José Eugenio Ellauri Obes
José Eugenio Ellauri Obes (Montevideo, Uruguai, 1834- ídem., 1894), va ser un polític i advocat uruguaià, president de la República entre 1873 i 1875.[1] Després de Gabriel Pereira i Lorenzo Batlle és el tercer dels president que van ser elegits, malgrat que havien dit clarament que no volien el càrrec.[2] És el fill de José Longinos Ellauri, l'autor material de la constitució.[3] BiografiaFill del president de la primera Assemblea Constituent de l'Uruguai, José Longinos Ellauri, es va graduar com a advocat el 1857. Va ocupar breument el Ministeri de Relacions Exteriors durant la presidència de Lorenzo Batlle, el 1868, i més tard va ser nomenat President del Senat. Va ser elegit president l'1 de març de 1873[4] i va negar a acceptar el càrrec. Aquest refús fou rebutjat per unanimitat. Una delegació el va convèncer de presentar-se al Cabildo. Hi va anar amb la intenció de reiterar la seva renúncia però, persuadit pel suport dels caps militars, va canviar d'idea i va acceptar el càrrec.[5] Després dels esdeveniments violents entre els seus partidaris i l'oposició popular -recolzada aquesta última per diversos caps militars entre qui sobresortia el Coronel Lorenzo Latorre, el 15 de gener de 1875 va renunciar a la presidència i se'n va anar a Argentina on es va instal·lar a Buenos Aires, on viurà gairebé quinze anys.[5] Era la fi del cicle dels presidents «malgrat seu».[5] Va ser substituït per Pedro Varela Olivera. El 1891, un any després de tornar al país, va ser comissionat pel govern del seu íntim amic Julio Herrera y Obes per a una important missió diplomàtic-financera a Londres.[6] Va tornar a ser proposat com a candidat per a la presidència de la República el 1894. Hi va ser efectivament elegit denou encara que, en no haver obtingut la majoria dels vots, i probablement tenint en compte la seva experiència anterior, va renunciar abans d'assumir el 12 de març de 1894. Va ser home de cultura notòriament superior a la dels seus contemporanis i poc afecte a l'activitat política, a la qual va accedir sense voler. La historiografia uruguaiana l'ha considerat tradicionalment com un president dèbil i dubitatiu.[7] Referències
|
Portal di Ensiklopedia Dunia