Al·lanita-(Ce)

Al·lanita-(Ce)
Cristalls d'al·lanita-(Ce) sobre dolomita i calcita
Fórmula química	{CaCe}{Al₂Fe^2+}(Si₂O₇)(SiO₄)O(OH)
Epònim	Thomas Allan, al·lanita i ceri
Localitat tipus	Qáqarssuatsiaq, illa d'Aluk, Cap Farvel, Kujalleq, Groenlàndia
Classificació
Categoria	silicats
Nickel-Strunz 10a ed.	9.BG.05b
Nickel-Strunz 9a ed.	9.BG.05b
Dana	58.2.1a.1
Heys	16.13.5
Propietats
Sistema cristal·lí	monoclínic
Estructura cristal·lina	a = 8,927Å; b = 5,761Å; c = 10,15Å; β = 114,77°
Grup puntual	2/m - prismàtica
Grup espacial	grup espacial P2₁/m
Color	marró a negre
Macles	polisintètiques, comunes en {100}
Exfoliació	imperfecta en {001}, pobre en {100} i {110}
Fractura	irregular, desigual, concoidal
Tenacitat	fràgil
Duresa (Mohs)	5,5 a 6
Lluïssor	vítria, resinosa
Color de la ratlla	marró, grisenca
Diafanitat	translúcida, opaca
Densitat	3,5 a 4,2 g/cm³ (mesurada); 4,11 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiques	biaxial (-)
Índex de refracció	nα = 1,715 a 1,791 nβ = 1,718 a 1,815 nγ = 1,733 a 1,822
Birefringència	δ = 0,018 a 0,031
Angle 2V	mesurat: 40° a 80°, calculat: 50° a 56°
Dispersió òptica	diferent a forta
Mineral radioactiu
Radioactivitat	lleugerament; pot contenir petites quantitats d'urani i/o tori
Més informació
Estatus IMA	mineral reanomenat (Rn)
Codi IMA	IMA1987 s.p.
Símbol	Aln-Ce
Referències	[1]

L'al·lanita-(Ce) és un mineral de la classe dels silicats que pertany al grup de l'al·lanita. Va rebre el seu nom l'any in 1810 per Thomas Thomson en honor de Thomas Allan (1777-1833), mineralogista escocès qui primer va observar el mineral. Va rebre el sufix "-(Ce)" més tard per designar que aquesta espècie és la que té el ceri com a element dominant d'entre totes les al·lanites. També és coneguda com a cerepidota o cerortita.

Característiques

L'al·lanita-(Ce) és un sorosilicat de fórmula química {CaCe}{Al₂Fe^2+}(Si₂O₇)(SiO₄)O(OH). Sovint és lleugerament radioactiva perquè pot contenir petites quantitats d'urani i/o tori, per tant sovint es presenta metamicte. Cristal·litza en el sistema monoclínic. La seva duresa a l'escala de Mohs es troba entre 5,5 i 6.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'al·lanita-(Ce) pertany a «09.B - Estructures de sorosilicats amb grups barrejats de SiO₄ i Si₂O₇; cations en coordinació octaèdrica [6] i major coordinació» juntament amb els següents minerals: al·lanita-(La), al·lanita-(Y), clinozoisita, dissakisita-(Ce), dol·laseïta-(Ce), epidota, epidota-(Pb), khristovita-(Ce), mukhinita, piemontita, piemontita-(Sr), manganiandrosita-(La), tawmawita, manganipiemontita-(Sr), ferrial·lanita-(Ce), clinozoisita-(Sr), manganiandrosita-(Ce), dissakisita-(La), vanadoandrosita-(Ce), uedaïta-(Ce), epidota-(Sr), al·lanita-(Nd), ferrial·lanita-(La), åskagenita-(Nd), zoisita, macfal·lita, sursassita, julgoldita-(Fe2+), okhotskita, pumpel·lyïta-(Fe^2+), pumpel·lyïta-(Fe^3+), pumpel·lyïta-(Mg), pumpel·lyïta-(Mn^2+), shuiskita, julgoldita-(Fe^3+), pumpel·lyïta-(Al), poppiïta, julgoldita-(Mg), ganomalita, rustumita, vesuvianita, wiluïta, manganovesuvianita, fluorvesuvianita, vyuntspakhkita-(Y), del·laïta, gatelita-(Ce) i västmanlandita-(Ce).

Una varietat d'aquesta espècie és la Cromoal·lanita-(Ce), amb un contingut de Cr₂O₃ de fins al 7,5%.[2]

Formació i jaciments

És un mineral accessori força comú en moltes roques ígnies, en particular aquells que són fèlsiques i a les roques ígnies metamòrfiques. També en pegmatites, skarns i tactites. No és comuna en roques volcàniques. És un mineral detrític. Va ser descoberta a Qáqarssuatsiaq, a l'illa d'Aluk, al cap Farvel, Kujalleq (Groenlàndia). Als territoris de parla catalana se n'ha trobat al·lanita-(Ce) a la mina Atrevida, a Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà, Tarragona)[3] i a la Sèrra de Horno, una serra situada al municipi de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran).[4]

Referències

1. «Allanite-(Ce)» (en anglès). Mindat. [Consulta: 27 juliol 2016].
2. «Chromian Allanite-(Ce)» (en anglès). Mindat. [Consulta: 4 gener 2014].
3. «Vimbodí, Conca de Barberà, Tarragona, Catalonia, Spain» (en anglès). Mindat. [Consulta: 27 juliol 2016].
4. Joan Vinyoles Verdaguer · Josep Lluís Garrido Rufaste · Josep Carreras Peñalvert «Mineralitzacions en esquerdes de tipus alpí a la Sèrra de Horno, Vielha e Mijaran, Val d’Aran, Lleida, Catalunya, Espanya». Mineralogistes de Catalunya, 12, 3, 2016, pàg. 5 - 54 [Consulta: 24 novembre 2023].