Mario Sammarco

Mario Sammarco

Biografia
Naixement	13 desembre 1868 Palerm (Sicília)
Mort	24 gener 1930 (61 anys) Milà (Itàlia)
Activitat
Ocupació	cantant d'òpera
Veu	Baríton
Instrument	Veu
Segell discogràfic	Fonotipia

(Giuseppe) Mario Sammarco (13 de desembre de 1868, encara que algunes fonts indiquen el 1867 - 24 de gener de 1930) fou un baríton italià notable per la seva habilitat histriònica.

Biografia

Sammarco va néixer a Palerm, Sicília, i estudià localment amb Antonio Cantelli. Feia el seu debut operístic a Palerm com Valentine a Faust el 1888. Posteriorment cantà reeixadament a La Scala de Milà, Buenos Aires i Londres. Entre 1904 i 1919 apareixia intermitentment, en 26 papers diferents, al Royal Opera House, Covent Garden.

Fou contractat a Nova York per Oscar Hammerstein per la seva Manhattan Opera Company en substitució del gran cantant francès Maurice Renaud. Cantà amb la companyia Manhattan entre 1908 i 1910, convertint-se en el seu baríton italià principal, però mai no debutà al Metropolitan Opera rival.

Després treballà per l'òpera de Chicago-Filadèlfia. Continuà la seva carrera fins que el 1913 es va trobar amb la desaprovació de Mary Garden en una producció de Chicago de Tosca. La soprano demanà el seu reemplaçament; però després que els propietaris s'hi neguessin, notablement Emmy Destinn, les actuacions es portaren a terme amb èxit crític.

Les seves aparicions operístiques finals foren al Teatro San Carlo de Nàpols el 1919.

A part de Scarpia (el seu paper de debut al Covent Garden), va ser un famós Rigoletto, Marcello, Germont, Renato, Enrico i Amleto, apareixent davant alguns dels cantants més fins del seu dia. No era un especialista del belcanto, però era un dels millors del verisme, creant els papers de Gerard a Andrea Chénier de Giordano el 1896 i de Cascart a Zazà de Leoncavallo el 1900.

Sammarco fou actiu durant una època en la qual s'exigia als barítons italians una habilitat excepcional. No va ser un impediment per ell per llaurar-se una carrera internacional lucrativa davant de competència poderosa de Mattia Battistini, Antonio Magini-Coletti, Giuseppe Campanari, Mario Ancona, Giuseppe Pacini, Antonio Scotti, Eugenio Giraldoni, Riccardo Stracciari, Titta Ruffo, Domenico Viglione-Borghesi, Pasquale Amato i Carlo Galeffi.

Ensenyà cant després de retirar-se dels escenaris i tingué entre els seus alumnes l'hongarès Sándor Svéd[1] i, moria a Milà.

Fonts

1. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1407. (ISBN 84-7291-226-4)

• Celletti, Rodolfo (1964). Le Grandi Voci. Istituto per la Collaborazione Culturale (Rome)
• Kutsch, K. J. and Riemens, Leo (1969). A Biographical Dictionary of Singers. Chilton Book Company (New York)
• Warrack, John and West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, 782 pàgines, ISBN 0-19-869164-5
• Scott, Michael (1977), The Record of Singing (Volume One). Duckworth (Londres), 243 pàgines, ISBN 0 7156 1030 9