|
Pere Lluís i Font
Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) és un filòsof i teòleg català, professor universitari d'Història de la filosofia moderna i de Filosofia de la religió. BiografiaVa estudiar a Tolosa de Llenguadoc, on es va llicenciar en filosofia a la universitat pública el 1959 i en teologia (com a laic) a l'Institut Catòlic el 1962. Havent tornat a Catalunya, va entrar el 1963 a la Universitat de Barcelona, on va ensenyar Història de la filosofia antiga fins al 1968, any de la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la qual va ser cridat i on ha ensenyat Història de la filosofia moderna i Filosofia de la religió fins a la seva jubilació el 2004. També hi ha tingut càrrecs de gestió, com ara primer director del Departament de Filosofia (1970-75), secretari de la Facultat de Lletres (1975-80) i vicerector d'Estudis (1986-90). El 2004 va rebre el Premi Amic dels Amics de la UAB. Ha estat un dels fundadors de la reconstituïda Societat Catalana de Filosofia (1980) i és membre del Col·legi de Filosofia de Barcelona (des del 1982). Ha impulsat diversos projectes editorials en llengua catalana, entre els quals destaca l'ambiciosa col·lecció “Textos Filosòfics” (des del 1981), que ha codirigit amb Josep M. Calsamiglia i Josep Ramoneda, primer a l'Editorial Laia i després a Edicions 62. Així mateix, ha tingut responsabilitats culturals diverses tant en l'àmbit públic com en el privat: ha estat assessor de l'àrea de filosofia de la Gran Enciclopèdia Catalana (1970-71), membre de la Junta Rectora de l'Associació de Teòlegs Catalans (1972-76), promotor de l'Àmbit “El fet religiós” del Congrés de Cultura Catalana (1975-77), president del Centre d'Estudis Francesc Eiximenis (1975-80), membre del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1984-86), membre de la Junta Rectora de la Societat Catalana de Filosofia (1985-1989), membre del Consell Escolar de Catalunya (1986-90), vicepresident del Patronat de la Fundació Joan Maragall (1989-2016), membre del Consell d'Avaluació Científica i Tècnica del Pla de Recerca de Catalunya [CONACIT] (1993-97), membre del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1996-2008, president des del 2000), membre de la Comissió d'Ètica per a les Ciències i la Tecnologia de Catalunya (1998-99), membre del Consell de Direcció de la Fundació Bernat Metge (des del 2003) i membre del Consell Supervisor del TERMCAT (2005-15). Ha publicat un centenar de treballs d'història de la filosofia moderna, d'història del pensament català, d'història del pensament cristià i de filosofia de la religió. Traductor de Descartes i de Pascal, ha editat en català obres d'aquests dos filòsofs i de Montaigne, de Spinoza i de Kant. Ha revisat la terminologia filosòfica i religiosa del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC (1999-2001). I ha impartit centenars de cursets, seminaris, ponències i conferències sobre temes filosòfics, teològics i culturals. Des del 1990 és membre numerari (emèrit des del 2004) de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual ha estat secretari (1994-2000) i vicepresident (2000-2007), i des del 2014 és membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[1] Ha rebut la Creu de Sant Jordi (2003) i és Doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2005)[2] ObresLlibres
Edicions
Coordinació
PensamentEls dos camps de treball principals del professor Pere Lluís han estat la història de la filosofia i la filosofia de la religió. Quant a la història de la filosofia, pensa que és, com deia Léon Brunschvicg, “el laboratori del filòsof”, perquè pensar és fonamentalment repensar, i confessa que Paul Ricoeur li va ensenyar a practicar-la fent el mínim possible de filosofia de la història; Robert Blanché, a organitzar-ne el cànon entorn de l'eix Plató-Descartes-Kant; i Georges Bastide, a donar rellevància especial a la tríada de filòsofs-escriptors Montaigne-Descartes-Pascal.[3] Els seus treballs històrico-filosòfics es reparteixen entre la història de la filosofia moderna (en un arc que va de Montaigne a Kant), la història del pensament català i la història del pensament cristià. En la història de la filosofia moderna, considerada com una “segona navegació” (per dir-ho platònicament), els tres filòsofs que ha treballat més a fons són Descartes, Pascal i Kant. La seva aportació més original a l'estudi de Descartes versa sobre la composició, la historicitat i la interpretació del Discurs del mètode, sobre l'evolució de l'ètica cartesiana i sobre el sentit i el lloc de la teoria de la “creació de les veritats eternes” en la filosofia de l'autor.[4] Pascal és considerat com un postcartesià, atípic certament, però digne de figurar al costat dels canònics, és a dir, dels racionalistes continentals i dels empiristes britànics, i, sense minimitzar el seu lloc en la crítica del cartesianisme i en la prehistòria de l'existencialisme, pensa que el nucli dur de la seva filosofia el constitueixen quatre capítols: una filosofia de la ciència, una filosofia de la religió, una teoria dels ordres de grandesa i una antropologia fenomenològica avant la lettre.[5] I quant a Kant, vol alliberar-lo d'una crosta de tòpics que pensa que desfiguren la seva filosofia, amb claus interpretatives com ara les següents: autonomia relativa de cada una de les tres Crítiques, interpretació de tot el criticisme teòric des de l'“Estètica transcendental”, descobriment del subjecte epistemològic, possibilitat d'una metafísica crítica, valoració de les anàlisis del fet moral i del fet estètic, afirmació de dualitats insuperables, sentit de la pregunta per l'home, consciència de la finitud humana.[6] Aquesta labor històrico-filosòfica es complementa amb treballs sobre la història del pensament català, sobretot del segle xx, convençut com està el seu autor que la filosofia, universal per naturalesa, té tanmateix sempre una “denominació d'origen” i que la filosofia catalana n'és un exemple. I també amb treballs sobre la història del pensament cristià, que considera inseparable de la història de la filosofia, ja que aquesta, com diu Nietzsche, porta en les seves venes sang teològica. L'altre camp de treball de Pere Lluís és la filosofia de la religió, que ha cultivat aprofitant el seu bagatge de cultura teològica i motivat per la reflexió de fons sobre la viabilitat del cristianisme en el context de la cultura moderna. Ha estat el primer a Catalunya a definir amb rigor l'estatut de la filosofia de la religió (el seu objecte, la seva possibilitat i la seva legitimitat), en contraposició tant amb la teologia com amb les ciències de la religió, tenint com a principal referent Henry Duméry. Entén aquesta disciplina com un metallenguatge en relació amb el llenguatge religiós, com una filosofia “sectorial” (paral·lela a la filosofia de la ciència), que té per objecte la religió, especialment els problemes relatius a la seva naturalesa i a la seva credibilitat. S'ha ocupat en particular de l'experiència religiosa, dels aspectes epistemològics i metafísics del discurs religiós i de la inculturació de les religions, especialment del cristianisme.[7]
Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||
.svg)
Portal di Ensiklopedia Dunia
