Tico Medina

Tico Medina

(2019)
Biografia
Naixement	(es) Escolástico Medina García 11 setembre 1934 Píñar (Província de Granada)
Mort	5 juliol 2021 (86 anys) Madrid
Sepultura	Cementiri de San José
Activitat
Ocupació	presentador de televisió, periodista, guionista
Premis
(2017)  Medalla d'Or al Mèrit en el Treball (1965)  Antena d'Or (1961)  Premis Ondas

Escolástico Medina García (Píñar, Granada, 11 de setembre de 1934 - 5 de juliol de 2021) fou un periodista espanyol, considerat un dels mestres del periodisme a l'Estat en la dècada de 1950.[1][2][3] Va ser fundador de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d'Espanya.[4]

Biografia

Conegut familiarment com a Tico, va néixer en Píñar, petit poble de Los Montes de Granada. Es va especialitzar en entrevistes. La seva carrera va començar a Granada,[5] a Radio Granada i a Diario Ideal.

El 1956 també escrivia al diari Informaciones i més endavant al diari Pueblo fins al 1968. En premsa escrita, va ser redactor en cap de la revista ¡Hola!,[5] corresponsal de guerra i enviat especial en una bona part del món. El 1971 va entrar a treballar al diari ABC a cap de reporters i entre 1975 i 1977 va ser responsable de reportatges especials.[5] Hi va tornar en una segona etapa del 1979 al 1984, i després el 1988.[5]

Present en televisió des dels seus inicis a Espanya, en els anys 50, es va fer popular en posar-se al capdavant del primer programa d'entrevistes de Televisió Espanyola, anomenat Tele-Madrid (1957), al costat de Yale. En anys successius va mantenir una presència constant en la pantalla petita, que es va prolongar fins a la dècada de 2000. Va ser corresponsal a Mèxic entre 1977 i 1978. Fou col·laborador habitual en el programa de Juan y Medio a Canal Sur, i el 2015 va col·laborar en el programa Herrera en COPE. També col·laboraria amb Antena 3 i Telemadrid.[5]

També fou puntualment guionista de cinema,[4] destacant-ne les pel·lícules Aprendiendo a morir (1962) de Pedro Lazaga o La niña de luto (1964) de Manuel Summers. També va publicar més de vint llibres,[4] alguns dels quals centrats en la vida de personatges com Cayetana Fitz-James Stuart, Julio Iglesias i Lola Flores.[5]

Va entrevistar personatges com Salvador Dalí, Fidel Castro, Richard Nixon, Saddam Hussein, Che Guevara o Pablo Neruda.[4] Entre els seus premis s'inclouen dos Premis Ondas i una Antena de Oro. Fou acadèmic honorari de la Academia de Buenas Letras de Granada.

Va morir el 5 de juliol de 2021 als 86 anys.[1]

Premis

• Premi Ondas. (1961)
• Medalla d'Andalusia. (2008)[1]
• Medalla al Mèrit en el Treball. (2017)[6][1]

Trajectòria a televisió

• Tele-Madrid (1957)
• Plaza de España (1957)
• Sierra, mar o nada (1958)
• Cuarta dimensión (1960-1961)
• Tercer grado (1963)
• A toda plana (1965)
• Buenas tardes (1970-1971)
• España en directo (1971)
• 24 horas (1972-1973)
• Todo es posible en domingo (1974)
• Revistero (1975-1976)[7]
• Hoy por hoy (1976)
• Gente del sábado (1977)
• Las buenas noticias 1978)
• 300 millones (1978-1983)
• A toda página (1995-1997)
• Extra Rosa (1997)[8]
• Mayores sin reparos (1997)[9]
• Las mañanas de Rosa (1999)
• Con T de tarde (2001-2003)

Referències

1. «Mor el periodista Tico Medina als 86 anys». NacióDigital, 05-07-2021. [Consulta: 5 juliol 2021].
2. Tico Medina, un campesino ilustrado, La Vanguardia, 19 d'octubre de 2014
3. Tico Medina Arxivat 2013-02-12 a Wayback Machine. a Granadinos del Siglo XX
4. «El polifacètic Tico Medina mor als 86 anys». El Punt Avui. Girona, 06-07-2021, p. 34.
5. «Tico Medina, pioner de la televisió, mor als 86 anys». Ara, p. 36.
6. «CEOE, María Teresa Campos, Pau Gasol y Teresa Perales, medallas de Oro al Mérito en el Trabajo». El Mundo, 09-06-2017.
7. «Revistero, de lunes a viernes». Diari ABC, 03-10-1975.
8. «Antena 3 tiñe de verano la sobremesa con "Extra Rosa"». Diario ABC, 05-07-1997.
9. «Mayores sin reparos». Diario ABC, 01-12-1997.

Enllaços externs

• Notícies sobre Tico Medina a El País
• El Bloc de tico Medina Arxivat 2019-03-30 a Wayback Machine. a la revista Hola.