|
La casa del ángel
La casa del ángel s una pel·lícula argentina en blanc i negre que es va estrenar l'11 de juliol de 1957, basada en La casa del ángel una novel·la de Beatriz Guido, publicada el 1954 i que va servir com a trampolí a una fructífera carrera literària. Portada al cinema pel seu espòs, el director de cinema Leopoldo Torre Nilsson, aviat es va convertir un èxit de taquilla, tant per la seva estètica de la mateixa com pel nou de la forma en què havia estat filmada. La pel·lícula va suposar l'inici d'una manera de filmar que Nilsson va continuar utilitzant durant molts anys, estretament vinculada amb l'estil de la nouvelle vague francesa, i va llançar a la fama a la parella Elsa Daniel i Lautaro Murúa. La casa del ángel va ser seleccionada com la segona millor pel·lícula del cinema argentí de tots els temps en l'enquesta realitzada pel Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken el 1977, mentre que va ocupar el lloc 6 en l'edició de 1984 i el 10 en la de 2000.[1] En una nova versió de l’enquesta organitzada en 2022 per les revistes especialitzades La vida útil, Taipei i La tierra quema, presentada al Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, la pel·lícula va assolir el lloc 22.[2] ArgumentLa història se centra en Ana Castro, una adolescent de catorze anys que viu amb una mare molt religiosa i un pare —el Dr. Castro— interessat en la política i en el govern. Ana viu també amb les seves germanes: Julieta —qui desobeeix obertament els ensenyaments religiosos de la seva mare— i Isabel, sempre absent i a vegades molt estricta i vanitosa. Ana comença a experimentar nous canvis en la seva vida, que la deixaran totalment confosa. En les vacances d'estiu la seva cosina Vicenta arriba a visitar a la família i sempre té intencions de malmetre Ana amb els nois, i fins i tot parlen de sexe i assumptes que ella no està acostumada a escoltar. En el transcurs dels dies, Ana comença a pertorbar-se amb les obsessions religioses de la seva mare, pensaments sobre el sexe i la imatge de l'infern i l'apocalipsi que li inculca la seva nana. Però la seva vida canviarà en conèixer al diputat Pablo Aguirre, un home faldiller que va matar diversos oponents en duels. Aguirre repta a un duel de pistola a un opositor que l'acusa de fraudulent. El duel es farà a la casa d'Ana, on pensant que pot ser el seu últim ball la convida a ballar en una festa. La nit en què es realitza el duel, Ana s'acosta a l’habitació d'Aguirre per a desitjar-li sort i li dona el seu rosari. Allí, Aguirre acaba violant-la i Ana es dirigeix a la seva habitació. Després, aquesta li desitja la mort en el duel però Aguirre sobreviu i es fa amic del seu pare. Passen els anys, Aguirre continua anant a casa d'Ana a visitar al seu pare i es queden hores enraonant. La violació mai es devela i Ana acaba trista deambulant pels carrers. Ella esmenta que veu a Aguirre a tot arreu i fins i tot apareix fins i tot en els moments més crítics. ComentarisEn 1998, Pablo Torre, fill de Torre Nilson, va dirigir una pel·lícula amb un títol molt similar, La cara del ángel, en el seu record. El nom es deu al fet que va ser rodada en una mansió del barri de Belgrano demolida en 1974 que ostentava com a singular detalli l'escultura d'un àngel, per la qual cosa era oficialment coneguda com a Palacio Delcasse.[3] Elsa Daniel ja havia estat dirigida per Torre Nilsson en Graciela i va tornar a ser-ho a La mano en la trampa (on va tornar a treballar amb Lautaro Murúa) i La caída. Repartiment    
Altres intèrprets
Lloc de filmacióLa pel·lícula va ser rodada en Buenos Aires, específicament al carrer Cuba 1919 del barri de Belgrano, on queda situada la mansió Cassale utilitzada com a escenari principal de la pel·lícula. EstrenesLa pel·lícula es va projectar per primera vegada en un cinema del carrer Corrientes de Buenos Aires l'11 de juliol de 1957, i havia iniciat el seu rodatge en inicis de juny. Tot seguit va gaudir d'una bona comercialització, arribant als Estats Units a l'agost del mateix any amb el títol The House of the Angel. Més tard, va ser vista en molts cinemes de països llatinoamericans i així la seva carrera comercial es va estendre fins al Japó,on es va estrenar en 1957 i Alemanya, on es va estrenar en 1958. A més, també es va exhibir al Festival de Canes. ComentarisLeslie Halliwell (a Halliwell’s Film Guide, Londres 1989, 7a edició) va escriure:
Eric Rohmer va opinar:
Manrupe i Portela escriuen:
Anàlisi cinematogràficaEl film té una densitat novel·lística poc corrent al cinema, la seva fidelitat a l'obra és tal que a l'hora de transposar al pla fílmic mons propis de l'escriptura -la primera veu del text- aconsegueix conservar la seva faç literària sense ser impersonal. Rica en termes simbòlics predominen atmosferes absorbents i l'aura poètica de l'obra és innegable de principi a fi. Per a aquesta comesa Torre Nilsson fa ús dels primers plans sobre els personatges, intensificant el rol dels seus personatges, aquests que estan subjectes a la subtil observació d'aquest ull que tot el veu –la cambra- i que ens fa còmplices dels seus mons tan estranys. El personatge central de la història comporta des del seu origen literari símptomes de bogeria i decadència, on es barregen inseguretats i certeses del present i del passat en el que per moments sembla un imaginari oníric. És interessant l'abordatge a una temàtica tan intocable com la religió inclusivament des de la seva perspectiva fanàtica quant a la por al pecat inculcat, a la qual s'anima a desafiar, aquí vista des d'una dualitat amenaçadora: culpa i càstig, alleujament i amenaça. El film ens dona pautes sobre la gènesi de la desgràcia que embolica la seva protagonista. Des d'Ana i la seva vinculació amb la resta dels personatges, Torre Nilsson aprofundeix en la incomunicació enmig d'una societat plena de tabús on la censura religiosa parla d'una concepció arcaica d'aquesta. Gairebé com una radiografia del ser nacional reprimit, figura que abordaria amb recurrència el cinema-crític realista que per aquests anys emergia.[5] ReconeixementLa pel·lícula està basada en una novel·la de Beatriz Guido, qui havia rebut el Premi Emecé en 1955. Més tard, en la 18a edició dels Premis Globus d'Or, la pel·lícula va ser candidata a la categoria de "Millor pel·lícula de parla no anglesa". A més, va competir pel Palma d'or en el Festival de Cannes.
Referències
Bibliografia
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
