Estibiconita

Estibiconita
Estibiconita provinent de Catorce (Real de Catorce), Municipi de Catorce, San Luis Potosí, Mèxic
Fórmula química	Sb³⁺Sb⁵⁺₂O₆(OH)
Epònim	antimoni i pols
Classificació
Categoria	òxids
Nickel-Strunz 10a ed.	4.DH.20
Nickel-Strunz 9a ed.	4.DH.20
Nickel-Strunz 8a ed.	IV/C.08
Dana	44.1.1.1
Heys	7.13.6
Propietats
Sistema cristal·lí	isomètric
Estructura cristal·lina	a = 10,275(20) Å
Grup puntual	m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaedral
Color	blanc, blanc cremós, groc clar a groc sofre, taronja, marró clar; incolor a gris molt clar en llum transmesa
Exfoliació	desconeguda
Fractura	desigual, terrosa
Duresa (Mohs)	5,5 a 7
Lluïssor	nacrada, terrosa
Color de la ratlla	groga clara, blanca
Densitat	3,3 a 5,5 g/cm³⁺ (mesurada);
Més informació
Estatus IMA	qüestionable (Q) i mineral no acreditat, nom invàlid, espècie rebutjada o proposta eliminada
Codi IMA	IMA2013 s.p.
Símbol	Sbc
Referències	[1]

L'estibiconita és un mineral de la classe dels òxids que rep el seu nom del llatí stibium (antimoni) i del grec konis (pols), en al·lusió a la seva composició i al seu hàbit.

Es tracta d'una espècie aprovada per l'Associació Mineralògica Internacional, tot i que des de l'any 2010 és una espècie qüestionable d'acord amb la nomenclatura revisada dels minerals del supergrup del piroclor.[2]

Característiques

L'estibiconita és un òxid de fórmula química Sb³⁺Sb⁵⁺₂O₆(OH). Cristal·litza en el sistema isomètric. La seva duresa a l'escala de Mohs es troba entre 5,5 i 7. La caracterització completa dels exemplars d'aquesta espècie és difícil, i requereix d'anàlisi exhaustius sobre els estats d'oxidació de l'antimoni per determinar si es tracta d'una espècie de romeïta amb Sb³⁺ dominant o una nova fase relacionada amb les fases sintètiques conegudes.[3]

Segons la classificació de Nickel-Strunz pertany a «04.DH: Òxids amb proporció Metall:Oxigen = 1:2 i similars, amb cations grans (+- mida mitjana); plans que comparteixen costats d'octàedres» juntament amb els següents minerals: brannerita, ortobrannerita, thorutita, kassita, lucasita-(Ce), betafita, jixianita, hidropiroclor, estibiomicrolita, estanomicrolita, estibiobetafita, fluornatromicrolita, hidrocenoelsmoreïta, bismutostibiconita, oxiplumboromeïta, monimolita, cuproromeïta, stetefeldtita, rosiaïta, zirconolita, liandratita, petscheckita, ingersonita i pittongita.

Formació i jaciments

És un mineral secundari en jaciments hidrotermals, substituint principalment l'estibina. Va ser descrita per primera vegada al districte miner de Brandholz-Goldkronach, a la regió d'Oberfranken de l'Estat Lliure de Baviera (Alemanya),[4] tot i que també ha estat descrita àmpliament per tot el planeta. Als territoris de parla catalana ha estat descrita al Mas de la Guardia, a la localitat d'Oms, al Rosselló (Catalunya Nord),[5] així com a la Collada Verda (Pardines, Girona) i a la mina de Serra Mata, a El Pont de Bar (Alt Urgell, Lleida).

Referències

1. «Stibiconite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 11 novembre 2023].
2. Atencio, D.; Andrade, M. B.; Christy, A. G.; Giere, R.; Kartashov, P. M. «THE PYROCHLORE SUPERGROUP OF MINERALS: NOMENCLATURE». The Canadian Mineralogist, 48, 3, 01-06-2010, pàg. 673–698. DOI: 10.3749/canmin.48.3.673 [Consulta: 11 novembre 2023].
3. Christy, A. G.; Atencio, D. «Clarification of status of species in the pyrochlore supergroup». Mineralogical Magazine, 77, 1, 2-2013, pàg. 13–20. DOI: doi:10.1180/minmag.2013.077.1.02 [Consulta: 11 novembre 2023].
4. «Brandholz-Goldkronach mining district, Bayreuth District, Upper Franconia, Bavaria, Germany». Mindat. [Consulta: 11 novembre 2023].
5. Guitard, Gérard. Catalogue raisonné de la collection de minéralogie régionale du Centre européen de recherches préhistoriques de Tautavel (Pyrénées-orientales), 2010, p. 190 [Consulta: 11 novembre 2023]. 

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)