John Jellicoe

John Jellicoe

Biografia
Naixement	5 desembre 1859 Southampton (Anglaterra)
Mort	20 novembre 1935 (75 anys) Kensington (Anglaterra)
Sepultura	Catedral de Saint Paul
Governador general de Nova Zelanda
27 setembre 1920 – 12 desembre 1924
Primer Lord del Mar
1916 – 1918 ← Henry Bradwardine Jackson – Rosslyn Wemyss →
Membre de la Cambra dels Lords
valor desconegut
Third Sea Lord ^(en)
Activitat
Camp de treball	Armada
Ocupació	polític, almirall, militar, mariner
Activitat	1872 -
Carrera militar
Branca militar	Royal Navy
Rang militar	Almirall de la Flota
Comandant de (OBSOLET)	Grand Fleet ^(en)
Conflicte	Primera Guerra Mundial Batalla naval de Jutlàndia guerra angloegípcia Rebel·lió dels bòxers
Altres
Títol	Earl Jellicoe ^(en) (1925–1935) Viscount Brocas ^(en) (1925–1935) Viscount Jellicoe ^(en) (1918–1935)
Cònjuge	Florence Jellicoe (1902–1935)
Fills	Lady Gwendoline Jellicoe, Agnes Jellicoe, Lady Myrtle Jellicoe, Lady Norah Jellicoe, Lady Prudence Jellicoe, George Jellicoe
Pares	John Jellicoe   i Lucy Keele
Premis
Cavaller Gran Creu de l'orde del Bany  Gran Creu de Cavaller del Reial Orde Victorià  Orde de Sant Jordi, 3a classe

Sir John Jellicoe (anglès: John Jellicoe, 1st Earl Jellicoe) (Southampton, 5 de desembre de 1859 - Kensington, 20 de novembre de 1935) John Ruhworth Jellicoe, Primer Earl Jellicoe va ser un almirall de la Marina Real Britànica.[1]

Biografia

Va néixer a la ciutat portuària de Southampton i va ingressar a la Royal Navy com a cadet a 1872.[2][3] La seva primera acció de combat va ocórrer en 1882 durant l'ocupació britànica d'Egipte.[3] A 1888 va rebre el títol d'almirall i en 1891 ascendit a comandant el 30 de juny de 1891, Jellicoe es va unir al cuirassat HMS Sans Pareil a la flota mediterrània el març de 1892.[4]

El 1893 va sobreviure al naufragi del HMS Victoria al Mediterrani, nau en què era segon al comandament.[4] Set anys després, el 1900, va participar en l'expedició internacional que va capturar Pequín i va posar fi a la Rebel·lió dels bòxers,[5] on va ser ferit de gravetat però va poder recuperar-se.[6]

Sota el comandament del Baró John Arbuthnot "Jackie" Fisher, Jellicoe va ser Director de l'Artilleria Naval (1905 - 1907) i Director de la Marina (1908 - 1910).[7] Enmig de la carrera armamentística que es produïa llavors entre les potències europees, va defensar enèrgicament la modernització de la marina i la construcció de nous models com el Dreadnought i el submarí, sempre prenent com a inspiració els èxits de la Marina Imperial Alemanya.[8] Va recolzar així mateix les investigacions de Frederic Charles Dreyer sobre un modern (per l'època) sistema mecànic d'assistència de foc i la seva adopció per part dels nous vaixells de guerra britànics.[9] El 1911 Jellicoe va quedar com a subordinat de George Callaghan, comandant de la Home Fleet.[8] No obstant això, en esclatar la Primera Guerra Mundial Callaghan va ser destinat a la reserva per Winston Churchill i Jellicoe el va substituir.[8] Tant Churchill (que el va definir com "l'únic home en ambdós bàndols capaç de perdre la guerra en una tarda") com Jellicoe estaven profundament descontents amb les accions de Callaghan a la Marina.^[cal citació]

Jellicoe va ser comandant de la flota britànica a la batalla de Jutlàndia de 1916, un dels majors enfrontaments entre vaixells de guerra cuirassats de la història i que va acabar amb un resultat poc clar que no permet adjudicar la victòria sense dubtes a cap dels dos bàndols.[8] La seva actuació en la batalla és encara matèria de controvèrsia i no està exempta de crítiques, si bé moltes de les acusacions sobre suposats errors en el transcurs de la batalla s'adjudiquen alternativament a Jellicoe i al seu segon, David Beatty.[10]

El novembre de 1916 va ser nomenat Primer Sea Lord, però el 1917 va ser acomiadat de forma sobtada pel nou Lord de l'Almirallat, Sir Eric Campbell Geddes i va ser succeït de forma successiva per Rosslyn Wemyss i David Beatty.[8]

El 1918 va rebre el títol de Vescomte i va ser nomenat Governador General de Nova Zelanda, tasca que exerciria entre setembre de 1920 i novembre de 1924. Al seu retorn a Anglaterra a 1925, va ser nomenat Primer Earl Jellicoe. Va morir el novembre de 1935.[11]

Referències

1. «Historic Figures: Admiral John Jellicoe (1859–1935)» (en anglès britànic). [Consulta: 3 desembre 2020].
2. Rowland, Richard. A History of St Aubyns 1895–2013. WASP Publishing, 2015. ISBN 978-1513604336. 
3. Heathcote, p.128
4. Heathcote, p.129
5. Heathcote, p.129
6. The London Gazette: no. 27235. p. 6098. 5/10/1900.
7. The London Gazette: no. 27885. p. 1037. 13 February 1906.
8. Heathcote, p. 130
9. Brooks, p. 135
10. Brooks, p. 232-237
11. Heathcote, p. 131

Bibliografia

• Brooks, John. Dreadnought Gunnery and the Battle of Jutland: The Question of Fire Control. Routledge, 2005. ISBN 0714657026. 
• Heathcote, Tony. The British Admirals of the Fleet 1734 – 1995. Barnsley, UK: Leo Cooper, 2002. ISBN 0-85052-835-6. 

Enllaços externs

• John Jellicoe a Find-A-Grave (anglès)