|
Phaseolus vulgaris
Phaseolus vulgaris, també conegut com fesolera o mongetera comuna[1] i mongetera francesa,[2] és una planta herbàcia anual que es cultiva a tot el món per les seves llavors seques comestibles o els seus fruits no madurs (que s'anomenen fesols o mongetes). La seva fulla també s’utilitza ocasionalment com a verdura i la palla com a farratge. La seva classificació botànica, juntament amb altres espècies de Phaseolus, forma part de la família de les fabàcies o lleguminoses. Com la majoria dels membres d’aquesta família, els fesols comuns adquireixen el nitrogen que necessiten mitjançant una associació amb els rizobis, que són bacteris fixadors de nitrogen. És d'origen americà i té molta variabilitat en formes colors i mides. Pertany al gènere Phaseolus com altres espècies conreades, entre elles la Phaseolus lunatus, anomenada "mongeta de Lima" i a la qual pertany el garrofó, ingredient típic de les paelles valencianes. De l'espècie Phaseolus coccineus és el "Fesol Fava de Sóller" o mongeta vermella. Les fesoleres poden ser enfiladisses o de mata baixa segons la varietat. És una planta anual de fulles simples de color verd fosc i flors blanques. Es conrea en l'època càlida de l'any i és de ràpid creixement. Es fa en regadiu o secans frescs. També es fan en hivernacle per collir a l'hivern. Segons la FAO, la superfície mundial de mongeteres és de prop de 27 milions d'hectàrees i és la principal font de proteïna d'alguns països d'Amèrica Central. Les mongetes s'utilitzen sobretot per a l'alimentació. En els països desenvolupats disminueix molt el consum de les mongetes, malgrat que són molt nutritives amb més d'un 20% de proteïna i menys del 2% de greixos. Un estudi trobà que els fesols per a cuina ràpida tenen més proteïna i minerals que els fesols de cuina més lenta.[3] LlavorPel que fa a la llavor, el fesol o mongeta,[a] o tavelleta[4] és la llavor de la fesolera (també mongetera o bajoquera), que creix junt amb altres llavors dins d'una beina, dita també tavella o bajoca llarga i estreta. Aquesta última pot ser plana o rodona de secció, dita sovint "perona" o "fina", respectivament). Les principals categories de mongetes comunes, segons el seu ús, són les mongetes seques (llavors collides a la maduresa completa), les mongetes tendres (beines tendres amb fibra reduïda collides abans de la fase de desenvolupament de les llavors) i les mongetes sense closca (closques) maduresa). Origen i difusióLa domesticació de la mongeta comuna començaria en dos pols o centres diferenciats, d'una banda a Amèrica Central (la varietat vulgaris) i d'altra banda a la regió andina d'Amèrica del Sud (varietat aborigineus). Aquestes dues varietats es distingeixen principalment en la mida dels grans, que és major en la varietat andina.[5] La seva primera aparició en jaciments arqueològics data dels anys 7000 aC. al Perú, 4000 aC a Tamaulipas (nord-est de Mèxic) i de 3000 aC a Tehuacan (sud-est de Mèxic).[6] El centre mesoamericà, o d'Amèrica Central, és una zona on gairebé la totalitat d'espècies de mongeta s'han trobat en estat salvatge, i sembla el centre principal de difusió de la mongeta on s'hauria format el complex mongeta-blat de moro-carabassa (conegudes com "les tres germanes" dels pobles amerindis). Sembla que aquestes plantes s'haurien posteriorment difós cap al nord. A Europa, la mongeta no va ser coneguda fins que Cristòfol Colom en va veure per primer cop a Nuevitas (Cuba), en el seu primer viatge a Amèrica l'octubre de 1492.[5] Després d'ell, altres exploradors en trobarien a diversos punts d'Amèrica del Nord i del Sud. Sembla que va ser el papa Climent qui en va introduir les llavors a alguns països d'Europa, com ara a França, on en va oferir com a regal pel casament del rei Enric III amb Caterina de Mèdici, l'any 1533.[7] El domini del seu cultiu i l'adaptació de la planta a les terres europees, però, encara van trigar prop d'un segle a fer-se efectius. D'altra banda, els navegants i comerciants portuguesos van començar a portar les mongetes a Àfrica i Àsia. La mongeta va tenir ràpidament èxit en alguns indrets d'Europa, on es va diversificar en moltes varietats locals, i de vegades van arribar a substituir parcialment o totalment, per a alguns plats concrets o més en general, alguns altres llegums, com ara faves, cigrons o llenties. També es va implantar bé a l'est d'Àfrica, en especial a la zona dels Grans Llacs (Kenya, Uganda, Tanzània), on les condicions ecològiques són properes a les de les muntanyes andines. Aquesta zona ha esdevingut també un centre de diversificació de la planta i el llegum ha esdevingut un aliment base per a les poblacions rurals que hi habiten. En canvi, a l'Àsia tropical, la mongeta no ha arribat a imposar-se enfront d'altres llegums com la mongeta xinesa (Vigna radiata) o l'egípcia (Dolichos lablab).
Gastronomia       De les fesoleres o mongeteres es pot menjar el gra sec (mongeta seca, mongeta rossa o fesol) o les tavelles verdes anomenades mongeta verda o mongeta tendra a gran part de Catalunya, bajoques a la província de Tarragona, bajoques o bajoquetes i tavelles[8] al País Valencià. Fesols és el nom que reben a Menorca els pèsols. L'origen del mot català mongetes es trobaria en un malnom amb el qual el poble pla nomenaria els fesols. En gastronomia, el fesol, mongeta seca o mongeta rossa és l'ingredient principal de l'arròs amb fesols i naps valencià. De Catalunya n'és típica la varietat "del ganxet" blanca, grossa i de forma molt ronyonada, i també les "mongetes de Santa Pau". Es mengen sovint passades per la paella, amb una mica de cansalada, com acompanyament, essent emblemàtica la botifarra amb mongetes, o bé guisades, amb un sofregit i embotits o carns. Sol haver-n'hi, també, a l'escudella. Les mongetes seques trinxades s'utilitzen també en forma de puré o per a fer mandonguilles i hamburgueses vegetarianes. Al País Valencià no es coneix el mot mongetes sinó fesol (quan és 'seca') o bajoca o bajoqueta (quan és 'tendra'). Les mongetes són d'origen americà i van tardar més d'un segle, a partir del contacte amb aquest continent, a implantar-se als Països Catalans, però van agradar i fins i tot es van crear variants o van substituir, parcialment o total, altres llegums (sobretot cigrons o faves) en alguns plats. Al començament, com tots els llegums, es tendien a considerar un aliment humil, però actualment se'n valora molt la composició nutritiva. Els plats guisats a base de mongetes són prou comuns a Europa, trobem, per exemple, les baked beans britàniques, que es poden menjar a l'esmorzar, la fabada asturiana, el caçolet occità, etc. A alguns països de Sud-amèrica es mengen sovint de color rogenc o fosc, és el cas, per exemple, de les que trobem a la feijoada típica al Brasil. Però també es poden menjar d'altres maneres, a Portugal, per exemple, se'n fan uns pastissets dolços anomenats pastel de feijão. En general, a Mèxic i Amèrica central i del sud, les mongetes seques són un aliment essencial que s'utilitza en molts plats i preparacions habituals en la seva dieta. La bajoca o mongeta tendra es menja als Països Catalans sobretot com a verdura, essent-ne una de les més habituals. Sovint es preparen bullides o al vapor, s'amaneixen i es consumeixen calentes, com a primer plat. Moltes vegades s'acompanyen de patata i potser també d'altres verdures, com la ceba o la pastanaga. Una jardinera de verdures és una barreja d'aquestes verdures i alguna més, per exemple, pèsols. L'aigua en la qual es bullen les mongetes es fa servir de vegades per a guisats, sopes o arrossos, en comptes d'aigua neta. També són molt habituals als arrossos i paelles. Les mongetes tendres poden formar part de plats una mica menys senzills, amb altres ingredients, com la truita paisana, l'ensalada russa, etc. Al País Valencià, a les zones d'Horta, hi ha nombroses receptes de cuina que hi porten bajoqueta, com per exemple les bajoquetes al tombet. Es distingeix dos tipus, la mongeta verda plana -amb les seves varietats- i la rodona, anomenada bajoqueta fina o del cigarret al País Valencià. Precisament al País Valencià ens trobem amb una varietat més extensa de bajoquetes, entre les quals destaquen la de ferradura, el roget o la bajoqueta fina, al costat d'altres varietats que es mengen ja granades, amb la tavella assecant-se però encara tendres com el garrofó a la tavella pròpiament dita. En altres països es poden menjar d'altres maneres. Per exemple, a França el més habitual és menjar-les fredes, bullides o en conserva, en amanides -de plat únic, amb enciam, alguna proteïna, etc.- o com a acompanyament de l'ànec o, de vegades, altres carns. A Portugal, calentes, també es mengen sovint com a acompanyament o com un dels dos acompanyaments, que són sovint un de verdura cuita i un altre d'amanida. Altres usosS'han utilitzat fulles de mongeta per atrapar les xinxes a les cases.[9] Els pèls microscòpics (tricomes) de les fulles del fesol atrapen els insectes.[9] Des de l’antiguitat, les mongetes s’utilitzaven com a dispositiu en diversos mètodes d'endevinació. L'endevinació amb mongetes s’anomena favomància. S'ha trobat que Phaseolus vulgaris bio-acumula zinc, manganès i ferro i té certa tolerància a les seves respectives toxicitats, cosa que suggereix la idoneïtat per a la bio-remediació natural de sòls contaminats per metalls pesants.[10] Varietats
Notes
Referències
Enllaços externs |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
Portal di Ensiklopedia Dunia
