|
Suyá
El suyá o kĩsêdjê (Kĩsêdjê kapẽrẽ [kĩˈsedʒe kaˈpẽɺẽ]) és una llengua ameríndia del grup septentrional de la família gê (llengües macro-gê) parlada al Mato Grosso, Brasil. Està estretament relacionada amb el tapayúna; junts, formen la branca tapajós del gê septentrional.[1]:7 El kĩsêdjê està estretament relacionat amb el tapayúna;[2][3]:10–2 que tenen un passat comú al riu Tapajós, compartit per kĩsêdjê i tapayúna, que encara és part de la seva història oral.[1]:9 Les diferències fonològiques entre les llengües inclouen els reflexos de del Proto-gê septentrional *m/*mb, *mr/*mbr, *c (en so inicial), *ñ (en coda), i *b (en síl·labes tòniques). En Kĩsêdjê, aquestes consonants es reflecteixen com a m/mb, mr/mbr, s, n, and p, respectivament, mentre que en tapayúna té w ([w̃]), nr ([ɾ̃]), t ([t̪]), j ([j]), i w ([w]) en les mateixes paraules.[1]:85[3]:10–2 FonologiaConsonantsEl kĩsêdjê preservava les consonants del Proto-Tapajós gairebé intactes, a excepció del fenomen fonètic *t̪ʰ > s.[4]:560 So inicialA la taula següent es detallen alguns dels possibles sons inicials del kĩsêdjê;[5]:126 a més, la majoria es poden combinar amb /w/ o /ɲ/ (en paraules l'etima del qual Proto-gê septentrional conté un de *wa, *wə̂ o *je, que s'analitzen com a nuclis complexos). Les nasals subjacents adquireixen una fase oral anterior a un nucli oral.[5]:127–8
VocalsA continuació es mostra l'inventari de vocals kĩsêdjê (la representació ortogràfica es dona en cursiva; els caràcters de les barres representen els valors de l'IPA de cada vocal).[5]:125 Nonato (2014) informa que no hi ha variació al·lofònica.[5]:127 Per convenció, la tilde, que forma part dels grafemes que denoten vocals nasals, es deixa fora a l'ortografia seguint <m>, <n>, i <nh> (però no <ng>), com a <mo> [mɔ̃] ‘anar (plural)’. A més, les vocals /ɘ̃/ i /ã/ o es diferencien a l’ortografia (ambdues s’escriuen com <ã>).[5]:130–1
Vocal sinharmònicaEl kĩsêdjê té un fenomen pel qual una [vocal sinharmònica s’insereix obligatòriament en paraules finals d’enunciats la forma subjacent de les quals acaba en consonant;[5]:128–30[6] d'aquesta manera, tots els enunciats acaben en vocals en superfície a Kĩsêdjê. L'epentesi vocàlica sol causar lenitis a la coda subjacent. Les alternances resultants es representen ortogràficament, com a thep [ˈt̠ʰɛp̚] / thewe [ˈt̠ʰɛwɛ] ‘peix’, wit [ˈwit̚] / wiri [ˈwiɾi] ‘només’, ngrôt [ˈŋgɹot̚] / ngrôrô [ˈŋgɹoɾo] ‘les Pleiades’, khẽn [ˈkʰɛ̃n̚] / khẽne [ˈkʰɛ̃nɛ̃] ‘pedra’, hwysysôm [hʷɨsɨˈsom̚] / hwysysômy [hʷɨsɨˈsomɨ] ‘mosquit’.[6] En les paraules que acaben en una coda subjacent ròtica], les vocals sinharmòniques s'insereixen independentment de si la paraula es troba en la posició final de pronunciació, com a ngõrõ [ˈŋɔ̃ɺɔ̃] 'dormir' (formes com *[ˈŋɔ̃ɺ] no estan atestades).[5]:128–30 MorfologiaCom a la resta de llengües gê septentrionals, els verbs flexionen per finitud i, per tant, tenen una oposició bàsica entre una forma finita (també forma B[3] i forma principal[5]) i una forma no finita (també forma A[3] i forma incrustada[5]). Les formes finites s’utilitzen només en les clàusules matricials, mentre que les formes no finites s’utilitzen en tot tipus de clàusules subordinades[5]:140 així com en algunes clàusules matricials.[7][8] Les formes no finites sovint es formen mitjançant sufixació i/o substitució de prefixos. Alguns verbs (inclosos tots els descriptius a excepció de katho 'deixar', la forma no finita dels quals és kathoro) no tenen una distinció de finitud manifesta. Referències
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
