i que es tractava de la versió revisada, l'obra interessà ben poc segons assenyala el crític Fargas i Soler al Diario de Barcelona: «No pasó de mediano el éxito que tuvo la nueva ópera de Verdi, pues si bien fueron aplaudidas algunas piezas, otras pasaronen medio de un silencio general, y no es extraño porque las hay que son sobrado pesadas.»[2]
El temporada va obrir les portes del 26 d'octubre amb els següents cantants:[3]
Luigia Ponti Dell'Armi, prima donna soprano, de veu extensa, vibrant i expansiva, que cantà amb seguretat, execució neta i àgil, i enteresa, i malgrat la seva llarga carrera, perquè vint anys abans havia cantat al teatre de la Santa Creu d'aquesta ciutat. Aquesta cantatriu donà bastant expressió al cant, de manera que va sostenir bé i sense flaquejar quants papers se li van confiar, i fins va sortir molt airosa d'alguns d'ells.
Marieta Bozzetti, prima donna de gènere lleuger, de veu de soprano poc agradable, que com que no va tenir qualitats artístiques recomanables, va cantar en molt poques representacions, i l'empresa va rescindir el contracte amb ella.
Bartolomé Genevoix, primer tenor, de veu ben timbrada, que cantà amb colorit, expressió i bon fraseig, però que va fer les cadències amb incorrecció i no se subjecta al compàs. Aquest artista va prendre part en poques representacions.
Antonio Aramburo, un altre primer tenor que va cantar també en el mateix coliseu en la primavera de 1872 i, per tant, que eren ja conegudes del públic les seves qualitats favorables unes i desfavorables altres.
Leone Giraldoni, primer baríton que també havia format part de la companyia que va funcionar a la primavera del 1872
Gaetano Toledo, baríton de veu plena i vibrant, encara que una mica ingrata i que no passà d'una mitjania com a cantant dramàtic.
Sebastiano Ronconi, primer bufo i baix caricato, que així mateix ja havia cantat al Liceu a la primavera de 1872.
Marcel Junca, primer baix de veu bastant plena i més sonora del que podia esperar-se d'un artista que comptava una llarga carrera en el cant dramàtic. Va donar a conèixer intel·ligència i seguretat poc comú, un estil correcte i sever, i va saber caracteritzar amb propietat els personatges que va representar. Va prendre part en tres òperes.
Elvira Brambilla, prima donna soprano sfogato de veu extensa, fresca, de prou volum, sonora i expansiva a les cordes agudes, d'emissió espontània i d'execució àgil. El seu estil fou correcte i de bona escola, i va imprimir expressió i sentiment al cant. Aquesta artista, que va debutar a principis de març, que estava en l'aurora de la seva carrera i tenia un gran futur en la del cant dramàtic, va conquistar les generals simpaties del públic per les seves bones dots artístiques i per la seva laboriositat, de manera que va obtenir repetits triomfs en totes les representacions en què va prendre part.
Vincenzo Quintilli-Leoni, primer baríton que havia cantat en el mateix coliseu tres anys abans, amb recomanables qualitats de veu sonora i robusta i d'un estil acurat, de bon gust i expressiu ben conegut. No obstant això, se'l va veure amb algun desmillorament a l'enteresa de la seva veu, que va emetre amb poca espontaneïtat en els punts aguts, flaquejant una mica.
Corrado Miraglia, primer tenor de veu agradable però poc espontània, que frasejava bé, bé que cantava amb poca desimboltura, a causa sens dubte del deteriorament del seu òrgan vocal, ocasionat per l'ús en la seva llarga carrera artística. Aquest artista només va cantar en tres o quatre funcions.
Vander, primer baríton que havia cantat l'any anterior la sarsuela al mateix teatre. La seva veu era bastant robusta, cantava discretament i sense por, encara que emetia amb alguna afectació en els punts i notes finals de les frases. Aquest artista espanyol va ser molt aplaudit en el paper de Fígaro del Barbiere.
Dos tenors, Mazatto i Settimio Malvezzi, van cantar només dues nits al Barbiere el primer, i al Trovatore i Lucia el segon: tots dos van fer fiasco; Malvezzi, sobrat veterà ja en el cant dramàtic, ja amb les seves facultats molt menyscabades, i Mazatto per no tenir del tot les qualitats que se li recomanen. A més, van formar part de la companyia d'òpera el primer baix Agustí Rodas i les comprimarias, Trinitat Mestres i Wander-Beck.
↑Tribó, Jaume. Exposició Òpera Liceu. L'activitat artística dels primers cinquanta anys del Liceu. Museu d'Història de Catalunya: Biblioteca de Catalunya, 1997-1998. ISBN 84-393-4324-8.
