|
Trastorn de la personalitat esquizotípica
El trastorn de la personalitat esquizotípica (TPST) o trastorn esquizotípic és un trastorn mental caracteritzat per una severa ansietat social, trastorns del pensament, ideació paranoica, desrealització, psicosi transitòria i creences sovint poc convencionals. Les persones amb aquest trastorn senten un malestar extrem per mantenir relacions estretes amb altres persones i eviten formar-les, principalment perquè creuen que els seus companys alberguen pensaments negatius cap a ells. També són símptomes d'aquest trastorn els peculiars mainerismes de la parla i formes de vestir estranyes. Els que tenen TPST poden reaccionar de forma estranya les converses, no respondre o parlar amb ells mateixos.[1] Interpreten sovint les situacions com a estranyes, o els atribueixen un significat inusual; les creences paranormals i supersticioses són habituals. Aquestes persones solen buscar atenció mèdica per ansietat o depressió i no pas pel seu trastorn de personalitat.[2] El Trastorn de la personalitat esquizotípica es presenta aproximadament al 3% de la població general i és més freqüent en els homes.[3] El terme "esquizotip" va ser creat per Sandor Rado per primera vegada el 1956 com una abreviació de "fenotip esquizofrènic".[4] El TPST es classifica al clúster A dels trastorns de personalitat, caracteritzats com a "trastorns estranys o excèntrics". PresentacióComorbiditatEl trastorn de la personalitat esquizotípica sol produir-se conjuntament amb trastorn depressiu major, distímia i fòbia social generalitzada.[5] A més, de vegades es pot produir un trastorn de personalitat esquizotípica conjuntament amb trastorn obsessiu-compulsiu, i la seva presència sembla que afecta negativament el resultat del tractament.[6] Els trastorns de personalitat que es produeixen més sovint conjuntament amb el trastorn de la personalitat esquizotípica són esquizoide, paranoide, evitatiu i límit.[7] Algunes persones amb trastorn de la personalitat esquizotípica acaben desenvolupant esquizofrènia,[8] però la majoria no.[9] Tot i que la simptomatologia del TPST s'ha estudiat longitudinalment en diverses mostres comunitàries, els resultats obtinguts no suggereixen cap possibilitat significativa de desenvolupament de l'esquizofrènia.[10] Hi ha desenes d'estudis que demostren que els individus amb trastorn de la personalitat esquizotípica tenen una puntuació similar a individus amb esquizofrènia en una àmplia gamma de proves neuropsicològiques. Els dèficits cognitius en pacients amb trastorn de la personalitat esquizotípica són molt similars als dels pacients amb esquizofrènia, però quantitativament més lleus.[11] Un estudi del 2004, però, va reportar evidències neurològiques que "no recolzaven del tot el model que afirma que el TPST és simplement una forma atenuada d'esquizofrènia".[12] En el cas d'abús de metamfetamina, les persones amb trastorn de lapersonalitat esquizotípica tenen un gran risc de desenvolupar psicosi permanent.[13] CausesGenètiquesEl trastorn de la personalitat esquizotípica s'acostuma a englobar dins l'"espectre de l'esquizofrènia". Les taxes de trastorn de personalitat esquizotípica són molt més elevades en familiars d'individus amb esquizofrènia que en els familiars de persones amb altres malalties mentals o en persones sense familiars amb malalties mentals. Tècnicament parlant, el trastorn de la personalitat esquizotípica es pot considerar com un "fenotip estès" que ajuda als genetistes a fer un seguiment de la transmissió familiar o genètica dels gens implicats en l'esquizofrènia.[14] No obstant, també hi ha una connexió genètica del TPST amb els trastorns de l'estat d'ànim i la depressió en particular.[15] Socials i ambientalsActualment hi ha evidències que suggereixen que els estils de criança, la separació precoç, i una història traumàtica o de maltractament (sobretot l'abandonament infantil) poden conduir al desenvolupament de trets esquizotípics.[16][17] Amb el temps, els nens aprenen a interpretar indicis socials i a respondre adequadament, però per raons desconegudes aquest procés no funciona bé en les persones amb aquest trastorn.[18] El trastorn de personalitat esquizotípica es caracteritza per un deteriorament atencional comú en diversos graus que podria servir com a marcador de la susceptibilitat biològica al trastorn.[19] L'explicació és que un individu que té dificultats en adquirir la informació li pot resultar difícil desenvolupar-se en situacions socials complicades on les indicacions interpersonals i la comunicació atenta són essencials per a una interacció de qualitat. Això podria fer que l'individu evités la majoria de les interaccions socials, provocant així l'asociabilitat. DiagnòsticDSM-5Al DSM-5 de l'American Psychiatric Association, el trastorn de la personalitat esquizotípica es defineix com un "patró generalitzat de dèficits socials i interpersonals marcats per un malestar agut i una capacitat reduïda de relacions estretes, així com per distorsions cognitives o perceptuals i excèntriques de comportament, començant a la primera edat adulta i estant present en diversos contextos".[2] Almenys cinc dels símptomes següents han d'estar-hi presents:
Aquests símptomes es produeixen exclusivament en el transcurs d'un trastorn amb símptomes similars (com l'esquizofrènia o el trastorn de l'espectre autista).[2] ICD-10L'ICD-10 de l'Organització Mundial de la Salut utilitza el nom de trastorn esquizotípic (F21). Es classifica com un trastorn clínic associat a l'esquizofrènia, en lloc d'un trastorn de la personalitat com en el DSM-5.[20] La definició de l'ICD és:
SubtipusTheodore Millon proposa dos subtipus d'esquizotípics.[4][21] Qualsevol individu amb trastorn de la personalitat esquizotípica pot presentar qualsevol dels subtipus (cal tenir en compte que Millon creu que és estrany tenir una variant de personalitat pura, sinó que és més probable una barreja d'una variant principal amb una o més variants secundàries):
Diagnòstic diferencialHi ha una elevada taxa de comorbiditat amb altres trastorns de personalitat. McGlashan et al. (2000) va afirmar que això es pot deure al solapament de criteris amb altres trastorns de personalitat, com ara trastorn de personalitat per evitació, trastorn de personalitat paranoide i trastorn de personalitat límit.[22] Hi ha moltes similituds entre les personalitats esquizotípiques i les esquizoides. La similitud més destacable és la incapacitat d'iniciar o mantenir relacions (amistoses i romàntiques). La diferència entre ambdós és que els esquizotípics eviten la interacció social a causa d'una por profunda a les persones, mentre que els individus esquizoides simplement no senten cap voluntat de formar relacions, perquè no veuen el sentit de compartir el seu temps amb els altres. Tant l'esquizofrènia simple com el TPST poden compartir símptomes negatius com l'avolició, el pensament empobrit i l'afectació plana. Tot i que poden semblar molt similars, la gravetat sol distingir-los. A més, el TPST es caracteritza per un patró de tota la vida sense gaire canvis, mentre que l'esquizofrènia simple presenta un deteriorament.[23] TractamentMedicamentsEl TPST poques vegades es veu com la raó principal del tractament en un entorn clínic, sinó que sovint es troba com a trastorn comòrbid a altres trastorns mentals. Quan els pacients amb TPST són medicats, se’ls sol prescriure els mateixos fàrmacs que s'utilitzen per tractar pacients que pateixen esquizofrènia, inclosos els neurolèptics tradicionals com l'haloperidol i el tiotixè. Per decidir quin tipus de medicament s'ha d'utilitzar, Paul Markovitz distingeix dos grups bàsics de pacients esquizotípics:[24]
La lamotrigina, un anti-convulsiu, sembla útil per fer front a l'aïllament social. PsicoteràpiaSegons Theodore Millon, l'esquizotípic és un dels trastorns de la personalitat més fàcils d'identificar, però un dels més difícils de tractar amb psicoteràpia.[4] Les persones amb TPST solen considerar-se simplement excèntriques, productives o inconformistes. Per regla general, se subestimen la inadaptabilitat del seu aïllament social i les distorsions perceptuals. No és fàcil obtenir "rapport" amb persones que pateixen de TPST, ja que l'augment de familiaritat i intimitat sol augmentar el seu nivell d'ansietat i malestar. En la majoria dels casos no responen a la informalitat i a l'humor.[25] La teràpia de grup es recomana només per a persones amb TPST si el grup està ben estructurat i rep suport. En cas contrari, podria conduir a la pèrdua i a una ideació tangencial.[24] El suport és especialment important per a pacients esquizotípics amb símptomes paranoics predominants, ja que tindran moltes dificultats fins i tot en grups molt estructurats.[26] EpidemiologiaLa prevalença de la BTSP en estudis comunitaris oscil·la entre el 0,6% en una mostra noruega i el 4,6% en una mostra nord-americana.[2] Un gran estudi nord-americà va trobar una prevalença vital del 3,9%, amb taxes una mica més altes entre els homes (4,2%) que les dones (3,7%).[3] És força infreqüent en poblacions clíniques, amb taxes de fins a un 1,9%. Junt amb altres trastorns de personalitat del clúster A, és molt freqüent entre les persones sense llar, segons un estudi de Nova York del 2008.[27] Un estudi de la Universitat de Colorado Colorado Springs que compara els trastorns de personalitat i els indicadors de tipus Myers-Briggs va trobar que el trastorn tenia una correlació significativa amb les preferències Introvertides (I), Intuitives (N), Pensatives (T) i Perceptives (P).[28] Referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
