|
Vicenç Maria Capdevila i Montaner
Vicenç Maria Capdevila i Montaner (Barcelona, Barcelonès, 30 de desembre de 1924 - Girona, Gironès, 10 de juliol de 2016),[1] va ser un sacerdot català. Era fill de la professora i bibliotecària Carme Montaner i Serra i del filòsof, escriptor i periodista Josep Maria Capdevila i Balanzó. Tot just acabada la Guerra Civil espanyola va cursar el batxillerat a l'Institut Menéndez i Pelayo de Barcelona entre 1939 i 1943. Posteriorment es va llicenciar en Dret Civil a la Universitat de Barcelona (1943-1948). Aquell mateix any entra al Seminari Conciliar de Barcelona per a iniciar els seus estudis en Teologia, que s'allarguen fins al 1950, i que tot seguit completa al Seminari de Girona entre 1951 i 1955. Un cop finalitzada la seva formació en Teologia, el 10 de juliol de 1955 va ser ordenat prevere pel llavors bisbe Josep Cartañà i Inglés, en un ofici celebrat a l'església parroquial de Sant Josep de Girona, i essent destinat com a vicari a Sant Feliu de Guíxols. Continuà amb els seus estudis a la Pontificia Universitat Gregoriana, on entre el 1956 i 1957 es va llicenciar en Teologia. A la mateixa universitat romana, l'any 1962 va obtenir el doctorat amb la tesi El amor natural en su relación con la caridad según la doctrina de Santo Tomás, defensada el 6 de febrer i dirigida per Charles Boyer.[1] Entre 1959 i 1995, any de la seva jubilació, Capdevila i Montaner també exercí de professor en diferents institucions. Fins al 1990, impartí docència al Seminari de Girona. I a partir del 1967 fou també professor de la Facultat de Teologia de Catalunya.[2] A partir de 1988 fou també professor de Teologia dogmàtica de l'Institut de Teologia de Girona. Entre 1996 i 2008 ho fou també de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona.[2] Del 1979 al 1983 fou també censor. El 1981 fou nomenat canonge del Capítol de la Catedral de Girona, éssent canonge emèrit a partir del 2002.[2] Obres
Referències |
||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
