Províncies Meridionals

Mapa de les antigues regions administratives de les províncies meridionals.

Les Províncies Meridionals, Sàhara Marroquí, Regions del Sud o Sud Marroquí són els noms amb què el govern del Marroc denomina els subdivisions més meridionals del seu territori i que engloben majoritàriafment el Sàhara Occidental.[1]. Hi ha el particular problema de la ciutat de Tarfaya, que forma part del Sàhara marroquí, però no està inclosa en el Sàhara Occidental.

Geografia i demografia

La superfície d'aquest territori és de 252.120 km² que s'estenen en una longitud de 950 kilòmetres i una amplada entre 300 i 500 kilòmetres.[2] En el costat oposat, es troben les províncies del Nord i l'Oriental. Segons el cens de 2004 tenien una població de 817.929 habitants.[3]

Mapa de la zona del Sàhara Occidental ocupada per Marroc i la controlada pel Front Polisario.

Divisió administrativa

Des de 2015[4] el nombre de regions passaren de 16 a 12 regions en el context de la regionalització avançada; les províncies meridionals, estan associades a les tres àrees següents:

• Guelmim-Oued Noun: províncies de Guelmim, d'Assa-Zag, de Tan-Tan i de Sidi Ifni;
• Laâyoune-Sakia El Hamra: províncies d'Al-Aaiun, de Boujdour, de Tarfaya[5] i d'Es-Semara;
• Dakhla-Oued Ed-Dahab: províncies d'Oued Ed-Dahab i d'Auserd.

Conflicte del Sàhara Occidental Sàhara Occidental
Antecedents històrics
Història del Sàhara Occidental Història del Marroc República Àrab Sahrauí Democràtica Sàhara Espanyol Protectorat espanyol al Marroc Exèrcit d'Alliberament Marroquí Opinió del TIJ Guerra d'Ifni Missió de visita de les Nacions Unides al Sàhara Espanyol Acord Tripartit de Madrid Marxa Verda Mur marroquí
Regions disputades
Ifni Sakia-el-Hamra Río de Oro Províncies Meridionals
Política
Estatut polític del Sàhara Occidental Política del Marroc Política de la República Àrab Sahrauí Democràtica CORCAS Proposta del Marroc per l’autonomia del Sàhara Occidental
Rebel·lions
Harakat Tahrir Front Polisario Guerra del Sàhara Occidental Revolta de Zemla Intifada de la Independència Gdeim Izik Protestes de la Primavera Àrab
Implicació de l’ONU
Resolució 1495 del Consell de Seguretat de l'ONU Resolució 1754 del Consell de Seguretat de l'ONU Missió de visita de l'ONU MINURSO Pla de Regularització Zona Lliure Acords de Houston Pla Baker Negociacions de Manhasset

Història

Després dels acords de Madrid amb Espanya en 1975, Marroc va ocupar militarment Saguia el Hamra, i la part del nord de Riu d'Or, mentre que Mauritània va prendre el control de la part restant del Riu d'Or sota el nom de Tiris al-Gharbiyya. Gran part dels habitants del territori va fugir cap a la frontera de Algèria, i el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica i va començar una guerra de guerrilles per aconseguir la independència del territori. Això va fer que Mauritània abandonés el territori en 1979. el Marroc llavors va procedir a prendre el control total de les parts restants de Riu d'Or.

Des de 1991, gràcies al alto el foc patrocinat per Nacions Unides, la major part del territori és administrat actualment pel Marroc. Per la seva banda el Polisario afirma controlar la resta, que està gairebé despoblat. La línia de l'alto-el-foc correspon al denominat mur marroquí.

La República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) ha estat reconeguda per 82 països, moltes d'elles àrabs i és un membre de ple dret de la Unió Africana. No obstant la sobirania marroquina sobre el territori és reconeguda explícitament per la Lliga Àrab[6] recolzant-se en mapes inexactes[7] i amb el suport d'alguns altres estats.

Va haver-hi més canvis al territori en 1983, quan l'àrea passà a formar quatre wilaya amb l'annexió de Dakhla.[8] En 1990 va ser annexionat també Wadi al-Dhahab (Riu d'Or). De fet en controla un 80 % mentre que el Polisario controla la resta. El territori del Sàhara Occidental encara és declarat com territori depenent per l'Organització de les Nacions Unides.[9]

Patrimoni natural

Vista del parc nacional de Khenifiss

A les províncies meridionals hi ha dos parcs nacionals:[10]

• una part del Parc Nacional d'Iriqui, pròxim a Algèria, que es troba a la província de Tata;[11]
• el parc Nacional de Khenifiss, al marge de l'Atlàntic més al sud, entre Tan-Tan i Tarfaya, a 175 km al nord d'Al-Aaiun.

Referències

1. Chmourk, 2012, p. 8 et 14.
2. Portail officiel du Sahara Marocain [1] Arxivat 2016-10-12 a Wayback Machine.
3. Haut-Commissariat au plan. «population.pdf Recensement général de la population et de l'habitat de 2004 : Population légale du Maroc» (pdf) p. 12. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2019. [Consulta: 17 agost 2015].
4. «Nouveau découpage territorial du Royaume» (en francès). Arxivat de l'original el 15 d’octubre 2015. [Consulta: 17 agost 2015].
5. La província de Tarfaya fou creada en 2009.
6. «Política regional de Marruecos 1/8/1999». Arxivat de l'original el 2016-08-13. [Consulta: 31 juliol 2016].
7. «Política regional de Marruecos 12/17/1998». Arxivat de l'original el 2013-10-22. [Consulta: 31 juliol 2016].
8. Dakhla (Oued Eddahab-Lagouira) Province, Morocco
9. «Territoires non autonomes». [Consulta: 17 agost 2015].
10. «Carte des parcs nationaux et des sites d'intérêt biologique et écologique du Maroc». Arxivat de l'original el 25 de febrer 2014. [Consulta: 23 maig 2011].
11. L'altre part es troba a la província de Zagora (que no és pas província meridional. «Parc national d'Iriki» (en francès). Arxivat de l'original el 4 d’abril 2013. [Consulta: 23 maig 2011].

Bibliografia

• Chmourk «Le Sahara marocain : désenclavement et développement durable» (pdf). Cinq continents. Faculté de géographie de l'université de Bucarest, 2, 1, 2012. ISSN: 2247-2290. Chmourk.
• Conseil économique, social et environnemental. Nouveau modèle de développement pour les provinces du Sud (pdf), octobre 2013, p. 13. CESE.  Arxivat 2016-07-05 a Wayback Machine.
• Sahara marocain, Le dossier d'un conflit artificiel, sous la direction de Charles Saint-Prot, Jean-Yves de Cara et Christophe Boutin, Paris, éditions du Cerf, 2016 www.editionsducerf.fr/librairie/livre/17647/sahara-marocain