Cherta va començar a jugar al Foment Martinenc. El 1933, amb només 23 anys, va quedar campió absolut de Catalunya (ex aequo amb Àngel Ribera). El 1934 va participar en l'important Torneig Internacional de Sitges, on quedà en 13a posició (de 14), jugant contra diversos jugadors de l'elit mundial del moment.[2][3]
El 1946 participà en el Torneig Internacional de Barcelona, on quedà en 11a posició (de 14) (el campió fou Miguel Najdorf);.[10] El 1949 quedà subcampió de Catalunya, rere Antonio Medina.
L'any 1954 actuà com a seleccionador i entrenador espanyol d'escacs. El 1960 participà, representant Espanya, a la VIIena Copa Claire Benedict (torneig europeu per equips) a Biel/Bienne, on jugà al quart tauler de l'equip espanyol.[11][12] El mateix any, fou 6è (de 10) a Tarragona, trofeu Agustí Pujol (el campió fou Francisco José Pérez Pérez).[13]
Escriptor i periodista d'escacs
El 1935 Cherta redactava una columna setmanal d'escacs, al diari vespertí La Noche de Barcelona.[14]
Cherta va escriure diversos llibres d'escacs, entre els quals destaquen els clàssics:
Cherta i Clos, Pere. Defensa siciliana, variante Najdorf. Barcelona: Ediciones Martinez Roca, colección Escaques, 1972. ISBN 84-270-0106-1.
Cherta i Clos, Pere. Defensa siciliana, variante Paulsen. Barcelona: Ediciones Martinez Roca, colección Escaques, 1971. ISBN 84-270-01-09-6.
Cherta i Clos, Pere. Defensa India de Rey. Barcelona: Ediciones Martinez Roca, colección Escaques, 1978. ISBN 978-84-270-0134-3.
Va contribuir també, comentant partides, a:
DDAA. Miguel Tal, Campeón del Mundo. Tortosa: Ediciones Limitadas Catalán, 1960.[15]
Referències
↑Martín González, Àngel; López Manzano, Antonio. Federació Catalana d'Escacs. FCE: 75 Anys d'Història 1925-2000, 2001, pàg.87. ISBN 84-607-1908-1.
↑Cherta va perdre contra l'ex-campió del món. El ritme de joc fou de 30 jugades per hora, i Capablanca va vèncer nou dels seus rivals (Àngel Ribera, Dr. Vallvé, Joan Comas, Pere Cherta, Josep Maristany, Calduch, Lladó, Dr. Ticoulat i Josep Cabestany (i Palau en consulta)), i va perdre contra Rafael Llorens.
↑Els Escacs a Catalunya, núm. 103-104, gener-febrer 1936.
↑El llibre conté partides comentades, a banda de per Cherta, per diversos dels millors jugadors catalans del moment, com Miquel Farré i Mallofré, Rafael Saborido i Carné, Rafael Llorens i Llorens, Luis de Marimón i Jordi Puig.
Bibliografia
Martín González, Àngel; López Manzano, Antonio. Federació Catalana d'Escacs. FCE: 75 Anys d'Història 1925-2000, 2001, p. 367 pàg.. ISBN 84-607-1908-1.