Pere Nunyes (Portugal, segle XV - Barcelona, després de 1554[1] / Castelló d'Empúries, 1557 o poc després),[2][3][4][5] nascut Pedro Nunhes, va ser un pintor portuguès actiu a Catalunya i establert a Barcelona entre el 1508 i 1554.[6] Se'l considera com el continuador de Joan de Borgonya a l’escola pictòrica renaixentista de Barcelona.[1] Incorporà influències del manierisme de l'escola flamenca d'Anvers, i del renaixement italià.[1]
Les arts catalanes dels segles xvi i xvii -com també arreu d'Europa- manifesten uns processos de canvi explicables sobretot per la importació i la progressiva assimilació de models renaixentistes d'origen italià. El procés d'assimilació del model es produeix de manera desigual i particular a cada territori. A Catalunya, les formes gòtiques predominaven en el paisatge, malgrat la difusió de gravats que difonien per tot Europa les obres d'autors com Rafael o Miquel Àngel, proporcionant llavors fonts d'inspiració. L'obra artística més sol·licitada del moment será l'art del retaule: hospitals, parròquies, esglésies conventuals i centres monacals esdevindran els principals clients dels artistes.
Vida i obra
No se sap res de la vida del pintor abans de l'arribada a Barcelona. La presència d'estrangers i la mobilitat dels artistes són consubstancials en l'art espanyol dels segles XV i XVI. Potser Nunyes fugia de la forta competència dels molts pintors que treballaven a Portugal i arribà a Barcelona en busca de més oportunitats laborals. Hi ha qui diu que Pere Nunyes podria ser el "criat portuguès" de Miquel Àngel que Francisco de Holanda cita en la seva biografia de l'artista italià. Segons aquesta teoria, hauria arribat a Barcelona després d'estar a Itàlia, però sembla improbable: l'obra conservada de Nunyes no demostra haver assimilat la cultura artística romana. Treballa amb esquemes tradicionals flamencs, dinamitzats pel repertori gràfic de les estampes d'obres italianes que donen a les pintures, com diu Camón Aznar, uns certs "aires rafaelescos" i "postures rafaelesques".[7] Tanmateix, Nunyes és el primer pintor que incorpora el rafaelisme a Catalunya.
Era habitual en la Corona d'Aragó, i en particular a Barcelona, formar societats entre pintors o escultors: era una via de treball per a intentar obtenir el major nombre d'encàrrecs, sense deixar forat a la competència. Només d'arribar a Barcelona, Nunyes col·labora amb Joan de Borgonya, l'artista més sol·licitat llavors a la ciutat. Quan aquest mor en 1525, n'hereta tots els encàrrecs i treballs pendents i n'esdevé el continuador. Entre aquestes primeres feines heratades, hi ha la finalització del retaule de Santa Maria del Pi, avui desaparegut.
També va col·laborar amb altres companys del gremi. En una data primerenca, buscà d'establir relacions amb el pintor napolità Nicolau de Credença, establert a Barcelona ja des del final del segle xv; més endavant ho farà amb Pere Serafí. Amb qui farà una veritable societat de pintors, durant més de deu anys, serà amb el seu compatriota Enric Fernandes. En els retaules, també treballà amb els escultors Joan de Tours i Díez de Liatzasolo.
De la societat Nunyes–Fernandes sortiren els retaules major de Santa Maria del Pi (un dels conjunts més ambiciosos de l'època), el de Sant Genís de Vilassar de Dalt i el major de l'església de Sant Jaume de Barcelona (un dels treballs més ben pagats que van emprendre, però també desaparegut). Per la documentació conservada, pel gran nombre d'obres atribuïdes i el seu predomini en l'ambient artístic del moment, es pot dir que Nunyes era millor pintor que Fernandes, qui era més aviat un ajudant.[8]
Pere Nunyes, amb els seus socis, esdevé el gran dominador del panorama artístic barceloní de la primera meitat del segle xvi. La totalitat de la seva obra és religiosa; només en algunes obres incorpora algun tema històric, com el trasllat de les relíquies de Sant Sever des del Monestir de Sant Cugat del Vallès fins a la Catedral de Barcelona.
A mesura que s'anava guanyant el respecte i prestigi dels clients, Nunyes aconsegueix bona part dels encàrrecs, tal com havia fet Joan de Borgonya a la seva època. Tots dos feien una pintura "a la romana" però encara de base flamenca.
Avila A. Article: Entre las dos riberas. Imbricaciones historico-artísticas en torno a los portugueses Nunyes i Fernades. Anuario Del Departamento de Historia y Teoria Del Arte de la Universitat Autónoma de Madrid. Vol VI. 1994.
BARAUT, Cebrià - Santa Maria del Miracle - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001 - ISBN 978-84-8415-329-0
Bosch Ballbona, J. Article: Un ‘Miracle’ per a Pere Nunyes. Locus Amoenus 6, 2002-2003.
↑ Nota: Tradicionalment s'ha considerat que va morir a Barcelona després del 1554 (vegeu la GEC), però arran de la troballa el 2014 del seu testament de l'any 1557 a Castelló d'Empúries, això ha estat posat en entredit.
↑Nota: Són evidents en el quadre del trasllat de les relíquies de Sant Marçal, del retaule de Sant Eloi.
↑Nota: Una carta de pagament del 1536 en diu: "mestre Anrich que l'ajuda".
↑Madurell Marimon, Josep Maria. La labora pictórica de Pedro Nunyes (1513-1554) (en castellà). Madrid: Sociedad Española de Amigos del Arte, 1968-1969, p. 88. OCLC804688946.