El sadomasoquisme[1] és la pràctica eròtica de donar o obtenir plaer a través d'actes que impliquen rebre o infligir dolor o humiliació. Engloba el sadisme i el masoquisme, cadascun dels quals és una parafília complementària de l'altra. Formen part de les parafílies més freqüents, i en petita escala també de la sexualitat habitual de moltes persones.[2]
El sadisme és una parafília per la qual s'obté l'excitació sexual a través del sofriment o les humiliacions que hom provoca en altres persones.[3] Pren el nom de l'escriptor Donatien Alphonse François de Sade, marquès de Sade, ja que en les seves obres hi apareixen una sèrie de personatges que protagonitzen violacions llibertines i fan dissertacions en les quals, per mitjà de sofismes, justifiquen cínicament el que fan.
El masoquisme és una parafília per la qual s'obté l'excitació sexual a través del patiment físic o de les humiliacions infligides per altres persones.[4]Richard von Krafft-Ebing, en l'obra Psychopathia Sexualis (1886) va fer servir per primera vegada aquesta denominació, feta a partir de la segona part del cognom de l'escriptor Leopold von Sacher-Masoch, perquè en algunes novel·les seves, especialment La Venus de les pells, hi apareixen personatges que presenten aquesta parafília.[5]
Habitualment el sadomasoquisme és un fenomen que connecta ambdues fílies, ja que la persona sàdica necessita la persona masoquista a qui infligir els patiments físics o psicològics. La persona sàdica pot rebre el nom d'amo o mestressa i la masoquista d'esclava o esclau. Existeix una indumentària i una colla d'instruments més o menys específics.
És típica la indumentària de làtex i de cuiro, sobretot de color negre, arrapada al cos, màscares incloses, així com bótes de tacó alt. Sovint deixa al descobert zones sexuals. Quant als instruments, són típics els fuets i pales per colpejar, les cadenes, cordes, gàbies, morrions i altres aparells d'immobilització i de tortura.
També hi ha grups i locals on es du a terme aquesta pràctica parafílica de sexe dur.[6]
Els sadomasoquistes solen pactar els límits del dolor o de la humiliació que es pot infligir, els quals solen respectar-se escrupolosament.
També existeixen conductes sàdiques aïllades que poden ser extremadament violentes, que poden provocar danys greus, fins i tot la mort d'una víctima que no cal que sigui masoquista ni haver pactat res amb qui l'ha agredit sense consentiment.[7]
↑Flores, Javier «Masoquismo: dolor y placer en el cerebro» (en castellà). MuyInteresante.es, 20-02-2013. «Así, estímulos como el dolor, que en la mayoría de las personas aumentan la activación, serían percibidos como ‘normales' por aquellos con comportamientos masoquistas.»
Falaky, Faycal (2014). Social Contract, Masochist Contract: Aesthetics of Freedom and Submission in Rousseau. Albany: State University of New York Press. ISBN 978-1-4384-4989-0
Newmahr, Staci (2011). Playing on the Edge: Sadomasochism, Risk and Intimacy. Bloomington: Indiana University Press. ISBN 0-253-22285-0.
Odd Reiersol, Svein Skeid:The ICD Diagnoses of Fetishism and Sadomasochism, in Journal of Homosexuality, Harrigton Park Press, Vol.50, No.2/3, 2006,pp. 243–262
Saez, Fernando y Olga Viñuales, Armarios de Cuero, Editorial Bellaterra, 2007. ISBN 978-84-7290-345-6
Uebel, Michael «Psychoanalysis and the Question of Violence: From Masochism to Shame». American Imago, 69, 4, 2012, pàg. 473–505. DOI: 10.1353/aim.2012.0022.
