Estibina

Per a altres significats, vegeu «estibina (compost)».

Estibina
Fórmula química	Sb₂S₃
Epònim	antimoni
Classificació
Categoria	sulfurs
Nickel-Strunz 10a ed.	02.DB.05a
Nickel-Strunz 9a ed.	2.DB.05a
Nickel-Strunz 8a ed.	II/C.02
Dana	2.11.2.1
Propietats
Sistema cristal·lí	ortoròmbic
Hàbit cristal·lí	radiada i cristalls allargats. Massiva i granular
Estructura cristal·lina	a = 11.229 Å, b = 11.31 Å, c = 3.8389 Å; Z = 4
Grup puntual	ortoròmbica dipiramidal
Color	gris plom o acer amb tonalitats blavoses o verdoses. A la superfície acostuma a presentar un color blau fosc
Macles	rares
Exfoliació	{010} perfecta i fàcil; imperfecta en {100} i {110}
Fractura	subconcoidal
Tenacitat	altament flexible però no elàstica; lleugerament sèctil
Duresa (Mohs)	2
Lluïssor	metàl·lica, grassa
Color de la ratlla	gris plom
Diafanitat	opaca
Gravetat específica	4,63
Densitat	4,6 a 4,7
Anisotropia	forta
Solubilitat	es descompon amb àcid clorhídric
Més informació
Estatus IMA	mineral heretat (G)
Símbol	Sbn
Referències	[1]

L'estibina o estibnita[2] és un mineral de la classe dels sulfurs. Va rebre el seu nom actual l'any 1832 per François Sulpice Beudant, del grec Στιβι "stibi", Στιμμι "stimmi". El nom antic, spiessglas, va ser posat de l'any 1430 per Basil Velentine. És un mineral dimorf de la metastibnita. També és coneguda amb el nom: antimonita.

L'estibnita és un sulfur d'antimoni, amb fórmula Sb₂S₃. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic, formant cristalls allargats o radiats segons l'eix c. Acostuma a ser trobada en agregats de cristalls aciculars i en masses radiades columnars o granulars, tot i que també se'n pot trobar de manera massiva.[3] Té una duresa 2 a l'escala de Mohs i una densitat 4,66. És opaca, de color gris de plom i de lluentor metàl·lica.

És un mineral que es fa servir en aliatges, a la pirotècnia i a les indústries tèxtil, del cautxú i del cristall. També s'usa des de l'antiguitat per a fer alcofoll. L'estibina és la mena més important de l'antimoni, metall relativament rar (0,2 per milió en l'escorça terrestre), un element tòxic utilitzat per endurir els aliatges de metall per a suports, terminals de bateries i semiconductors.

Hi ha cristalls radials allargats d'estibnita, així com formes massisses, que es poden confondre amb la galena, tot i que la forma dels cristalls és distintiva, així com el punt de fusió més baix de l'estibnita.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'estibina pertany a «02.DB: Sulfurs metàl·lics, M:S = 2:3» juntament amb els següents minerals: antimonselita, bismutinita, guanajuatita, metastibnita, pääkkönenita, ottemannita, suredaita, bowieita, kashinita, montbrayita, edgarita, tarkianita i cameronita.

Formació i jaciments

N'hi ha als filons i als dipòsits de reemplaçament formats a baixa temperatura, a les calcàries, i també en els formats per les fonts termals, principalment a Hunan (Xina), Mèxic, Bolívia, Algèria i, als Països Catalans, al Ripollès.[3] Es troba associada amb realgar, orpiment, cinabri, galena, pirita, marcassita, arsenopirita, cervantita, estibiconita, calcita, ankerita, barita i calcedònia.[4]

L'exemplar més gran que es coneix, d'unes 1.000 lliures de pes, va ser descobert a la Xina i s'exposa al Museu Americà d'Història Natural de Nova York.[5] Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la mina Sant Pare (Anglès, Selva), a la mina de Les Ferreres (Camprodon, Cerdanya), a la mina Facunda (Ribes de Freser, Ripollès)[6] i a Mas de la Guàrdia (Oms, Rosselló).[7]

Varietats

Es coneix una varietat d'estibnita, l'estibnita selènica, una varietat amb una proporció de sofre-seleni 2:1, amb fórmula Sb₂(S,Se)₃. Se n'ha trobat a les províncies de Sichuan i Gansu, a la Xina i a la Baixa Silèsia, Polònia.[8]

Grup de l'estibina

El grup de l'estibina està format per quatre espècies de minerals que són sulfur i selenur dels cations trivalents d'antimoni i bismut, respectivamanet.[9] Tots els minerals d'aquest grup cristal·litzen en el sistema ortoròmbic.

Espècie	Fórmula
Antimonselita	Sb₂Se₃
Bismutinita	Bi₂S₃
Guanajuatita	Bi₂Se₃
Estibina	Sb₂S₃

Referències

1. «Stibnite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 15 juliol 2014].
2. Garrido, Josep Lluís; Ybarra, Joan Manuel. Nomenclàtor de les espècies minerals, 2010, p. 374. D.L. B-38531-2010 [Consulta: 15 juliol 2014]. 
3. «Estibina». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
4. «Stibnite» (en anglès). Handbook of mineralogy. [Consulta: 15 juliol 2014].
5. «Chinese stibnite crystal on display in US». CCTV, 04-06-2007 [Consulta: 15 juliol 2014].
6. «Stibnite from Catalonia, Spain». Mindat. [Consulta: 5 febrer 2024].
7. Guitard, Gérard. Catalogue raisonné de la collection de minéralogie régionale du Centre européen de recherches préhistoriques de Tautavel (Pyrénées-orientales), 2010, p. 190 [Consulta: 5 febrer 2024]. 
8. «Selenian Stibnite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 15 juliol 2014].
9. «Stibnite Group». Mindat. [Consulta: 20 maig 2017].