IRAS

IRAS

Informació general
Tipus	observatori espacial
NSSDC ID	1983-004A
Núm. SATCAT	13777
Llançament
Data	26 gener 1983
Vehicle de llançament	Delta 3000
Punt de sortida	Vandenberg AFB Space Launch Complex 2
Especificacions
Massa	1.073 kg
Dimensions
Diàmetre	0,57 m
Paràmetres orbitals
Tipus d'òrbita	òrbita heliosíncrona i òrbita polar
Període	103 min

L'IRAS (Infrared Astronomical Satellite) fou un observatori espacial.[1]

El satèl·lit

El satèl·lit astronòmic detector de l'espectre infraroig va dur a terme una inspecció de tot el cel a 12, 25, 60 i 100 micròmetre. Es varen identificar aproximadament 250.000 fonts puntuals. De totes maneres, pels estàndards d'astrometria òptica, la posició d'aquests fonts està determinada de forma pobra, amb errors de desenes de segons d'arc. Els catàlegs òptics astromètrics com l'HIPPARCOS (ESA 1997) i el Tycho-2 (Hoeg i cols. 2.000) contenen errors de posició per davall de 0,1 segons d'arc, d'uns dos a tres ordres de magnitud menys que les posicions de la missió IRAS.

Va Ser llançat el 25 de gener de 1983, com projecte conjunt entre els Estats Units (NASA), els Països Baixos (NIVR) i el Regne Unit (SERC). La missió va durar un total de deu mesos fins que va ser cremat en l'atmosfera el 21 de novembre de 1983.[2] Va anunciar el 10 de desembre de 1983 el descobriment d'un "objecte desconegut" al principi descrit com "possiblement tan gran com el planeta gegant Júpiter i possiblement tan a prop de la Terra que formaria part d'aquest sistema solar".[3]

IRAS va fer un atlas del 96% del cel quatre vegades, a longituds d'ona de 12, 25, 60 i 100 micròmetres, amb resolucions d'entre 0,5 i 2 minuts d'arc. Va trobar unes 500.000 fonts d'infraroigs, moltes de les quals segueixen pendents d'identificació.[4] Es creu que unes 75.000 d'aquestes fonts són galàxies en formació, mentre que moltes altres poden ser estrelles amb un disc de pols al voltant, probablement en les primeres etapes de formar un sistema planetari. Va descobrir també un cirrus infraroig al voltant de Vega i va obtenir les primeres imatges del nucli de la Via Làctia.[5]

La durada de la missió IRAS, com la de la majoria dels satèl·lits d'infrarojos, estava limitada pel seu sistema de refredament, ja que per a treballar correctament a aquestes longituds d'ona, el satèl·lit ha d'estar refrigerat a temperatures especialment baixes. En el cas de l'IRAS, 720 litres d'heli superfluid mantenien al satèl·lit a una temperatura d'1,6 K (aproximadament -272 °C). El fluid mantenia el satèl·lit fred mentre s'evaporava, una vegada es va evaporar completament, la temperatura del satèl·lit va augmentar, fent inviables futures observacions.[6]

Actualment, el telescopi espacial Spitzer és el millor telescopi infraroig, permetent als astrònoms continuar amb els descobriments realitzats per l'IRAS.[7]

A més, l'IRAS va descobrir també tres asteroides incloent el 3200 Phaethon, així com l'estel periòdic 126P/IRAS.

El catàleg astronòmic

Els resultats de l'IRAS han estat recollits a la base de dades astronòmiques d'Estrasburg SIMBAD que l'esmenta amb la referència formada per l'acrònim IRAS seguit d'uns nombres separats pel signe +. Per exemple 7 Arietis ha resultat ser una font d'infraroig i s'esmenta com a IRAS 01530+2319

Referències

1. «IRAS - Universe Missions - NASA Jet Propulsion Laboratory» (en anglès americà). NASA Jet Propulsion Laboratory. [Consulta: 13 gener 2024].
2. Neugebauer, G.; Habing, H. J.; van Duinen, R.; Aumann, H. H.; Baud, B. «The Infrared Astronomical Satellite (IRAS) mission.». The Astrophysical Journal, 278, 01-03-1984, pàg. L1–L6. DOI: 10.1086/184209. ISSN: 0004-637X.
3. Beichman, C. A. «The IRAS View of the Galaxy and the Solar System» (en anglès). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, 25, 1, 9-1987, pàg. 521–563. DOI: 10.1146/annurev.aa.25.090187.002513. ISSN: 0066-4146.
4. Schmadel, Lutz D. «(3728) IRAS». A: Dictionary of Minor Planet Names. (en anglès). Berlin, Heidelberg: Springer, 2007, p. 315. DOI 10.1007/978-3-540-29925-7_3725. ISBN 978-3-540-29925-7. 
5. Habing, Harm J.; Neugebauer, Gerry «The Infrared Sky». Scientific American, 251, 5, 1984, pàg. 48–57. ISSN: 0036-8733.
6. Barenghi, Carlo. «Introducton to quantised vortices and turbulence». A: Vortices and Turbulence at Very Low Temperatures (en anglès). Springer Science & Business Media, 2009-07-25, p. 1-2. ISBN 978-3-211-09447-1. 
7. Werner, Michael W. «The Spitzer Space Telescope». Optical Engineering, 51, 1, 2-2012, pàg. 011008. DOI: 10.1117/1.OE.51.1.011008. ISSN: 0091-3286.

Vegeu també

• Wide-field Infrared Survey Explorer.

Enllaços externs

• Una plana esmenta l'IRAS (català)
• La base de dades SIMBAD, a Harvard (anglès)
• La plana del CALTECH (anglès)
• CPIRSS -- CATALOG OF POSITIONS OF INFRARED STELLAR SOURCES (Catàleg de posició de fonts estel·lars d'infraroig) Arxivat 2009-02-10 a Wayback Machine. (anglès)
• Astronomical Data Center, Centre de Données astronomiques de Strasbourg Arxivat 2009-07-18 a Wayback Machine. (anglès)