Les sigles GR® designen un sender de gran recorregut homologat, és a dir, un sender senyalitzat, de més de 50 km,[1] utilitzat principalment per excursionistes, que transita per llocs considerats d'interès paisatgístic, cultural, turístic, històric, social, etc.[2] Els senders de gran recorregut conformen una xarxa de camins aptes per a turisme pedestre, que creuen Europa en totes direccions unint nacions i pobles. L'European Ramblers Association - Associació Europea de Senderisme (ERA) és l'organització responsable de coordinar-los.[3] A Catalunya el total de GR senyalitzats sumen més de 4.500 km i a França, més de 60.000 km. Els GR són senyalitzats i mantinguts per les entitats, centres i clubs excursionistes locals de cada tram.[4]
Els senders
Els senders es classifiquen en tres grups:[1][5][6]
A gran part del món els GR se senyalitzen amb els colors vermell i blanc (hi ha excepcions com a la zona dels Alps, on per qüestions lògiques el blanc és substituït pel groc). Dues ratlles horitzontals (de 9 cm x 2.5 cm), la de dalt blanca i la de baix vermella indiquen la continuïtat del camí. Dues ratlles formant una "X" (creu de Sant Andreu) blanc de dreta a esquerra i vermell d'esquerra a dreta indiquen que la direcció és equivocada. Dues franges paral·leles, en vertical, fent un gir, apuntant a un costat o un altre, indiquen un pròxim canvi de direcció.[7]
Història
El projecte de senders de gran recorregut es va començar a desenvolupar a Suïssa l'any 1934.[8]
A França van començar a treballar conjuntament amb els belgues l'any 1944, si bé el Comité National des Sentiers de Grande Randonnée no fou creat fins al 1947.[9]
L'any 1969 es fundà per a Alemanya i Àustria l'Europäische Wandervereinigung o Associació Europea d'Excursionisme.[10]
A Catalunya tot va començar arran de les trobades que des de l'any 1961 celebraven anualment el Club Excursionista de Gracia (CEG) i el Camping Club de França (CCF). Pels voltants dels anys 1969-1970 van aparèixer a la revista La Clarière del CCF alguns articles sobre "Sentiers de Grande Randonnée", signats per André Denis. André Denis era membre del Comité Nacional de Senders de Gran Recorregut Francès i participant en les trobades anuals entre el CEG i el CCF. Fruit de les converses de Joan Cullell i Altimiras (president de la secció d'Acampada del CEG i organitzador de les trobades amb el CCF) amb André Denis, va anar madurant la idea d'introduir els GR a Catalunya i enllaçar-los, d'una banda, amb els de la resta d'Europa i, d'altra banda, intentar continuar-los per tot l'Estat espanyol. La idea fou presentada per Carles Albesa Riba (president del CEG) a l'assemblea de la Federació Catalana de Muntanya (actualment FEEC), celebrada a Mataró el 8 d'octubre del 1972. En aquesta data s'acordà la creació del Comitè de Senders de Gran Recorregut de la FEEC. L'acord va ser ratificat el mes de desembre de 1972 per l'assemblea nacional de la Federación Española de Montaña (FEM) a Lleó.[11]
El Comitè de Senders de Gran Recorregut va quedar constituït el 5 de juny de 1973, amb Joan Cullell i Altimiras de president i Domenèc Parri de secretari. La resta de l'equip quedà integrat per: Joan Carbonell, Enric Aguadé, Daniel Oriol, Josep Gomez, Joan Torrent, Josep Gombau i Fulgenci Baños.
La primera tasca que s'imposà el comitè, a més d'informar les entitats, fou encarregar un avantprojecte al geògraf i extraordinari coneixedor de Catalunya Francesc Gurri i Serra, vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya, que va elaborar sobre el mapa a grans trets l'esquema general de la xarxa dels futurs senders. Posteriorment, i sobre aquest avantprojecte, les entitats excursionistes de les comarques més properes a cada sector de camí anaren perfilant aquests itineraris adaptant-los a les possibilitats reals dels camins existents o cercant de fer-los passar pels llocs més interessants des del punt de vista paisatgístic, arqueològic, històric o monumental per aconseguir de donar el màxim atractiu possible al recorregut.
El dia 2 de març del 1975 marca una data històrica en els senders de GR a Catalunya. Els primers senyals els van posar molt a prop de Tivissa (ermita de Sant Blai), en direcció a Rasquera, el president del Comitè, Joan Cullell, i el delegat provincial de Tarragona, Enric Aguadé.[12]
A Tarragona ja feia bastants anys que se celebrava el Dia del Camí de Muntanya, organitzat el 1964 pel doctor Joan Domènech Miró, i per l'octubre del 1975 quedà llesta la senyalització del GR 7 des de Pontils fins a Fredes,[13] ja dins el País Valencià. El mes de novembre de 1975 aparegué la primera Topo-Guia, en ciclostil, d'aquest sector. A mitjan 1977 es va concloure la senyalització de tot el GR 7 i del dia 3 al 10 de setembre de 1977 es va inaugurar oficialment el sender, des de Reus fins a Andorra, a càrrec d'un grup de 26 excursionistes.
En l'assemblea de la FEM celebrada a Alacant dels dies 6, 7 i 8 de desembre de 1975 s'aprovà la creació del Comité Nacional de Senderos de Gran Recorrido. El 2 de març de 1976 fou nomenat president del comitè de la FEM Joan Cullell, que impulsà i coordinà l'elaboració de projectes de traçat dels futurs senders espanyols. Els projectes els elaboraren les federacions regionals.
Primera connexió europea. El GR 4 es va inaugurar el 9 de juny de 1979 al pont que uneix la Guingueta d'Ix amb Puigcerdà. El sender europeu 4 que venia d'Àustria i es quedava aturat a prop de la Guingueta d'Ix, ja podia continuar per terres catalanes.[12]
Segona connexió europea. El dia 22 de juliol de 1979 s'inaugurà l'enllaç del GR 7 Francès amb el GR 7 Andorrà i amb el GR 7 Català. Els actes es feren a Andorra la Vella amb presència de les autoritats andorranes i el veguer francès. El GR7 inaugurat 2 anys abans quedava així connectat a Europa a través del GR Andorrà.
Des del Cantàbric fins a la Mediterrània tot resseguint el Pirineu. És el més muntanyós de tots els senders catalans: comença al Cap de Creus i entra a l'Aragó pel Pont de Salenques.
Itinerari circular que parteix de Vielha en tots dos sentits i va zones ben apartades com el Refugi dera Honeria. La variant 211-5 uneix Vielha amb er Espitau de Vielha, passant per l'elevat Pòrt de Vielha.
Entra al País Valencià per Fredes, passa per Morella, Sant Joan de Penyagolosa, Montanejos, Xelva, Alcoi, i entra a Múrcia per Torre de Rico (Jumilla).
Itinerari de 1.138 quilòmetres, dividit en 42 etapes, 5 corresponen al País Valencià i 140 km per les poblacions d'Alfafar, Benetússer, Massanassa, Catarroja, Alzira, Carcaixent, Pobla Llarga, Manuel, Xàtiva, Moixent i la Font de la Figuera.
↑ 12,012,1Jaumot i Bisbal, Miquel : "Els senders de gran recorregut: camins per al turisme verd" a Congrés Català de Geografia (1º. Març 1991. Barcelona): Primer congrés català de geografia. Societat Catalana de Geografia, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1991. pàg. 445
↑Poch, Agustí. "Senderisme a la Talaia", a Talaya: revista d'excursionisme. Núm. 300, pàg. 36
Jaumot i Bisbal, Miquel: "Els senders de gran recorregut: camins per al turisme verd" a Congrés Català de Geografia (1 de març de 1991. Barcelona): Primer congrés català de geografia. Societat Catalana de Geografia, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1991, pàgs. 443-453.
.jpg)
.jpg)
