|
Conclave de 1458
El Cónclave de 1458 es va celebrar del 16 al 19 d'agost, després de la mort del papa Calixt III, i acabà amb l'elecció del cardenal Enea Silvio Piccolomini que esdevindria Papa amb el nom de Pius II. Mort de Calixt IIIEl papa Calixt III, primer papa de la casa Borgia, va morir el 6 d'agost de 1458.[1] Va ser severament criticat pel seu nepotisme i devoció vers els seus compatriotes de Catalunya, cosa que el va fer molt impopular entre la població romana més aviat xenòfoba. Després de la mort del papa, va sorgir una revolta oberta contra ell i alguns dels seus partidaris com el seu nebot Pere Lluís de Borja van haver de fugir de Roma.[2] Llista de participantsEn el moment de la mort de Calixt, hi havia 27 cardenals vius, dels quals 19 eren a Roma, però el 14 d'agost el cardenal Domenico Capranica, arxiprest del col·legi, va morir inesperadament. Hi van participar 18 dels 26 membres del col·legi:[3]
Vuit electors eren italians, dos castellans, tres de la Corona d'Aragó, dos francesos, dos grecs i un portuguès. Set d'ells havien estat creats per Calixte III, sis per Eugeni IV, quatre per Nicolau V i un per Martí V. AbsentsVuit cardenals no van participar en aquest conclave:[3]
Dels cardenals absents quatre eren creacions d'Eugeni IV, dues de Nicolau V i una de Calixt III. Pierre de Foix va ser l'últim cardenal supervivent del Gran Cisma Occidental i va ser elevat per l'antipapa de Pisa Joan XXIII. Entre ells hi havia tres francesos, dos alemanys, un castellà, un italià i un hongarès. Candidats al papatLes principals preocupacions en el conclave de 1458 van ser pel ràpid ascens del poder efectiu i de la influència de la monarquia francesa en els últims anys de la Guerra dels Cent Anys, que feia poc que havia acabat amb la victòria francesa. Els principals estats italians –el Regne de Nàpols, la República de Gènova i el ducat de Milà– tenien por d'un ressorgiment de l'interès francès en els assumptes italians i van intentar evitar que hi hagués un papa francès a tot preu. El candidat oficial dels milanesos va ser Domenico Capranica. La campanya per a les seves eleccions en el període preconclave va ser tan reeixida que semblava gairebé segur que seria elegit per al pontificat. Però el cardenal Capranica va morir sobtadament el 14 d'agost de 1458, dos dies abans del començament del conclave, deixant als seus partidaris en una gran confusió. Ottone de Carretto, ambaixador de Milà a Roma, va prendre la decisió ràpida i inconscient de recolzar al cardenal Enea Piccolomini i va aconseguir convèncer els Latino Orsini, un dels cardenals més influents. El principal candidat dels francesos va ser d'Estouteville. Bessarion, Torquemada i Calandrini també van ser considerats papables.[1] El conclaveDivuit cardenals van entrar al conclave al Vaticà el 16 d'agost. Inicialment van subscriure a la capitulació del conclave, que obligava els elegits a continuar la croada contra l'Imperi Otomà i millorar el benestar dels cardenals més pobres.[6] El primer escrutini va ser el 18 d'agost. Els cardenals Piccolomini i Calandrini van rebre cinc vots cadascun, mentre que cap dels altres en va obtenir més de tres.[1] En aquest moment, el cardenal francès d'Estouteville va iniciar una intensa campanya simònica per a la seva pròpia candidatura. Va prometre el càrrec de vicerector del cardenal d'Avignon i va oferir altres suborns als cardenals grecs. El 18 d'agost, a la nit, estava segur que obtindria almenys onze vots l'endemà al matí [7] Però el partit italià tampoc va perdre temps. Durant la nit, el cardenal Pietro Barbo va convidar a tots els altres cardenals italians a excepció de Prospero Colonna i els va proposar que, com que el més probable a obtenir la majoria requerida de dos terços era Piccolomini, que tots els donessin suport l'endamà.[1] Elecció de Pius IIEls resultats de la segona votació del dia 19 d'agost van ser una sorpresa molt decebedora per d'Estouteville. Va rebre només sis vots: els de Coëtivy, Colonna, Bessarion, Fieschi, Torquemada i Castiglione. El cardenal Piccolomini va obtenir nou vots, de Barbo, Orsini, Calandrini, Isidore de Kíev, de Mella, de la Cerdanya, de Jaume de Portugal, del Mila i Borja, i d'Estouteville, que va dubtar a votar per si mateix, però no ho va fer en considerar que Piccolomini no era un rival seriós. Els vots de Rodrigo Borgia, Giacomo Tebaldi i Enea Piccolomini van caure en altres candidats. Després d'anunciar els resultats, el cardenal Dean va obrir el procediment habitual de l'accés. Hi va haver un llarg silenci trencat per Rodrigo Borgia que va canviar el seu vot a Piccolomini. Després, els partidaris d'Estouteville van intentar ajornar la sessió, però el cardenal Tebaldi també va canviar el seu vot a Piccolomini, que només necessitava un vot més per a sortir escollit. En aquest moment, el Cardenal Colonna es va aixecar i va cridar abans que algú el pogués contenir: "També voto pel cardenal de Siena, i el faig Papa!" La resta dels partidaris del cardenal de Rouen no van poder fer res més que canviar els seus vots, i uns pocs minuts més tard el cardenal Bessarió va felicitar a Piccolomini per les seves eleccions unànimes al pontificat.[1] El cardenal Enea Silvio Piccolomini va acceptar el càrrec i va prendre el nom de Pius II. El 3 de setembre de 1458 va ser coronat solemnement sobre els graons de la basílica patriarcal del Vaticà pel cardenal Prospero Colonna, protodiaca de S. Giorgio a Velabro.[8] En la cultura popularEl procés de l'elecció de Pius II va ser la base de la pel·lícula de 2006 The Conclave . Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
