Pierre Boulez

Pierre Boulez

Pierre Boulez
Biografia
Naixement	(fr) Pierre Louis Joseph Boulez 26 març 1925 Montbrison (França)
Mort	5 gener 2016 (90 anys) Baden-Baden (Alemanya)
Residència	Baden-Baden
Nacionalitat	França
Formació	Conservatoire de Paris
Activitat
Camp de treball	Música
Ocupació	Compositor, pedagog i director d'orquestra
Activitat	1945 -
Ocupador	Collège de France, catedràtic (1976–1995)
Membre de	Acadèmia de les Arts de l'RDA Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Acadèmia Bavaresa de Belles Arts Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia Acadèmia de les Arts de Berlín Acadèmia Europea de les Ciències i les Arts Acadèmia Nacional de Belles Arts d'Argentina
Gènere	Música clàssica
Moviment	Música clàssica del segle XX
Professors	Olivier Messiaen
Alumnes	Jean-Claude Casadesus i Lourival Silvestre
Influències	Claude Debussy, Arnold Schönberg i Anton Webern
Instrument	Piano
Segell discogràfic	Deutsche Grammophon Sony Classical
Obra
Obres destacables (1954) Le Marteau sans maître
Premis
(2015)  premi Bach de la ciutat lliure i hanseàtica d'Hamburg../... 31+

Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925 - Baden Baden, 5 de gener de 2016) fou un compositor, pedagog i director d'orquestra francès.

Fou un símbol de la música d'avantguarda del segle xx. Dels compositors de la seva generació, Boulez va ser el més famós, el més escoltat i el més temut. El seu poder i influència va ser molt més gran pel fet que el compositor va ser també un director prominent, teòric i el cap de les institucions i un polemista formidable.[1]

Boulez ha estat considerat una de les veus més influents en la música contemporània des de la dècada de 1950 i, com a director d'orquestra, fou molt sol·licitat en ambdós costats de l'Atlàntic.[2] Va sacsejar el món de la música i va assentar noves bases, en una contínua recerca de la novetat.[3]

Biografia

Va iniciar estudis de matemàtiques al Politècnic de Lió, abans d'ingressar el 1944 en les classes d'harmonia d'Olivier Messiaen al Conservatori Nacional Superior de Música de París. També va estudiar contrapunt amb Andrée Vaurabourg (esposa del compositor suís Arthur Honegger) i la tècnica dodecafònica amb el compositor i director René Leibowitz.

Va començar conreant música atonal dins d'un estil serial post-webernià influït per Olivier Messiaen. Aquest serialisme, a diferència del dodecafonisme, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinàmiques, atacs, etc. Això va originar l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Luciano Berio, Ernst Krenek o Milton Babbitt. Boulez va publicar molts articles a la revista Tel Quel.

Pierre Boulez (1968)

En el terreny de la direcció, va guanyar experiència com a director del conjunt instrumental de la companyia Renaud-Barrault, amb seu al famós teatre de Marigni de París, de la direcció musical de la qual es va fer càrrec des del 1946. Posteriorment, el 1953 fundà a París el seu propi cicle de concerts, el Domaine Musical, amb un conjunt instrumental autònom. Finançat gairebé només pel mecenatge privat, el Domaine Musical es convertí immediatament en un dels catalitzadors de la modernitat musical de la capital francesa.[4] Continuant la tasca de figures com Pierre Schaeffer i Edgar Varèse, va ser un dels precursors de la música clàssica electrònica. Un dels seus treballs més rellevants en aquest camp és Répons (per a sis solistes, orquestra i electrònica). En el decenni de 1950 experimentà amb la música aleatòria, mantenint una notable correspondència amb John Cage.

Boulez sovint reprèn obres del seu repertori per a la seva revisió: l'última de les seves tres sonates per a piano, per exemple, és una obra "oberta" que ha estat en contínua revisió des de la seva estrena el 1957 (només s'han publicat dos dels seus cinc moviments), i ...explosante-fixe..., un concert per a flauta i electrònica, va ser primerament escrit en els anys 70 i completament revisat en els anys 90.

El 1970, el president francès Georges Pompidou va convidar Boulez a crear i dirigir una institució per a l'exploració i desenvolupament de la música moderna, donant lloc a l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), del qual Boulez va ser director fins a 1992. A part de la seva tasca com a compositor, Boulez fou un reconegut director d'orquestra, especialitzat en obres d'autors de la primera meitat del segle XX com Claude Debussy, Arnold Schönberg, Ígor Stravinski, Béla Bartók, Anton Webern i Edgar Varèse.

Va dirigir òperes, com ara la primera representació completa de Lulu d'Alban Berg, que tingué lloc a París, i obres de Richard Wagner al Festival de Bayreuth el 1975. Va estrenar obres de nombrosos autors contemporanis com Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, Elliott Carter, Olga Neuwirth, York Höller, i del compositor nord-americà Frank Zappa.

Fou director de l'Orquestra Filharmònica de Nova York des de 1971 fins a 1977, càrrec en què va succeir a Leonard Bernstein. Entre 1976 i 1995, Boulez va obtenir la càtedra de Composició, Tècnica i Llenguatge Musical al famós Collège de France. Així mateix, Boulez va treballar com a director de l'Orquestra Simfònica de la BBC des de 1971 fins a 1974. També ha estat principal director convidat en l'Orquestra Simfònica de Chicago i ha dirigit regularment l'Orquestra Filharmònica de Viena, l'Orquestra Filharmònica de Berlín, l'Orquestra Simfònica de Londres, l'Orquestra de Cleveland i la Lucerne Festival Academy Orchestra, amb les quals ha realitzat diversos enregistraments i cicles complets, com ara la integral de les simfonies de Gustav Mahler per al segell alemany Deutsche Grammophon.

Premis i reconeixements

• 1995- Polar Music Prize, un premi concedit per la Reial Acadèmia Sueca de Música.
• 2000- Premi de la Fundació Wolf de les Arts de Jerusalem
• 2001- Premi Grawemeyer de Composició per la seva obra Sur Incises.
• 2002- Premi Glenn Gould pel conjunt de la seva aportació musical.

Catàleg d'obres

Les obres de Pierre Boulez són de vegades difícils de datar, ja que algunes d'elles han estat obres en procés de creació permanent, amb diverses versions i llargs períodes de treball entre elles.

Catàleg d'obres de Pierre Boulez

Any	Obra	Tipus d'obra	Duració
1945	Tres Salmòdies, per a piano [fora de catàleg]	Música solista (piano)	-
1945	Variations, para piano main gauche [fora de catàleg]	Música solista (piano)	-
1945-46	Quatuor pour quatre ondes Martenot [fora de catàleg]	Música solista	-
1946	Sonatina per a flauta travessera y piano	Música instrumental (duo)	-
1946	Douze Notations per a piano (hi ha versió orquestral de 1980)	Música solista (piano)	-
1946	Sonata per a piano nº 1	Música solista (piano)	10:15
1946-47	Le Visage nuptial (rev. 1951-52, 1957, 1985-89), para soprano, contralt, cor de veus femenines i gran orquestra.	Música vocal	-
1947	Symphonie concertante, per a piano i orquestra [perduda]	Música orquestral	-
1947-48	Sonata per a piano nº 2	Música solista (piano)	27:00
1948	Le Soleil des eaux, per a soprano, cor mixt i orquestra, segons dos poemes de René Char	Música vocal	10:00
1948	Sonate pour deux pianos [revisió del «Quatuor pour quatre ondes Martenot I»; fora de catàleg]	Música solista (dos pianos)	-
1948-49	Livre pour quatuor	Música de cambra	-
1950-51	Poliphonie X, per a 18 instruments solistes [fora de catàleg]	Música instrumental	-
1951	Oubli signal lapidé, per a dotze veus [inèdita]	Música vocal	-
1951-52	Structures pour deux pianos. Primer llibre.	Música solista (dos pianos)	-
1952	Estudis I y II (música concreta), per a cinta magnetofònica	Música electrònica	-
1953-55	Le marteau sans maître (El martell sense amo), contralt, flauta en sol, alto, guitarra, vibràfon, xilorimba i percussió	Música vocal (orquestra)	32:00
1955	Música per la pel·lícula La Symphonie mecanique (Jean Mitry)	Música de pel·lícula	-
1956	Structures pour deux pianos. Segon llibre (Structures)	Música solista (dos pianos)	-
1956	Música d'escena per a lOrestiada, en el Festival de Burdeus	Música teatral	-
1957	Improvisation II sur Mallarmé, "Une dentelle s'abolit", per a soprano i nou instruments	Música vocal-instrumental	-
1957	Le Visage nuptial (1946, rev. 1957), soprano, contralt, cor femení i orquestra	Música orquestral	30:00
1957	Le Crépuscule de Yang Koué-Fei, música per la peça radiofònica de Louise Fauré [inèdita]	Música radiofònica	-
1957	Strophes, per a flauta travessera [inèdita]	Música solista (flauta)	-
1957	Don, per a soprano i orquestra (posteriorment incorporada a «Pli selon Pli»)	Música vocal-orquestral)	-
1957-58	Figures-Doubles-Prismes, per a gran orquestra (rev. 1968)	Música orquestral	22:00
1957-58	Sonata per a piano nº 3 (sense finalitzar: s'han publicat dos dels cinc moviments)	Música solista (piano)	26:00
1957-62	Pli selon pli "Portrait de Mallarmé", soprano, arpa, vibràfon, celesta, piano, percussió i orquestra (rev. 1989)	Música orquestral	68:00
1958	Poésie pour pouvoir, solista, 3 orquestres i 4 cintes magnetofòniques	Música electrònica	-
1958	Le soleil des eaux (1948, ver. 1958), soprano, tenor, baix, cor i orquestra	Música coral (orquestra)	08:00
1958	Improvisation I sur Mallarmé, "Le vierge, le vivace et le bel aujourd'hui", per a soprano i orquestra (posteriorment incorporat a «Pli selon pli»)"	Música vocal (orquestra)	-
1959	Improvisation III sur Mallarmé, "A la nue accablante tu", per a soprano i orquestra (posteriorment incorporat a «Pli selon pli»)"	Música vocal (orquestra)	-
1959-60	Tombeau (posteriorment incorporat a «Pli selon pli»)	Música vocal (orquestra)	-
1964	Éclat, per a quinze instruments (9 instruments de tecla o percussió, 2 instruments de corda, 2 de metall i 2 de vent-fusta)	Música instrumental	9:00
1965	Le soleil des eaux (1948, ver. 1965)	Música orquestral	10:00
1968-69	Domaines, per a clarinete (i per a clarinete baix i sis grups instrumentals).	Música instrumental	30:20
1968	Livre pour cordes, versió per a orquestra de cordes de les seccions Ia y Ib del «Livre pour quatuor»	Música orquestral	-
1969	Pour le Dr. Kalmus, per a conjunt instrumental	Música instrumental	-
1967-70	Éclat-Multiples (1964, ver. 1970), per a gran orquestra	Música orquestral	-
1970	cummings ist der Dichter (rev. 1986), per a cor i orquestra	Música coral	12:40
1972-74	...explosante-fixe..., "in memoriam Stravinski", para conjunt i electrònica en viu	Música electrònica	-
1972	Domaines encore (1968 vers. 1972)	Música instrumental	-
1974-75	Rituel in memoriam Maderna, per a orquestra en vuit grups	Música orquestral	25:30
1976-77	Messagesquisse, per a violoncel solista y sis violoncels	Música orquestral	08:30
1978-80	Notations, per a orquestra (hi ha versió per a piano, de 1946)	Música orquestral	-
1981-84	Répons, per a dos pianos, xilòfon, glockenspiel, arpa, vibràfon, sintetitzador, orquestra i electrònica en viu	Música instrumental	42:00
1984	Dérive, per a sis instruments (revisada el 1990, Derive 2)	Música instrumental	6:00
1984	Notations I-IV, per a gran orquestra	Música orquestral	-
1985	Dialogue de l'ombre double, versió original per a clarinet i cinta magnetofònica	Música electrònica	18:00
1985	Memoriale (...Explosante-Fixe... Originel), per a flauta travessera i vuit instruments	Música orquestral	5:00
1985-95	Dialogue de l'ombre double, versió para fagot y electrònica	Música electrònica	-
1987	Initiale, per a septet de metalls	Música instrumental	3:00
1991	Transitoire VII, de "...explosante-fixe...", per a flauta amb electrònica en viu, dues flautes i orquestra	Música electrònica	-
1991-92	Anthèmes, per a violí (derivada de l'obre «...explosante/fixe...»)	Música solista (violí)	11:00
1991-93	...exploxante-fixe... (versió de 1993), para flauta Midi, dues flautes solistes, orquestra i electrònica.	Música electrònica	36:00
1992	Dérive 2 per a onze instrumentos (rev. 2002-06)	Música instrumental	45:00
1993	Transitoire V, de «...explosante-fixe...», per a flauta amb electrònica en viu, 2 flautes i conjunt instrumental	Música electrònica	-
1994	Incises, per a piano (rev. 2001)	Música solista (piano)	3:20
1996-98	Sur incises, per a tres pianos, tres arpes, tres percussionistes-teclistes	Música orquestral	37:00
1997	Anthèmes II, per a violí y dispositiu electrònic	Música orquestral	20:00
1999	Notations VII, per a gran orquestra	Música orquestral	7:00
2005	Une page d'éphéméride, per a piano	Música solista (piano)	4:00

Referències

1. Machart, Renaud. «Mort de Pierre Boulez, symbole d'un XXe siècle musical avant-gardiste En savoir plus sur http://www.lemonde.fr/disparitions/article/2016/01/06/mort-du-compositeur-et-chef-d-orchestre-pierre-boulez_4842501_3382.html#8HJ2EJYbHLt6YqyG.99» (en francès). Le Monde. [Consulta: 6 gener 2016].
2. «Composer Pierre Boulez dies at 90» (en anglès). BBC. [Consulta: 6 gener 2016].
3. «Murió Pierre Boulez, el compositor que quiso "dinamitar" las óperas pero terminó cambiando la música» (en castellà). La Nación. [Consulta: 6 gener 2016].^[Enllaç no actiu]
4. MINGUET, Vicent «Pierre Boulez: del temps de les utopies». BOULEZ, Pierre, Per voluntat i per atzar. Entrevistes amb Célestin Deliège, Barcelona, Riurau Editors, 2014. Barcelona, pàg. 10.