Torneig d'escacs de Viena de 1882
El torneig d'escacs de Viena de 1882 fou el segon torneig internacional d'escacs disputat a Viena, i un dels torneigs d'escacs més forts de la història.[1] D'acord amb els ràtings no oficials de Chessmetrics, el torneig era (a data de març 2005) el més fort de la història, basant-se en què nou dels millors deu jugadors del món hi varen participar, inclosos tots els vuit primers.[2] La Societat d'Escacs de Viena s'havia format l'octubre del 1857, i aquest torneig, jugat del 10 de maig al 24 de juny de 1882 es va jugar per celebrar-ne el 25è aniversari. Els principals patrocinadors foren Ignác Kolisch i el president del club, Albert Salomon von Rothschild, que varen donar conjuntament 7500 francs a repartir entre els sis primers. Francesc Josep I d'Àustria fou el patró de l'esdeveniment, i també va donar un premi especial de 2000 Austrian Gulden (Kaiserpreis). El control de temps era de 15 moviments per hora, amb un descans de 2 hores després de 4 hores de joc. Les partides no finalitzades després de vuit hores de joc s'ajornarien per acabar-les en la jornada de descans.[3][4] El torneig es va jugar a doble round-robin i va patir diversos abandonaments en la segona volta. Noa va abandonar després de la primera ronda de la segona volta, Fleissig, Bird, Schwarz i Wittek també varen perdre partides per incompareixença.[5] Finalment el torneig el van guanyar Wilhelm Steinitz i Szymon Winawer, que van decidir compartir el primer premi deprés que cadascun d'ells guanyés una partida de desempat. El premi especial fou per a Zukertort per haver tingut la millor actuació contra els tres primers. El 12 de maig, Steinitz va entaular una partida contra Mackenzie, posant fi d'aquesta manera a la cadena més llarga de victòries en la història des escacs fins a l moment. Steinitz fins llavors havia guanyat 25 partides consecutives; les últimes taules que havia concedit havien estat nou anys abans el 3 d'agost al torneig de Viena de 1873.[3] Després d'això Steinitz perdria tres partides de manera consecutiva, contra Zukertort, Hruby, i Ware.[6] Quadre de classificació
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
Portal di Ensiklopedia Dunia