|
Pompeu Pascual i Coris
Pompeu Pascual i Coris, conegut també com el doctor Pascual o en Peio, (Llagostera, 31 de maig de 1929 - Llagostera, 20 de febrer de 2016) fou un metge,[1] pintor,[2] poeta[3] i col·leccionista[4] català. Conversador incansable,[5] va participar activament en diverses entitats de Llagostera com el Casino Llagosterenc o la Unió Esportiva Llagostera, de la que fou president entre el 1962 i el 1969, i entre el 1988 i el 1992.[6][7] BiografiaJoventut i famíliaVa formar part d'una nissaga de metges que inicià Josep Pascual i Clarà (1795-1868), pare dels metges Eusebi Pascual Vidal (1845-1930) i Domingo Pascual i Vidal (1832-1880).[8] Fill d'aquest últim és el també metge Robert Pascual Massanet (1870-1943), pare de dos metges més, Domingo Pascual i Carbó (1898-1968) i Pompeio Pascual i Carbó (1897-1977).[8] Fill del primer d'aquests dos últims és Pompeu Pascual i Coris, i del segon Pompeu Pascual i Busquets (1930), que al seu torn també té un fill metge, Peio Pascual i Sala.[8] El seu pare era metge i industrial, i la seva mare, Paquita Coris i Castelló, aficionada a la música i a la pintura.[9] Estudià a les monges carmelites de Llagostera, va fer batxillerat lliure a Girona i estudià a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres abans d'entrar a la facultat de Medicina de Barcelona el 1948. Acabada l'especialitat en urologia, es casà amb Maria Gifré i Rodríguez amb qui va tenir sis fills.[10] Metge i dinamitzador localFou el metge de Llagostera des del 1963 al 1999.[1] Des de la seva tornada recupera les amistats antigues i en cultiva de noves amb el matemàtic Joaquim Gelabertó Rissech, l'arqueòleg Esteve Fa Tolsanes, Ramon Bellvehí, Guillem Sureda, Josep Calvet, Josep Vila, Josep Albà, Jordi Mestres o el traductor August Vidal, alguns dels llagosterencs que dinamitzaren la societat llagosterenca de la segona meitat del XIX.[11] Ell també participà activament en les entitats locals com el Centre d'Estudis Llagostera, liderat per Fa Tolsanes, que des del 1966 s'implicà en la recerca arqueològica a les terres gironines.[12] També patricipà a la direcció de la Creu Roja de Llagostera que adquirí la primera ambulància de Llagostera el 1967, i entre el 1967 i el 1981 fou vocal a la junta de l'Hospital, impulsant-ne algunes millores.[13] Fou president del Casino Llagosterenc del 1974 al 1982 i del 1987 al 1997. També dirigí el Club d'Escacs Domingo Pascual Carbó, una entitat amb el nom del seu pare que abans de desaparèixer celebrà la primera Festa dels escacs a Catalunya, portant a la població escaquistes com Jaume Lladó, Joaquim Serra, Francisco José Pérez, Abéric O'Kelly de Galway o Alexander Alekhine.[14] Entre altres iniciatives que ha impulsat a Llagostera hi ha un seguit de converses amb llagosterencs il·lustres a la ràdio, que es recolliren al llibre del 1999 Pompeu Pascual i Coris parla amb els seus convilatans.[15] També promogué la primera junta de la Unió Esportiva Llagostera el 1947, entitat que presidí entre el 1962 i el 1969, i entre el 1988 i el 1992. No ha deixat d'acompanyar aquest equip de futbol a les verdes i a les madures, assistint als partits claus, tant de copa com de lliga, d'aquest equip que el 2014 va ascendir a Segona A.[16][17] Artista i col·leccionistaComençà a pintar a les nits, després de les llargues jornades de metge rural.[18] Als dibuixos fets a les receptes seguí una experimentació artística amb carbó, pastel, guaix, oli i ceràmica, que sumen milers d'obres.[19] Ha fet desenes d'exposicions individuals col·lectives, entre les quals destaca la del setembre de 2005 a Gernika juntament amb Josep Perpinyà i Lluís Bosch Martí.[20] Admira altres artistes de Llagostera que l'animaren a explorar nous camins en la seva passió pictòrica, com els seus amics Pere Mayol i Borrell, mossèn Josep Gelabert i Rincón, Rafael Mas, Jaume Roca i Delpech, Emili Vilà i Gorgoll, Enric Marquès i Ribalta, Modest Cuixart i Tàpies, o Joan Ponç i Bonet.[21] A més de la pintura, també va destacar per publicar tres llibres de poesia i per tenir més de mig miler de Quixots.[21] Va fer diverses donacions per enriquir algunes institucions com el Museu del Cinema de Girona[22][23] o l'Arxiu Històric de Cardona.[24] Obra
Referències
Bibliografia
Enllaços externs |
||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
