|
Coco
  El coco és una fruita tropical obtinguda del cocoter (Cocos nucifera), la palmera més conreada a nivell mundial. Té una pela exterior gruixuda (epicarpi), un mesocarpi fibrós i un altre interior dur, filós i marró (endocarpi) que té adherida la polpa (endosperma), que és blanca i aromàtica. Fa de 20 a 30 cm i arriba a pesar 2,6 kg. Es tracta en realitat d'una fruita de closca, tot i que el seu consum habitual sigui fresc, com una fruita. El principal producte exportat des de les diferents zones de cultiu és la copra sense processar, seguida del coco dessecat. En certs països europeus, troba millor sortida el coco fresc; el protagonista indiscutible de fires i revetlles i d'ús comú en múltiples preparacions de rebosteria artesana i industrial. El mercat més interessant tant a Àsia com a Europa i Amèrica del Nord és el de l'aigua de coco envasada; de gran acceptació i demanda creixent. L'aigua de coco no s'ha de confondre amb la llet de coco, ja que la llet de coco s'obté esprement la polpa i l'aigua de coco es troba naturalment en la cavitat interior. El nom coco prové de l'era dels descobriments, doncs als exploradors portuguesos que el portaren a Europa la seva superfície marró i peluda els recordava les històries sobre el Coco que s'explica a Espanya i Portugal als nens petits per espantar-los.[1][2] HistòriaOrigenEl lloc d'origen del coco és un tema discutit: mentre que molts consideren que prové d'Àsia del Sud, concretament del delta del Ganges, altres diuen que prové del nord-oest d'Amèrica del Sud. Alguns registres fòssils trobats Nova Zelanda indiquen que algunes plantes similars, més petites, van créixer allí almenys fa 15 milions d'anys.[3] També n'hi ha fòssils més antics descoberts a Kerala, Rayastán, Thennai a Tamil Nadu a la vora de Palar, Then-pennai, Thamirabharani, el riu Kaveri i vessants a la frontera de Kerala, Konaseema-Andharapradesh, Maharashtra (tot això a l'Índia), tot i que els més antics coneguts provenen de Khulna, a Bangladesh.[4] Els cocos són esmentats en el poema Mahawamsa de Sri Lanka del segle II a l'I aC.[5] El posterior Culawamasa diu que el rei Aggabodhi I (575-608) plantà un jardí de cocoters de 3 ioyanas (uns 25 km) de longitud, probablement la primera plantació de cocos registrada.[6] VarietatsPropi de les illes de clima tropical i subtropical de l'oceà Pacífic, el seu conreu s'ha estès per Centreamèrica, el Carib i l'Àfrica tropical. Els tipus de cocoters es classifiquen en gegants, nans i híbrids i, dins de cada grup, n'hi ha un gran nombre de varietats.
ReproduccióCollitaLa collita del coco varia segons el tipus de producció, sobretot de febrer a juliol. Si es comercialitza com a fruita fresca o es destina a la indústria amb finalitats d'envasar-ne l'aigua, la collita s'efectua quan el coco té entre 5 i 6 mesos. En aquesta època el contingut de sucre i aigua és molt elevat i el sabor és més intens. De tota manera, el coco sec o coco madur té una capacitat de gran durada sense necessitat de cap mena de refrigeració, a diferència dels cocos frescos, que duren diversos dies (o un mes), abans de madurar o fer-se secs. Si es destina a la producció de coco ratllat, deshidratat o per a l'extracció d'oli, la collita es realitza quan els cocos cauen a terra o quan un dels cocos d'un manat està sec. El coco ratllat és utilitzat com a decoració o ingredient de pastissos. Aquests cocos secs romanen a la planta durant 13 mesos. Producció mundialIndonèsia liderà la producció mundial de cocos l'any 2012, seguida de les Filipines, l'Índia i Brasil.
Alimentació  Per trobar un coco en el punt òptim de consum, se n'ha de percebre clarament l'aroma característica. Si no se sent el típic soroll d'aigua a l'interior en agitar-lo, és perquè el coco està més que sec, passat de madur o sec, poc útil, només serveix com a llavor de cocoter. En aquestes condicions la polpa sol ser rància. El coco es conserva dos mesos. Després d'obert, s'ha de consumir en el mateix dia o guardar-se en un recipient tapat amb aigua, no més de cinc dies. El coco ratllat (no processat industrialment) es conserva dos dies en un recipient tancat. Preparació
Si el coco no és molt sec, la pell fina marró que recobreix la polpa és suau i es pot menjar. El coco conté greix i resulta una mica indigest si se n'abusa, tant el de la polpa com el de la llet i l'aigua.
Polpa gelatinosa: s'obté dels cocos encara verds. Es menja amb una cullera, una vegada obert el coco. Conté els mateixos nutrients que el coco madur, però en menor concentració.
Propietats nutritives
La composició del coco varia a mesura que madura. El greix en constitueix el principal component després de l'aigua, i és ric en àcids grassos saturats (88,6% del total), per la qual cosa el seu valor calòric serà sempre més alt si el comparem amb la majoria de fruites. Aporta una baixa quantitat d'hidrats de carboni i menor encara de proteïnes. Així mateix, el coco és ric en sals minerals que participen en la mineralització dels ossos (magnesi, fòsfor, calci) i en potassi. Quant a altres nutrients, destaca la seva aportació de fibra, que millora el trànsit intestinal i contribueix a reduir el risc de certes alteracions i malalties. El magnesi es relaciona amb el funcionament de l'intestí, nervis i músculs, forma part d'ossos i dents, millora la immunitat i té un suau efecte laxant. El fòsfor participa en el metabolisme energètic. El potassi és necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós, per a l'activitat muscular normal i intervé en l'equilibri d'aigua dins i fora de la cèl·lula. Destaca a més el seu contingut de vitamina E, d'acció antioxidant, i de certes vitamines hidrosolubles del grup B, necessàries per al bon funcionament de l'organisme. El coco és un fruit molt aromàtic i de sabor intens i agradable. Tenint en compte les propietats nutritives, el seu consum ocasional i en quantitats moderades, es considera adequat per a tots els segments de la població sana: nens, joves, adults, esportistes, dones embarassades, mares lactants i gent gran. La fibra de coco és soluble, prevé o millora el restrenyiment, contribueix a reduir les taxes de colesterol en sang i al bon control de la glucèmia (nivells de sucre en la sang) en persones amb diabetis. Pel seu alt valor energètic, les persones que pateixen excés de pes han de moderar-ne el consum i, per la seva elevada aportació de potassi, no s'aconsella a qui pateix d'insuficiència renal i requereixen d'una dieta controlada. D'altra banda, qui pren diürètics i les persones amb bulímia se'n beneficiaran del consum, ja que en el coco abunda aquest mineral. L'aigua de coco és considerada una beguda isotònica natural, molt apreciada als països tropicals, on es pren extraient-la directament del fruit. L'oli s'obté de la copra del fruit, sec i reduït a trossos. El greix de copra conté un 65% d'oli. Per saponificació i hidrogenació s'obté llard i oli de coco (greixos hidrogenats i saturats). Altres usos Aplicacions del coco:
Vegeu tambéReferències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coco
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
