El 1078Dubrovnik va ser elevada al rang d'arxidiòcesi, amb les sufragànies Budua, Chelmo, Drivasto i Dulcigno. Les diòcesis de Bosnia, de Kotoo, de Durrës, de Prizreni, de Pult, de Shkodër i de Šas van romandre sotmeses a Bar.
Ja al segle xi Cattaro va tornar a ser sufragània de Split, el 1089 la diòcesi de Drivasto va tornar a la metròpoli de Bar i el 1120 la diòcesi de Bòsnia es va convertir en sufragània de Dubrovnik. Totes les diòcesis sufragànies de Dubrovnik, a excepció de la diòcesi de Bòsnia, van tornar a la metròpoli de Bar el 1174 i es van afegir les diòcesis d'Albania i de Sarda al mateix segle. Posteriorment, Durres es va convertir en una seu metropolitana al segle xiii. A partir del segle xiv les diòcesis de Balecio i Dagno també foren sufragànies de Bar .
Les diòcesis de Budua i Ulcinj es van unir el 21 de juny de 1536, després van desaparèixer dels registres durant el segle xvi i des de llavors han estat administrades per l'arxidiòcesi de Bar; el territori de Budva va passar a Cattaro el 1828.
El 14 de març de 1867, l'arxidiòcesi de Bar es va unir aeque principaliter a la diòcesi de Shkodra i tenia les diòcesis d'Alexis, Pult i Sapë com a sufragànies.
El 23 d'octubre de 1886, mitjançant el breuIn sublimi del papa Lleó XIII[1] l'arquebisbat de Bar va ser novament separada de la seu de Shkodra, conservant el títol d'arquebisbe. En conseqüència, Bar va perdre les sufragànies i amb ells el rang de seu metropolitana i es va convertir en una arxidiòcesi immediatament subjecta a la Santa Seu. Montenegro va adoptar la religió ortodoxa com a religió estatal i, en conseqüència, els fidels de l'arxidiòcesi de Bar pertanyen majoritàriament a la minoria albanesa.
El 1902 la Santa Seu va confirmar als arquebisbes de Bar el títol de primat de Sèrbia, que estava en ús des de mitjans del segle xviii.[2]
Després de la Segona Guerra Mundial, a Albània la religió catòlica va ser prohibida per les lleis que imposaven l'ateisme estatal. En aquest període, l'arxidiòcesi de Bar va ser el punt de referència per als catòlics albanesos. Quan, després del Concili Vaticà II, la reforma litúrgica va permetre l'ús de llengües nacionals en la litúrgia, va ser a l'arxidiòcesi de Bar que es va dur a terme la traducció dels textos litúrgics a l'albanès, que després van ser adoptats per totes les diòcesis de parla albanesa.
