Aquesta marató té la particularitat que, per ser-hi acceptat, cal acreditar una marca per sota dels límits que estableix l'organització. Les marques per a l'acreditació poden ser d'una edició anterior de la marató de Boston, d'alguna de les altres quatre World Marathon Majors (Chicago, Nova York, Berlín o Londres) així com d'altres maratons nord-americanes. Per exemple, els homes d'una edat entre 18 i 34 anys han d'acreditar un temps no superior a 3h10, en una marató oficial de l'any anterior al d'inscripció.
El 1986, la marató va acceptar les exigències dels corredors que reivindicaven un premi. De fet, fins a aquesta data, el premi era una corona de fulles d'olivera.
Tot i que la marató té la reputació de ser una de les més difícils, no pot tenir un rècord del món, perquè la norma de validació prohibeix que l'arribada tingui una altitud menor que la sortida.
L'edició del 2007, feta el 16 d'abril va comptar amb la participació simbòlica de l'astronauta Sunita Williams, que va efectuar el recorregut en òrbita, a 300 km d'altitud a bord de l'ISS.
El 1980, la maratoniana Rosie Ruiz va fer trampes: durant la carrera va prendre el metro per retornar discretament a la cursa, i fou la primera a creuar la meta amb un temps de 2:31:56, el que hagués estat el temps rècord d'una dona en aquesta marató.[1]
L'Equip Hoyt ja ha participat en 26 edicions de la marató.
Diverses fonts van informar de dues explosions a la línia de meta de la marató. Unes tres hores després que els guanyadors travessessin la meta, es van sentir dues fortes explosions procedents de Copley Square.[2][3] Es diu que hi hauria hagut almenys tres morts i diversos ferits.[4][5]