|
Senyal de trànsit Els senyals de trànsit o senyals de circulació són els símbols usats en rètols o pintats a terra situats al costat de camins per a donar la informació, generalment per un sistema codificat, relativa a prohibicions, obligacions o consells adreçats als usuaris que transiten per un camí o carretera, especialment per als conductors de vehicles. Com que les diferències d'idioma poden crear barreres, els senyals internacionals fan servir símbols en comptes de paraules i generalment es basen en protocols internacionals. HistòriaL'ús de senyals de trànsit a Europa ve d'antic. El motiu va ser que els senyals fossin comprensibles per als conductors de qualsevol país, ja que no contenien text. D'aquesta manera els automobilistes europeus que viatgen a un altre país on es parla una llengua diferent no tenen dificultat a interpretar les indicacions en les vies de circulació. El cas, per exemple, dels Estats Units és diferent. Allà s'han fet servir un nombre més reduït de senyals de trànsit. La majoria de les indicacions es fan mitjançant cartells en què apareix un text. Per exemple, la prohibició de gir cap a l'esquerra s'indica amb un cartell amb el text "NO LEFT TURN". En aquest país tots els seus habitants parlen l'anglès i els turistes generalment també. D'aquesta manera un senyal de trànsit mitjançant text no crea cap problema als conductors. Això sí, apareixen cada vegada més senyals sense text i amb gràfics, ja que es reconeix cada vegada més que no tothom parla anglès. ClassificacióS'han desenvolupat principalment a Europa i s'han adoptat en la majoria dels països. L'annex 1r de la convenció de Viena sobre senyals de trànsit i senyals del 8 novembre 1968 defineix vuit categories de senyals:
Nogensmenys, els països i les àrees categoritzen els senyals del trànsit de diverses maneres. Als Estats Units, el tipus, la col·locació i els estàndards gràfics dels senyals de trànsit i de les marques del paviment es regulen legalment. Altres països, com la resta de països del continent americà i Austràlia, solen seguir el sistema estàndard nord-americà, que és diferent de l'europeu (que generalment és seguit per la major part de països africans i d'Orient Mitjà). Senyals de trànsit verticals  Els senyals de trànsit verticals a Espanya es basen en la normativa de la Unió Europea perquè siguin iguals en tots els països de la Unió (Convenció de Viena), i es divideixen en els següents grups: Forma i colorSegons el grup, els senyals tenen formes i colors diferents, per tal que puguin reconèixer amb facilitat des de lluny:
 TipografiaA Espanya, segons la norma 8.1-IC, fins a l'any 2014 s'havien d'utilitzar dos tipus de lletra que s'adjunten dimensionades amb la norma. Per a la senyalització en autopistes, autovies i vies per a automòbils, s'utilitzarà l'alfabet anomenat Autopista;[1] mentre que per a les carreteres convencionals, l'entorn urbà i la resta de vies es farà servir l'alfabet Carretera Convencional. Des del 2014 l'alfabet Carretera Convencional s'utilitza tan en autopistes com en la resta de vies. L'alfabet Carretera Convencional també s'empra a Cuba i a Guinea Equatorial. Existeixen versions comercials de les dues fonts. La versió de l'alfabet Autopista és la font Highway Gothic (fins al 2014), i del Carretera Convencional és Traffic Type Spain.[2] Tanmateix, en certes vies com l'autopista de pagament AP-7 s'ha utilitzat la tipografia Helvetica en diversos trams dins de Catalunya. De fet, la tipografia Helvetica la podem trobar àmpliament en els cartells de direccions urbanes de Catalunya, ja que és la tipografia que s'ha anat utilitzant en els Manuals de Senyalització Urbana d'Orientació, publicats per la Generalitat de Catalunya, des de 1983, amb la publicació d'Imatge gràfica de la senyalització exterior, en la qual es proposava la tipografia Helvetica. En el Manual de 2005 s'hi utilitzaven dues versions de la família tipogràfica Helvetica: Helvetica 85 Heavy i Helvetica 65 Medium, i a les dues versions s'hi aplicaren una condensació del 20%, per tal de millorar-ne la llegibilitat. La primera es feia servir per als pols interurbans (poblacions i recursos territorials i temàtics senyalitzables), mentre que la segona es feia servir per als pols urbans, és a dir, carrers, places, serveis, instal·lacions culturals i esportives, etc. Però en el Manual vigent, de l'any 2014, es deixen d'utilitzar aquestes dues versions per utilitzar-ne només una: Helvetica Neue 75 Bold. Però en altres països s'utilitzen altres tipus de lletres:
Clearview és una tipografia que es dissenyà durant la primera dècada del s.XXI als Estats Units amb la intenció de millorar la llegibilitat dels cartells (que utilitzen la família tipogràfica "Highway Gothic", dissenyada a finals dels anys 40 del segle xx). Els primers cartells s'instal·laren en alguns estats, però sembla que malgrat tot la tipografia no ha acabat millorant la llegibilitat tal com s'esperava, sumat al fet que molts entusiastes de la carretera no estiguessin d'acord amb aquest canvi ha provocat que per ara la seva adopció final sigui incerta. Majúscules i minúscules en els senyals de direccióPaïsos on els senyals indiquen les poblacions en majúscules: Espanya (en carreteres convencionals)*, Irlanda (en anglès), França, Andorra, Belarús, Estònia, Finlàndia, Lituània, Letònia, San Marino, Mèxic, Ucraïna, Rússia, Suècia, Moldàvia, Mònaco, Itàlia, Albània, Xipre (en grec) *A Catalunya les poblacions s'indiquen en minúscules en la senyalització urbana, i en la senyalització interurbana es solen utilitzar les minúscules per indicar poblacions que no són capitals de municipi (per exemple veïnats, urbanitzacions, etc.), si bé és cert que en la senyalització interurbana es poden trobar aquest tipus de poblacions indicats en majúscules. Països on els senyals indiquen les poblacions en minúscules: Espanya (en autopistes i autovies), Irlanda (en irlandès), Alemanya, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, Polònia, Dinamarca, Noruega, Islàndia, Grècia, Xipre (en anglès), Turquia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia del Nord, Surinam, Estats Units, Canadà, Brasil, Austràlia, Nova Zelanda, Malàisia, Singapur, Indonèsia, Brunei, Estats de la Comunitat de Desenvolupament de l'Àfrica Austral, Xile, Suïssa, Liechtenstein, Portugal Europa L'any 1968 els països europeus van signar la convenció de Viena sobre senyals de trànsit, amb la missió d'estandarditzar les regulacions de trànsit dels països participants per facilitar el trànsit del tràfic internacional i augmentar la seguretat viària. Conseqüentment, a Europa Occidental els senyals de trànsit van quedar ben estandarditzats, tot i que encara hi ha algunes excepcions en certs països. El principi de l'estàndard europeu per a senyals de trànsit és que les formes i els colors han d'utilitzar per indicar els mateixos propòsits. Les formes triangulars (fons blanc o groc) s'utilitzen en senyals de perill. A més, la convenció de Viena permet una forma alternativa per als senyals de perill: una forma de diamant que es fa servir rarament a Europa. Els senyals de prohibició a Europa estan envoltats amb una vora vermella. Els senyals secundaris informatius i altres són rectangulars. Els animals que apareixen en els senyals de perill inclouen ants, granotes, cérvols, ànecs, vaques, ovelles, cavalls, ossos polars (a Svalbard) i micos (a Gibraltar). A més la convenció permet que s'utilitzi la imatge de qualsevol animal. Els senyals direccionals no s'han harmonitzat sota convenció, almenys no en les vies ordinàries. Per això hi ha diferències substancials en els senyals direccionals dels diversos països d'Europa. Les diferències afecten a la tipografia, el tipus de fletxes i, el més notable, l'esquema de color. La convenció, però, s'especifica una diferència entre les autopistes i les vies ordinàries en la qual les autopistes utilitzen lletres blanques sobre fons verd (Itàlia, Suïssa, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Eslovènia, Croàcia, República Txeca, Grècia, Xipre, Eslovàquia) o lletres blanques sobre fons blau (Alemanya, Irlanda, França, Regne Unit, Espanya, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, Luxemburg, Polònia, Portugal, Romania). Les diferències són majors per a les no autopistes: lletres blanques sobre fons blau a Itàlia, Suïssa, Suècia, República Txeca, Grècia, Bulgària, Xipre, Eslovàquia, Romania, Finlàndia i Països Baixos (en aquest cas iguals que a les autopistes); lletres blanques sobre fons verd a França, Regne Unit, Polònia i Portugal; lletres negres sobre fons groc a Alemanya, Luxemburg, Noruega, Eslovènia i Croàcia; lletres vermelles sobre fons blanc a Dinamarca (però lletres blanques sobre fons blau a les sortides d'autopista) i lletres negres sobre fons blanc a Espanya. Les vies secundàries són diferents de les primàries a França, Regne Unit, Finlàndia, Irlanda, Suïssa i Portugal, assenyalades sempre amb lletres negres sobre fons blanc. A Itàlia, Romania i Suècia, amb lletres negres sobre fons blanc s'indiquen només les vies urbanes o les destinacions urbanes. La numeració de les carreteres també difereix substancialment. Només el número europeu de la ruta apareix sempre amb lletres i números blancs en un rectangle verd. Alguns senyals, com el de "STOP", es recomana que apareguin en anglès, però també es permet que hi figuri la indicació en llengua local. Si la llengua utilitza caràcters diferents dels llatins, els noms de les ciutats o dels llocs han de figurar també en transcripció llatina. Els països europeus utilitzen el Sistema Internacional d'Unitats en els senyals viaris (distàncies en quilòmetres o metres, altures/amplades en metres) amb l'excepció notable del Regne Unit on les distàncies encara s'indiquen en milles. Per als països que condueixen per l'esquerra, la convenció estipula que els senyals de trànsit han de ser imatges de mirall de les usades en els països que condueixen per la dreta. Aquesta pràctica, però, no se segueix sistemàticament en els quatre països europeus que condueixen per l'esquerra: Xipre, Irlanda, Malta i Regne Unit. La convenció permet l'ús de dos colors de fons per als senyals de perill o prohibició: blanc o groc. La majoria dels països utilitza el blanc amb algunes excepcions com Suècia, Finlàndia, Islàndia i Polònia. Els senyals de trànsit a Europa es classifiquen en els següents grups per ordre de prioritat:
Si es produís el cas que es trobessin diversos senyals contradictoris, prevaldria el més prioritari, i en el cas que siguin del mateix grup, el més restrictiu. El Catàleg oficial de senyals de trànsit en el cas d'Espanya està constituït pels següents documents:
I la normativa de trànsit està regulada a Espanya pel Reglament General de Circulació.[3] Estats UnitsEls colors nord-americans tenen normalment aquests significats (a Mèxic gairebé és idèntic):
Els senyals reguladors també es consideren de vegades amb les lletres blanques en senyals vermells o negres. Al Quebec, l'ús del blau i del marró s'inverteix, i molts senyals negre-en-groc són vermell-en-blanc en canvi. Molts estats dels Estats Units ara utilitzen el taronja fluorescent per als senyals de la construcció, i de color verd groc fluorescent per a la zona de l'escola, el vianant, i els senyals de perill de la bicicleta. Els senyals rosats fluorescents s'utilitzen de vegades per l'advertència d'algun incident. Als Estats Units la mesura de velocitat i distància utilitzada és la milla, a Austràlia, Canadà i Amèrica Llatina, en canvi, es fa servir el quilòmetre. En cas particular a l'Amèrica Llatina fa servir els senyals de tipus europeu per al límit de velocitat en comptes de la nord-americana, a excepció de Panamà i Puerto Rico, que utilitzen el logotip nord-americà. Referències
Vegeu tambéEnllaços externs
|
Portal di Ensiklopedia Dunia
