|
Vital Aza
Vital Aza Álvarez-Buylla[1] (La Pola de Ḷḷena, 28 d'abril de 1851-Madrid, 13 de desembre de 1912) fou un escriptor, comediògraf, periodista, poeta i humorista espanyol. Biografia[2] Vital Aza va néixer a la localitat asturiana de La Pola el 28 d'abril de 1851. Va fer el batxillerat a Oviedo i cursà estudis mitjans de delineant a Gijón. Va treballar com a tècnic en la construcció del ferrocarril en el tram Oviedo-Gijón. Hi ha elements autobiogràfics de la seva participació en l'estesa del ferrocarril i en el naixement del desenvolupament industrial en la seva obra La Praviana, una de les últimes, estrenada en 1896. A Oviedo s'inicià ja, cursant el batxillerat, en el cultiu de la poesia humorística i col·laborà en periòdics i revistes i, encara que va acabar la carrera de medicina a Madrid, no va arribar mai a exercir-la, dedicant-se al periodisme satíric i al teatre. Va ser un habitual del Bilis club juntament amb els asturians Armando Palacio Valdés i Leopoldo Alas. A Madrid va col·laborar en el setmanari El Garbanzo, dirigit per Eusebio Blasco, en La Ilustración Española, en Blanco y Negro, en Heraldo de Madrid i en Madrid Cómico i Barcelona Còmica, així com en revistes i publicacions diverses, sempre amb agut sentit de l'humor; va escriure també peces teatrals, 38 originals i 24 en col·laboració, sobretot amb el seu amic Miguel Ramos Carrión, amb José Estremera i amb Miguel Echegaray, destacant pel seu enginy i vis còmica. Va treballar també la poesia festiva, publicant les col·leccions Bagatelas (1896) i Pamplinas y frivolidades (1899). Va estar sempre molt vinculat a la seva natal Astúries. Es va casar en 1882 amb una dama natural de Gijón, Maximina Díaz Sampil, nascuda a Mieres, quedant a partir de llavors molt vinculat a aquesta vil·la. Van tenir 4 fills: Luis, Pedro, Vital i Carmen. Vital Aza Díaz va ser un metge de gran prestigi.[3] Un net de Vital Aza, el cardiòleg Vital Aza Fernández-Nespral, va ser un dels metges de l'equip que va atendre al general Francisco Franco els últims dies de la seva dia.[4] Vital Aza passava a Mieres els estius i a Màlaga els hiverns, a causa de la seva mala salut. Va ser el primer president de la Societat d'Autors Espanyols, creada en 1899, precursora de l'actual Societat General d'Autors i Editors (SGAE).[5] Va morir el 13 de desembre de 1912 a Madrid,[6] i va ser enterrat a Mieres. Obra  Vital Aza va tenir tertúlia en el Café de Fornos de Madrid, situat en la cantonada entre Alcalá i Peligros i fundat per un servent del Marquès de Salamanca. Allà Vital Aza reunia entorn seu a un grup de tertulians. Freqüentat per polítics, literats i artistes, va tancar les portes en 1908. La seva composició, segons ens la descriu A. Bonet: "comptava amb elegants gabinets reservats i sales que com a acordions s'ampliaven per a banquets. Era un local solemne, patrici i seriós, de cuina i to europeïtzant. Decorat amb pintures de Sala, Gomar i Casto Plasencia entre d'altres, tenia mobles de caoba i els seus murs estaven coberts per grans miralls". Vital Aza es va donar a conèixer en El Garbanzo, revista que dirigia el també escriptor Eusebio Blasco. El 7 de febrer de 1874 va aconseguir el seu primer èxit teatral amb ¡Basta de matemáticas!. La seva comèdia Parada y fonda va ser traduïda a l'esperanto. Entre les seves nombroses obres per a l'escena destaquen Aprobados y suspensos, ¡Adiós Madrid!, Los tocayos, El señor cura, El sueño dorado, El sombrero de copa, La rebotiga, Noticia fresca (en col·laboració amb José Estremera), Tiquis-miquis, Parada y fonda, Fráncfort, Robo en despoblado, La marquesita, Ciencies exactas, Pensión de demoiseilles, Perecito, El padrón municipal, El viaje a Suiza, etc. També va adaptar al castellà l'obra de Santiago Rusiñol L'alegria que passa. Va escriure a més bastants obres en col·laboració amb el seu amic Miguel Ramos Carrión, entre les quals destaquen El señor gobernador i Zaragüeta, i llibrets de sarsueles, com ara El rey que rabió, al que va posar música Ruperto Chapí en 1891 i que és considerada per Alonso Cortés la millor sarsuela del segle xix. També va escriure el llibret de Los lobos marinos (1887). El teatre de Vital Aza segueix els rumbs del del seu amic Miguel Ramos Carrión, preferint la comèdia-sainet. En les seves obres apareix sobretot reflectida la classe mitjana en els aspectes que més es prestaven a aquest efecte còmic o satíric. Algunes de les seves obres s'han traduït a l'italià, portuguès i alemany. Com a poeta satíric, posseïa el secret de la rima i mai se li va poder imputar una mala rima; va conrear un tipus de poesia humorística, benintencionada, sense complicacions ni pretensions, moltes vegades circumstancial, i el seu prosaisme és franc perquè no té les ambicions d'un dels seus models, Ramón de Campoamor; va escriure en aquest gènere Todo en broma (1891), Teatro moderno (1894), Bagatelas (1896), Ni fu ni fa (1898), Pamplinas (1899), reeditat en 1904; Frivolidades (1909), Broma y más broma (1912). També va escriure un curiós conjunt de biografies humorístiques, Plutarquillo (1901), i una Historia cómica de España (1911). Les seves Obres completes han estat publicades a Oviedo l'any 1993. Obres de Vital AzaPoesia
Prosa festiva
Teatre
Referències
Bibliografia
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vital Aza
|
||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
