Sindicats Lliures
Els Sindicats Lliures o Corporació General de Treballadors (Unió de Sindicats Lliures) fou una organització creada per militants carlins a l'Ateneu Legitimista el 1919, sota el posterior padrinatge de la Patronal Catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya (el general Severiano Martínez Anido, el comandant Bartolomé Roselló i el capità Lasarte entre d'altres, sota les ordres de la Capitania General de Catalunya, comandada pel general Milans del Bosch). La fundació dels Sindicats Lliures amb el nom de «Sindicato Libre Regional» es va produir a l'octubre del 1919 en la reunió celebrada a l'Ateneu Obrer Legitimista del carrer de la Tapineria. El projecte havia estat promogut pel regidor de Barcelona Salvador Anglada i hi participaren altres dirigents i periodistes jaumins com Estanislao Rico Ariza. Va redactar-ne els estatuts l'advocat Francesc Aizcorbe i en fou elegit president el requetè i dependent de comerç Ramon Sales.[1] Van tenir la seva primera seu al Círcol Central Tradicionalista de Barcelona, situat al carrer de la Portaferrissa.[2] Els Sindicats Lliures van ser dirigits pel seu president, Ramon Sales, natural de la Fuliola, que procedia del Sindicat Mercantil de la CNT. L'ideòleg en fou Juan Laguía Lliteras, que també en fou secretari general, a més de Josep Baró, Jordi Bru, Estanislao Rico, Domènec Farell, Feliciano Baratech i Mariano Puyuelo. Els elements dels Sindicats Lliures foren el braç executor dels atemptats contra la CNT i de l'assassinat de líders cenetistes com Salvador Seguí, així com del de l'advocat Francesc Layret. Van tenir un suport escàs dins del món obrer, però van rebre suport de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i el suport material del Somatent, amb caps com Josep Bertran i Salvador Anglada. Segons una estadística de Josep Maria Farré, l'any 1922 els Lliures tenien legalment constituïts 22 sindicats professionals, amb 11 locals i 150.000 afiliats.[3] L'any 1924, en ser prohibida la CNT, la Unió de Sindicats Lliures va atraure sindicats independents i també alguns sector propers a l'anarcosindicalisme. El gener d'aquest 1924 es van fusionar, a Pamplona, amb els Sindicatos Católico-Libres dels dominics José Gafo i Pedro Gerard, amb els quals constituïren la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España. L'any 1929 proclamaven tenir 190.000 afiliats, però amb la proclamació de la Segona República Espanyola els Sindicats Lliures van ser prohibits i dissolts.[4] El dirigent del Sindicat Lliure Estanislao Rico Ariza va justificar així l'actuació del Sindicat:
Referències
Enllaços externs |
Portal di Ensiklopedia Dunia