En matemàtiques, el test de comparació directa (o simplement test de comparació) és un mètode per determinar la convergència o la divergència d'una sèrie infinita o d'una integral impròpia. En tots dos casos, el mètode funciona comparant la sèrie en qüestió amb una de què ja es coneix la propietat de convergència.
Per sèries
En càlcul, el test de comparació aplicat a sèries consisteix típicament en un parell d'afirmacions sobre sèries amb termes positius i reals:[1]
- Si la sèrie infinita
convergeix i
per tot valor de n prou gran (és a dir, per tot
per un valor fixat de N), llavors la sèrie infinita
també convergeix.
- Si la sèrie inifita
divergeix i
per tot valor de n prou gran, llavors la sèrie infinita
també divergeix.
Noti's que la sèrie que té termes més grans s'anomena sovint que domina la sèrie de termes petits.[2]
Alternativament, el test es pot presentar amb termes de convergència absoluta, aplicant en aquest cas també als complexos:[3]
- Si la sèrie infinita
és absolutament convergent i
per tot valor de n prou gran, llavors la sèrie inifinita
també és absolutament convergent.
- Si la sèrie inifinita
no és absolutament convergent i
per tot valor de n prou gran, llavors la sèrie infinita
tampoc és absolutament convergent.
Noti's que en l'última afirmació, la sèrie
podria, malgrat tot, continuar sent condicionalment convergent; per sèries de reals, això podria passsar si els valors de an no són sempre positius.
La segona parella d'afirmacions són equivalents són equivalents a la primera en el cas de sèries de reals, ja que
convergeix si i només si
, una sèrie amb termes no negatius, convergeix.
Demostració
Les diferents demostracions de les anteriors afirmacions són similars. A continuació es presenta una demostració de la tercera afirmació.
Siguin
i
sèries inifinites tals que
és absolutament convergent (és a dir, que
convergeix), i sense pèrdua de generalitat assumeixi's que
per tot n enter positiu. Es considerin les sumes parcials:
![{\displaystyle S_{n}=|a_{1}|+|a_{2}|+\ldots +|a_{n}|,\ T_{n}=|b_{1}|+|b_{2}|+\ldots +|b_{n}|.}](https://wikimedia.org/api/rest_v1/media/math/render/svg/7d8a29d357e079b432329cd1baf6ff9f160e4c3c)
Com que
convergeix absolutament,
per un cert valor de
. La successió
és clarament no decreixent, és a dir que
per tot n. Per tant, per tot n:
![{\displaystyle 0\leq S_{n}=|a_{1}|+|a_{2}|+\ldots +|a_{n}|\leq |b_{1}|+|b_{2}|+\ldots +|b_{n}|\leq T.}](https://wikimedia.org/api/rest_v1/media/math/render/svg/b8778f758968705c968d68d30757a1961efe77b3)
Això demostra que
és una successió monòtona limitada i, per tant, a de convergir a un límit. Per aquesta raó,
és absolutament convergent.
Per integrals
El test de comparació per integrals es pot presentar com segueix, assumint que les funcions f i g són contínues en el conjunt dels reals en l'interval
amb b o
o un nombre real en què les funcions f i g tenen totes dues una asímptota:[4]
- Si la integral impròpia
convergeix i
per
, llavors la integral impròpia
també convergeix amb ![{\displaystyle \int _{a}^{b}f(x)\,dx\leq \int _{a}^{b}g(x)\,dx.}](https://wikimedia.org/api/rest_v1/media/math/render/svg/d0a4c6eb7a2f260ba880a015d890ba94e243c164)
- Si la integral impròpia
divergeix i
per
, llavors la integral impròpia
també divergeix.
Test de comparació de quocients
Un altre test de convergència per sèries de nombres resals, similar tant al test de comparació directa com al criteri de d'Alembert, s'anomena test de comparació de quocients:[5]
- Si la sèrie infinita
convergeix i
,
, i
per tot valor de n prou gran, llavors la sèrie infinita
també convergeix.
Vegeu també
Referències
- ↑ Ayres & Mendelson (1999), p. 401.
- ↑ Munem & Foulis (1984), p. 662.
- ↑ Silverman (1975), p. 119.
- ↑ Buck (1965), p. 140.
- ↑ Buck (1965), p. 161.
Bibliografia
- Ayres, Frank Jr.; Mendelson, Elliott. Schaum's Outline of Calculus. 4th. Nova York: McGraw-Hill, 1999. ISBN 0-07-041973-6.
- Buck, R. Creighton. Advanced Calculus. 2a edició. Nova York: McGraw-Hill, 1965.
- Knopp, Konrad. Infinite Sequences and Series. Nova York: Dover Publications, 1956. ISBN 0-486-60153-6.
- Munem, M. A.; Foulis, D. J.. Calculus with Analytic Geometry. 2a edició. Worth Publishers, 1984. ISBN 0-87901-236-6.
- Silverman, Herb. Complex Variables. Houghton Mifflin Company, 1975. ISBN 0-395-18582-3.
- Whittaker, E. T.; Watson, G. N.. A Course in Modern Analysis. 4th. Cambridge University Press, 1963. ISBN 0-521-58807-3.